21 de febrer de 2020
21.02.2020

Crítica | «En lo alto para siempre»: El dolor i la genialitat de Foster Wallace en escena

Una obra de Gonzalo Cunill i Juan Navarro que s'ha pogut veure al Lliure de Gràcia

21.02.2020 | 22:08
El muntatge s'ha pogut veure aquest febrer

La figura de David Foster Wallace és tan atractiva com imponent. Tan interessant com malaltissa. AlTeatre Lliure de Gràcia s'ha pogut veure "En lo alto para siempre", una proposta de Gonzalo Cunill i Juan Navarro, estrenada en el festival Temporada Alta. Una obra construïda sobre el patiment i la hipersensibilitat de Wallace, amb la narració i una posada en escena particular i atrevida del conte que té com a títol el mateix que la funció.

La història d'"En lo alto para siempre", un conte breu inclòs dins "Entrevistas breves con Hombres repulsivos" (1999), és la de l'ascens d'un nen de 13 anys el dia del seu aniversari pel trampolí d'una piscina. Un ascens que representa un trencament, una ruptura, una mena de pas que marcava un abans i un després. Amb aquesta premissa, ''obra consta de tres parts diferenciades. Totes, però, interpretades per Gonzalo Cunill i Gemma Polo amb el violí quirúrgic i pertorbador de Rodolfo Castagnolo com a tercer intèrpret.

La primera part, "Otro ejemplo más de la porosidad de ciertas fronteras" és un diàleg entre Cunill i Polo, dues veus oposades i en estrats molt diferenciats. Una conversa banal, que sembla que no va enlloc, però en la qual les pistes sobre Foster Wallace i el seu univers comencen a emergir amb delicadesa. La samarreta de Polo, amb un 1987 estampat (any de publicació de "L'escombra del sistema", la primera novel·la de Wallace) i la dada que dóna l'enigmàtic personatge interpretat per Cunill; nascut el 1962, com Wallace. El diàleg és estrany, porós, entre una adolescent astorada i un home que cavalca d'un tema a un altre, tots banals. Rere seu, un quadre de natura morta que, aparentment, no diu res. Són dos personatges incòmodes, que semblen esforçar-se molt per encaixar en realitats que els són llunyanes (picada d'ullet a Foster Wallace). El mite de Sísif d'Albert Camus per introduir el suïcidi (que acabaria amb Wallace) va tancar aquesta primera part.

La segona porta com a títol "Historia radicalmente concentrada de la era postindustrial", que correspon a un breu relat d'"Entrevistas breves con Hombres repulsivos", el primer. Aquesta part és la més performàntica, la més valenta i agosarada. La que diu més del món interior de Wallace sense cap paraula. Uns minuts on amb la música estrident, eixordadora de Castagnolo i els esbufecs dels dos actors a través d'una mena de circuit de micròfons que distorsionen el so i la imatge, s'aconsegueix de forma brillant portar en escena el patiment existencial, la depressió de Foster Wallace. La noia, en un moment, diu "me gusta sonar", i en certa manera aquest segon acte és una mena de so horrible, que trepana el cervell. El dolor fet so i imatge, amb els dos actors contraient-se en espasmes, esgarrapant l'aire. Un viatge hipersensorial, amb una il·luminació i un so conjugats de la mateixa manera, per crear una atmosfera angoixant i sòrdida. Wallace va dir que "com pot ser que tot això que tinc dins meu per tu només siguin paraules", doncs bé, Cunill i Navarro les obvien per mostrar què era tot allò que l'escriptor arrossegava.

La darrera, que té com a títol el de l'obra, és potser la més sensible i reflexiva. El relat de Foster Wallace amb la veu pausada i contundent de Cunill. "Feliz aniversario" comença, mentre Polo juga amb una casa de nines, en un espai custodiat pel trampolí i unes gandules. El relat, que conté els trets més característics de Wallace, parteix de l'anecdòtic per explorar la profunditat de la superficialitat, la vastitud de la fragilitat. La por. A través de les seves descripcions malaltisses, obsessives, encertades, es va dibuixant el recorregut de l'adolescent cap a una vida, un salt que farà que ja mai més sigui una nena. El relat quirúrgic de Wallace pren una dimensió gairebé extraterrestre. La paraula, abandonada al segon acte, s'imposa amb violència wallaciana. L'olor químic de l'aigua, l'ascens per les escales, el temps. "Todo este tiempo ha habido tiempo. No puedes matar al tiempo con el corazón. Todo ocupa tiempo". El pas d'un estat a un altre, el trampolí com a escull, el terra com a reclam. Prendre consciència que ara el temps comença a existir, a ofegar. Després d'una segona part angoixant, l'última és una calma tensa, on el relat preval per sobre del so o l'escena.

Plana una sensació d'hiperrealitat però, a la vegada, de fragilitat absurda. Com si tot fos un somni. Wallace tenia una facilitat impressionant per fer caure les màscares, per mostrar la realitat encara que el peatge a pagar fos, precisament, allunyar-se'n. Així doncs, l'obra, amb aquesta forma de tríptic, es clou de manera impecable, tancant un cercle que s'havia iniciat amb la conversa al principi, passant per l'esquizofrènia de sons i llums al segon.

David Foster Wallace va quedar-se molt de temps dalt el trampolí. És per això que, com ningú, ens deia què passava a sota.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.