En un curiós gir del destí, Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) va rebre dimecres al vespre el premi literari que porta el nom d'un autor de qui ella en va traduir el llibre més conegut -la novel·la autobiogràfica K.L. Reich- a l'anglès. L'Amat-Piniella de narrativa va reconèixer la valentia i l'originalitat de Fugir era el més bell que teníem, un text que mira endins per descobrir en el passat familiar, i en la memòria paterna, el ressò d'una tendència vital al nomadisme.

La primera paraula del text és el verb «errar». Alhora, parla de l'exili familiar. Com entén ambdós conceptes?

L'errància és voluntària, neix del sentiment que la terra és de tots. L'exili, en canvi, és una condemna. Errar és ser solitari, i admetre que, en aquest món on tots hem de ser assertius, empoderats i feliços, errar també és error.

Mala època per a l'error: com diu la sociòloga Eva Illouz, vivim en l'era de la 'happycràcia', l'obligació de ser feliços.

Avui, quan es mor algú proper, al cap de tres dies ja diem 'bé, ja ha passat'. Abans, podies estar de dol mig any, un any. Crec que els joves d'ara li donaran alguna volta a aquesta dictadura de la felicitat i la productivitat. Greta Thunberg ja és això, donem-los temps.

Vostè ha errat?

Aquest capítol, situat a l'inici del llibre, és el darrer que vaig escriure. El meu moviment ve marcat per la història de la família, i en el moviment, encara que sigui forçat, s'hi amaga un tresor: poder conèixer, encara que siguin coses tan òbvies com la pertinença, la nació, la pàtria... En l'errància hi ha un pòsit d'utopia anarquista, de veure el món com a casa. El llibre, i d'això me n'he adonat després, també és un homenatge al meu avi, que va haver de marxar al Marroc, a Algèria i a França, i després va tornar.

No s'havia adonat de les conseqüències de la vida dels seus pares en la seva?

Jo soc d'una generació amb uns pares obsessionats perquè no tinguéssim ni fred ni gana, perquè ells la van passar. I a vegades, parlant-t'ho amb amics, m'he adonat que, de petits, a l'hora d'anar a dormir, teníem por que hi hagués una guerra. I això és fort perquè nosaltres som dels anys 60, ja no ens tocava tenir aquest temor.

El verb del títol, però, és un altre, «Fugir». Vostè ha fugit?

Sí.

Per què?

La situació econòmica i laboral m'hi va dur, i perquè em sentia incòmoda, sentia que em faltava alguna cosa.

Què li faltava?

Tenia la necessitat de viatjar, d'estar en contacte amb altres llengües, creia que estaria més bé a l'estranger, el paradís.

I va acabar a Toronto, al Canadà...

Tenia ganes d'anar-me'n. Fa vint anys, era professora associada a la Universitat de Barcelona, ja feia set anys que hi era i no hi havia la perspectiva que sortís una plaça. Va sorgir la possibilitat d'anar cap allà i em van fer un contracte a la universitat.

Amb la distància que proporciona haver publicat el llibre ara fa un any, pot dir que va fer el que havia de fer?

N'estic encara més convençuda que abans. El llibre tindrà les seves mancances, però és just el que volia dir. Ha complert el seu objectiu, ha tingut una bona rebuda del públic... Té un pes emotiu, sentimental, per a mi, i m'estic plantejant el retorn.

Què és el que volia dir?

Volia donar veu a les veus excloses de la història, i el primer d'ells és el meu pare. D'altra banda, volia fer entendre -a mi i als altres- que les veus no estan mai aïllades, sinó que estan trenades amb altres veus que emergeixen d'altres esdeveniments. En el cas del meu pare, és la guerra civil. Però en un país com el Canadà he trobat altres històries de migració, i totes estan interconnectades.

Ho intuïa?

Ja ho sabia, el fet de viure a Toronto m'ho fa més real. La història de la humanitat és la història dels moviments.

Què ha significat, per a vostè, la ciutat de Barcelona?

Al pare li van robar Barcelona, i això és trist. Barcelona ha tingut moments complicats, s'ha obert, s'ha tancat... Hi tinc una relació d'amor i conflicte.

Superada?

Ja t'ho diré l'any que ve.

La fugida és una experiència dolorosa?

Tendim a parlar molt, des del punt de vista psicològic, de les seqüel·les de la història, però un objectiu del llibre era mostrar que sentim els efectes d'aquest part sense passar pel trauma.

Quin trauma?

Els qui han patit els fets de la història en primera persona poden tenir un efecte en les generacions següents. Hem d'aconseguir no rebolcar-nos-hi i sentir-nos vius.

Hauria pogut fer aquest llibre fa deu anys?

L'origen del llibre és la necessitat de donar sortida a les memòries del pare, però no del tot, al final són un element més del diàleg imaginari que estableixo amb ell. Però no, fa deu anys no hauria escrit aquest llibre.

I a Barcelona?

Per observar, cal distància.

S'ha reconciliat amb la seva memòria?

Sí, fixa't que el llibre és en passat. El meu fugir era el de la meva família, un fugir per procuració, per persona interposada, per herència, no triat.