11 de febrer de 2020
11.02.2020

oscars 2020: espurnes

10.02.2020 | 23:09
oscars 2020: espurnes

Manuel Quinto

Parlem primer de música. La cerimònia d'aquest any va tornar a obrir-se amb un número musical d'empenta, ahir dedicat al black girl power, amb Janelle Monáe en homenatge als films nominats i amb un gran desplegament de ballarins, fins i tot transitant pels passadissos de la platea. Al contrari de les cançons nominades per a l'estatueta –absolutament arraconables entre les teranyines de l'oblit–, Eminem va fer vibrar amb el seu Lose Yourself –el tema que va guanyar un Oscar el 2002–, un rap amb un ritme trepidant embolicat amb un acompanyament simfònic.

No constituïa cap sorpresa que Parásitos s'emportés el premi a la millor pel·lícula internacional, però el cas és que l'obra del sud-coreà Bong Joon-ho es va endur, també, el màxim guardó. Va gua-nyar doblement, passant al davant de les produccions en llengua anglesa. A la vegada, va rebre el reconeixement al millor guió original i la millor direcció. Personalment, Parásitos em sembla una pel·lícula molt bona, que ens parla de la lluita de classes recolzant-se en la picaresca per aconseguir que una història radicada a Seül adquireixi ressò universal. Tanmateix, la posada en escena de Sam Mendes a 1917 em resulta més fascinant per la seva dificultat i també per la seva adequació als fets que explica. En realitat no està rodada en un únic pla-seqüència –ja ho va fer Hitchcock a La soga, encara que li era més fàcil en un apartament– , sinó que es marquen transicions per mitjà de fosos puntuals, però les llargues preses per quilòmetres de trinxeres, travessant espais oberts sembrats de cadàvers i cercant recer davant el picat d'un avió, són demostratives d'un mestratge digne d'enaltiment.

Quant als actors, res d'insospitat. Em va agradar que no tan sols es valorés la qualitat de les interpretacions, sinó també l'esforç que representa portar tot el pes d'uns personatges que són l'eix de la nar-ració. Zellweger compon una Judy Garland marcada per l'esclavatge de la MGM i la dependència dels estimulants. Malgrat que Judy és tan sols un film correcte, l'actriu omple la pantalla amb una tragèdia mesurada, entre la solitud i l'afecte del públic del Talk of the Town a les seves dar-reres actuacions a Londres. D'altra banda, Joaquin Phoenix en ofereix un Joker immens en la seva frustració i el cultiu de la violència. No es tracta únicament d'una visió aprofundida del contrincant de Batman a la DC Comics. És una personificació de tots els elements que fan de la marginalitat i la incomprensió la llavor per a la creació d'un antiheroi que busca alliberar-se de totes les forces que l'empe-nyen a la malvestat. El que no puc suportar gaire en la cerimònia de lliurament de premis són els sermons. Ja sabem que la vida familiar de Phoenix ha estat molt dura, però això no li dona permís per atabalar-nos i procurar quedar bé amb la ja massa coneguda referència a l'ecologia i a la igualtat, enmig d'una festa de gala. Aquestes coses, o es concreten en Trump, les esglésies o Amazon, per exemple, o no cal generalitzar, que ja està molt vist, Quimet.

I acabem amb música. Jo soc d'aquells que recorden les simfonies bíbliques de Miklos Rosza, les melodies western de Victor Youg o Dimitri Tiomkin i els adagios de Georges Delerue, i, més a prop en el temps, m'arrenglero amb Nino Rota, John Barry i Ennio Morricone. Tot i això, és veritat que ara hi ha partitures que trenquen amb la tradició d'una forma creativa, més d'acord amb les noves formes del relat cinematogràfic que ens acompa-nyen. Aquest és el cas de la islandesa Hildur Gudnadóttir i de la música que va compondre per a Joker, abans que es rodés la pel·lícula, inspirant-se només en el guió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.