01 de febrer de 2020
01.02.2020

Aquells llibres de color groc i negre tacats de sang, crims i misteris

El manresà Joaquim Noguero i el berguedà Jordi Canal comissarien una mostra sobre la col·lecció «La cua de palla» dins el festival literari BCNegra

31.01.2020 | 23:11

Van ser 71 títols en la primera etapa i 115 en la tercera: les altres quatre van tenir ben poca història i només van servir per fer reedicions. Però en aquest conjunt de 186 novel·les que van sortir del 1963 al 1970 i, després, entre el 1985 i el 1996, s'escriu una de les aventures més rellevants de la història de l'edició catalana de la segona meitat del segle XX: la creació de la col·lecció de literatura negra La cua de palla. «La Bernat Metge de la novel·la popular», afirma el berguedà Jordi Canal, que comissaria, juntament amb el manresà Joaquim Noguero, l'exposició Quan el groc era negre, que explica la història del projecte a la biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps de Barcelona, en el marc del festival BCNegra.

« La cua de palla es va avançar a la seva època», apunta Canal sobre una col·lecció que va néixer tan sols un any després de la fundació del segell que la va impulsar, Edicions 62. Sota la direcció de Manel de Pedrolo, la sèrie va sortir al mercat «amb la voluntat de fer arribar la lectura en català a un públic ampli. El que hi havia abans eren novel·les fluixes amb traduccions dolentes».

La nova col·lecció es va basar «en una bona tria de títols, traduccions de qualitat i cobertes molt ben fetes», comenta Noguero: « La cua de palla va ser la primera col·lecció literària que va treure Edicions 62». I gràcies a la iniciativa, van arribar al públic obres inèdites en català d'autors clàssics com Dashiell Hammet i Raymond Chandler, i de figures contemporànies com Patricia Higshmith, John Le Carré i Margaret Millar, entre moltes altres.


Un trajecte d'alts i baixos

«Hi havia la voluntat de fer una cultura moderna», indica Canal: «Eren els anys de la llei Fraga, d'un cert relaxament del franquisme, i La cua de palla tenia la voluntat d'expandir la lectura en català a partir d'un gènere que funcionava arreu del món. Fins aleshores, el català estava lligat a obres d'alta cultura».

La primera etapa, amb Pedrolo al capdavant, va durar set anys i va publicar fins a 71 novel·les, amb una tirada mitjana de 3.000 exemplars per títol. «Va tenir èxit? Sí, però el 1970 va haver de tancar. L'editorial s'havia embarcat en el projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana i va haver de suprimir col·leccions».

Onze anys més tard, i fins al 1985, es van reeditar 44 títols amb el nom col·lectiu de Seleccions de la Cua de Palla. «Això va funcionar, es va veure que hi havia un públic, el món a casa nostra havia canviat, amb l'escola catalana, els suplements literaris... Edicions 62, aleshores, va fitxar Xavier Coma i, reorientant la línia a seguir cap a la negra pròpiament nord-americana, van aparèixer 115 nous títols», comenta Noguero, que enguany signa la novena exposició que comissaria dins de la BCNegra.

Canal, que reconeix haver llegit tots els volums de La cua de palla, i que va ser director de la biblioteca de La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, especialitzada en temàtica negra i policíaca, explica que «el gènere va viure una etapa de reivindicació durant els anys 80, un període que va ser el millor que ha viscut el sector editorial català. A mitjan anys 90, però, la negra va deixar de ser moda, les vendes van baixar i, a més, cada cop era més difícil trobar bons títols per publicar, ja que només quedaven les terceres novel·les dels bons escriptors o les dels autors de segona fila».

En tres ocasions més es va provar de fer tornar La cua de palla a les llibreries, però entre els tres intents no van sumar més de catorze reedicions. El darrer projecte data del 2009, amb 4 títols en butxaca: «Una operació de màrqueting amb llibres que aleshores ja tenia tothom», recorda Canal.


Un producte de qualitat

L'exposició que han muntat Noguero i Canal juga amb els colors groc i negre que caracteritzaven les tapes de les novel·les de La cua de palla. Tan destacades com la tria dels títols que s'oferien als lectors, ho van ser la cura amb què es van encomanar les traduccions i les cobertes. En el primer d'aquests dos apartats, cal fer constar el treball realitzat per autors com Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis i Maurici Serrahima, entre d'altres.

L'expressió «tenir cua de palla» remet a ser aigua poc clara, a trobar-se en fals. Segons la dita, «qui té la cua de palla, aviat se li encén». Pel que expliquen els comissaris, ni la traducció ni les cobertes tenien aquest problema perquè es van deixar en mans de grans professionals com els esmentats o, en el cas del disseny, de Jordi Fornas. «El seu disseny era molt fresc per l'època», analitza Noguero: «Hi havia el racionalisme de la Bauhaus i, alhora, tenia un punt pop». Responsable de la imatge gràfica de l'Enciclopèdia, dels discos d'Edigsa, i de la revista Serra d'Or, entre altres projectes, Fornas va dotar La cua de palla d'una personalitat molt acusada. «Es nota que era una persona amb arrels artesanes, que treballava al taller amb les mans, pintava i dibuixava», rebla el manresà.

La cua de palla és a la memòria de molts lectors d'una certa edat que van descobrir realitats socials que es filtraven al públic a través d'aquest tipus de literatura. «Per aquest motiu, no s'hi van incloure les novel·les d'Agatha Christie, que es consideraven més un producte de consum que literari, un joc per descobrir l'assassí més que un retrat de la societat de l'època», afirmen els comissaris.

Un llegat que ha desaparegut dels circuits de venda i és carn de llibreries de vell i de mercats de segona mà. Paradoxalment, en un moment en què la literatura negra exhibeix una bona salut a casa nostra, amb editorials i festivals fent bullir l'olla. L'exposició, però, fa justícia a aquell projecte pioner.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.