«Tant de bo la novel·la ajudi que hi hagi més gent que vagi a visitar la Seu i el retaule del Sant Esperit», confessava ahir Mariam Noguera-Algué (Manresa,1967), mentre explicava com l'obra d'art de Pere Serra, que data del 1394, ha arribat a convertir-se en el centre d'interès de dos personatges imaginaris que arriben a la capital del Bages per estudiar-lo. L'autora presentarà el llibre de ficció, farcit d'història, pensament, ciència i intriga, en un acte que tindrà lloc aquesta tarda al Casino.

Una basílica gòtica i una novel·la històrica?

No, ha de quedar clar que no he fet una novel·la històrica. La hija de Ana és la segona part d'una trilogia per a la qual he estat investigant molts anys. Els personatges són els mateixos en els tres llibres, i viuen tres històries diferents, la primera a Grècia, la tercera a Santiago de Compostel·la...

... i la segona a Manresa.

Jo soc llicenciada en Filosofia i en Ciències de l'Educació, vaig fer una tesi sobre Pierre Teilhard de Chardin, un autor que va defensar la consideració de l'home no com algú que habita la Terra sinó com un ésser que la pensa i la transforma. Jo dic que, més que filòsofa, soc noòloga, una paraula que ve de noos (pensament), i que seria la ciència de l'ésser pensant.

I Pere Serra què hi pinta aquí?

He abordat el retaule no des del punt de vista de la història ni de l'art sinó com un llibre de pensament i de ciència. Aquesta obra és un tractat d'alquímia boníssim i, a més, és al lloc per al qual va ser pintat.

Va fer fortuna la idea de Teilhard de Chardin?

Va ser un sacerdot catòlic, jesuïta, que va viure entre 1881 i 1955 i que va afirmar l'evolució no com a hipotesi sinó com a realitat. Era geòleg i paleoantropòleg, i no va publicar mai les seves idees.

Per què?

La Congregació de la Doctrina de la Fe el va condemnar a no publicar ni ensenyar les seves teories, i les seves obres no es van editar fins que ja havia mort. Per entendre'l, ens podem fixar en el pare David Telemond, un personatge de la pel·lícula Les sandàlies del pescador.

Teòleg i home de ciència amb unes idees poc amigues de l'ortodòxia catòlica.

Chardin m'interessa molt, era un filòsof de base celta i no grecoromana, la seva cosmovisió era diferent. Aquí va tenir un cert predicament als anys 60 i 70, temps rebels, però l'interès que va suscitar aleshores es va desinflar. Quan era professora a la Universitat de Barcelona, jo l'ensenyava... i interessava als joves i a la gent gran que s'apunta a fer classes.

Per què era tabú Teilhard de Chardin?

Ens posa davant del mirall: l'ésser humà és responsable del seu propi món. Això també ho va dir Descartes, i va ser condemnat. És molt fàcil que hi hagi un infern, i que la culpa sempre sigui dels altres, però ell deia que l'home és responsable del que fa.

Com anem a parar del jesuïta al retaule del Sant Esperit?

El retaule expressa molt clar el què era l'edat mitjana, una època que els tòpics ens descriuen com a fosca, inculta i supersticiosa. És el contrari: entre els segles V i XII, XIII, es va viure un període d'una racionalitat intensa i lluminosa a Europa, i del XII al XV va emergir el gòtic.

El nostre retaule és del 1394.

Sí, aleshores Pere Serra ja era gran; la seva primera obra data del 1357. En el retaule del Sant Esperit, l'artista exposa de manera molt intensa el seu pensament, i mostra la visió de l'home com a ésser pensant; ensenya una visió molt interessant sobre la dona, allu-nyada dels tòpics; i com ja he dit, és un tractat d'alquímia. Quan me'l vaig estar mirant a fons, se'm va fer evident. Vaig quedar sorpresa.

Posi'm un exemple?

La imatge de Déu com a arquitecte suprem, per exemple, és única. L'acostumem a veure en la primera pàgina de les bíblies il·lustrades, o a vegades amagada en timpans i relleus, però aquí ocupa una situació molt pública. No ho he vist en cap altre lloc. Quan li van fer l'encàrrec, Serra va botar d'alegria: era difícil, com expresses la vida de l'esperit sant? Però ell ho va aprofitar per plasmar les seves inquietuds i visions.

Ha dit que el retaule és un bon tractat d'alquímia.

Però no la imatge tòpica que tenim de l'alquímia, sinó l'alquímia com a posada en pràctica de la ciència teòrica, més semblant a la química d'ara del que ens sembla. L'alquímic feia productes mèdics, farmacèutics... Els pintors feien la seva pintura, els pigments, havien de ser experts en el tema. Al retaule, els colors no són atzarosos, diuen coses.

Algú altre s'havia mirat el retaule com ho ha fet vostè?

No em consta... Però cal fixar-se en moltes coses, la manera com s'hi posa els homes, com s'expressen, vesteixen... Pere Serra va fer un retaule molt pensat. I amb una clau femenina molt important: la dona era molt valorada, som en l'època de les grans reines.