vida oculta

? Estats Units, Alemanya, 2020. Drama biogràfic. 174 minuts. Direcció i guió: Terrence Malick. Intèrprets: August Diehl (Franz Jägerstätter), Valerie Pachner (Franziska Jägerstätter), Maria Simon (Resie Schwaninger), Tobias Moretti (pare Ferdinand Fürthauer), Bruno Ganz (jutge Lueben). Pantalles: Bages Centre (Manresa)

El lament per l'Edén perdut vertebra la filmografia (excelsa) de Terrence Malick, un dels grans del cinema nord-americà modern. I així, un esperit poderosament elegíac (i tràgic) recorre tota la seva trajectòria (admirable), des de les magistrals Males terres i Días del cielo (segueixen sent les seves millors pel·lícules), fins al seu nou film.

Vida oculta s'inspira en un afer verídic molt desconegut. Franz Jägerstätter fou un humil granger austríac que es va rebel·lar valentment contra el seu destí, en els convulsos anys de la Segona Guerra Mundial, i es va negar a lluitar en l'exèrcit del Tercer Reich. La càmera del realitzador nord-americà dissecciona minuciosament (gairebé tres hores de metratge) l'univers emocional i espiritual d'un objector de consciència que va assumir fins al final les conseqüències d'una decisió tan coherent com suïcida. Les conviccions personals justifiquen qualsevol acte? Vida oculta analitza aquest i molts més interrogants d'una riquesa filosòfica indubtable.

L'autor de To the wonder es lliura a un desafiament extremadament agosarat, i el resulat final és tan majúscul com imperfecte. Hi trobem el millor Malick en la descripció (i la transformació) de la comunitat alpina on viu el matrimoni protagonista. Un alè líric d'una volada excepcional copsa el Paradís que està a punt d'esmicolar-se brutalment. Les escenes que apleguen Frantz i la seva muller, les millors de la cinta, regalimen una sensibilitat i una sensualitat d'una bellesa poètica enlluernant. La inspiració és, però, més desigual a la segona meitat, quan el relat es concentra essencialment en el debat interior (i moral) del personatge central, i adopta un to decididament místic. Una certa emfatització resta lleugerament força (i profunditat) a una indagació transcendent que ens acaba sacsejant i corprenent. Discutible però impressionant.