25 de febrer de 2020
25.02.2020

El gran triomf obrer de les vuit hores

El Museu d'Història de Catalunya relata com es va aconseguir la reducció de la jornada a partir de la vaga de La Canadenca

25.02.2020 | 11:58
Obres de construcció de la Central Hidroelèctrica de Camarasa

FITXA. Lloc: Museu d'Història de Catalunya. plaça de Pau Vila, 3. Barcelona. DIES: fins al 19 d'abril. De dimarts a dissabte, de 10 a 19 h (dimecres, fins a les 20 h); diumenge i festius, de 10 a 14.30 h. Entrada gratuïta. ORGANITZACIÓ: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, amb la col·laboració del Museu d'Història de Catalunya i Fundació Endesa. COMISSÀRIA: Dolors Domingo. #laCanadenca­

Un escorcoll a les obres de la central hidroelèctrica de Camarasa, una vaga de protesta, una mobilització enorme que s'escampa i arriba a Barcelona, l'esperable repressió del poder i una victòria incontestable dels treballadors. Aquest és el recorregut que explica l'exposició «La vaga de la Canadenca», que acull el Museu d'Història de Catalunya per donar testimoni dels fets que, fa un segle, van conduir a una de les grans conquestes laborals de la història contemporània, la jornada de vuit hores. «Ja era un ideal del món obrer des de mitjan segle XIX», explica en conversa amb aquest diari la comissària de la mostra, Dolors Domingo: «Al primer congrés de la Internacional, l'any 1866 a Ginebra, es va proposar que tot els obrers del món lluitessin per aconseguir les vuit hores».

Tot va començar l'1 de desembre del 1918. L'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, una filial hidroelèctrica de la Barcelona Traction, Light and Power -fundada per Frederick Stark Pearson el 1911 a Toronto, per això se la coneix com la Canadenca- estava construint una central a Camarasa i els treballadors van aconseguir algunes millores en les seves condicions laborals. Aquell dia, però, en Caldwell, director dels treballs, va demanar a la Guàrdia Civil que escorcollés els obrers a l'entrada de l'obra. Una acció que els afectats van encaixar amb indignació i es van declarar en vaga i van exigir la fi dels escorcolls i un augment salarial.

«El novembre i el desembre del 1918, semblava que el problema principal al país era l'autonomia, però quan va començar la vaga de la Canadenca, això va quedar enrere», explica Domingo: «Després de la Primera Guerra Mundial, les empreses catalanes que havien treballat a tot drap durant el conflicte van veure com els contractes disminuïen. El moment social era molt complicat, inclòs l'augment del cost de les subsistències».

El 1918 ja havia començat alterat a Barcelona: el preu del carbó i els aliments bàsics es va inflar i, del 10 al 26 de gener, va esclatar una revolta femenina encapçalada per Amàlia Alegre en la qual «van participar dones de diferents classes socials i oficis: des de les ballarines del Paral·lel fins a les obreres de Sants, Gràcia i Sant Martí», s'explica a la mostra: «Van aconseguir l'abastiment de les botigues i una reducció del preu dels queviures».

La CNT entra en joc

«A l'inici del segle XX, l'únic gran sindicat que hi havia era la UGT, tot i que a Catalunya no tenia gaire ressò» , apunta Domingo: «Aleshores, el 1910, moltes societats petites es van unir per primer cop a l'entorn de Solidaritat Obrera, i d'aquí en va néixer la CNT, que va créixer de manera important els anys següents». El 1917, juntament amb la UGT, van organitzar una aturada general a l'Estat.

«La CNT es va adonar que una vaga contra la Canadenca, una multinacional que volia electrificar Catalunya, podia ser molt important», anota la comissària d'una mostra que acompanya els textos i les fotografies amb vinyetes que els humoristes gràfics van publicar als diaris i a les revistes de l'època. El 2 de maig del 1913, L'Esquella de la Torratxa treia una caricatura satírica de Pearson en actitud avariciosa, sostenint una reproducció de les muntanyes de Montserrat plenes de cables elèctrics. La idea que havia escampat el sindicalisme era la d'una empresa estrangera que es volia quedar els beneficis generats pels treballadors d'aquí.

Camarasa era «un problema local», tal com indica Domingo, «que hauria quedat en una anècdota si no hi hagués entrat la CNT». Aleshores, a la reivindicació s'hi va sumar la jornada de vuit hores i això «va significar un salt qualitatiu molt important». Cinc sindicalistes van ser empresonats durant onze dies i el conflicte va entrar en una espiral de protesta i repressió que encara tenia molts capítols per escriure.

Mig any abans, en un congrés celebrat a Sants, es va donar carta de naturalesa a l'estratègia dels sindicats únics, que havien d'agrupar els treballadors de les diferents empreses d'un mateix sector productiu. «La mobilització es va estendre de Camarasa a Lleida, a Barcelona i a altres punts de Catalunya», relata Domingo sobre un moment clau en el llarg camí cap a la jornada de treball de vuit hores. «Les vagues anteriors eren desorganitzades i no van tenir una gran resposta», afegeix: «Per això, els nous dirigents de la CNT, com Salvador Seguí i Àngel Pestaña, van pregonar que calia lluitar des del sindicat únic, i tothom va ser convocat a la vaga per donar suport a una sola empresa. La CNT va capitalitzar el conflicte i va posar en marxa el sindicat únic de gas, aigua i electricitat».

Barcelona, a les fosques

El poder, és clar, no es va quedar quiet: confiscació de la Canadenca, militarització dels treballadors que s'havien declarat en vaga, fins i tot la declaració de l'estat de guerra, i les presons plenes d'obrers que no van voler cedir davant la repressió policial i es van negar a reincorporar-se al seu lloc de treball. A les 4 de la tarda del 21 de febrer del 1919, els obrers del Servei d'Explotació de Riegos y Fuerzas del Ebro van abandonar la feina i Barcelona es va quedar sense llum. Els tramvies es van aturar i les empreses van haver de cessar tota activitat. La situació estava descontrolada.

El 19 de març d'aquell convuls 1919, en un multitudinari míting amb més de 15.000 persones celebrat a la plaça de toros de les Arenes, Salvador Seguí va convèncer els treballadors per tornar a la feina, però cinc dies després, veient que no s'havia complert la promesa d'alliberar tots els presos, es va declarar una vaga general. «Fins i tot els de pompes fúnebres s'hi van sumar», apunta Domingo.

La patronal va reaccionar amb un locaut (tancament d'empreses i acomiadament dels treballadors) i la persecució de sindicalistes. El conflicte havia escalat fins a límits insostenibles i la solució va haver d'arribar de Madrid: el 3 d'abril, el Govern espanyol va signar el decret de la jornada de 8 hores.

«Les grans empreses, com la Canadenca, el van aplicar de seguida, però a les altres va ser més difícil, fins que va arribar la Segona República», conclou Domingo: «Aquell decret va ser molt important perquè va ser el referent tant per a l'etapa republicana com per al franquisme». Amb la mesura, Espanya es va convertir en el primer país d'Europa occidental que va aconseguir la jornada de vuit hores. Una reivindicació basada en el lema «8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 d'esbarjo».

Una demanda de llarg recorregut

La reivindicació de la jornada de treball de les vuit hores s'arrossegava des de feia temps a Catalunya, tal com ens mostra l'acudit gràfic que va sortir a La Campana de Gràcia el 3 de maig del 1890.

La vinyeta ironitza sobre el lema «8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 d'esbarjo» contraposant quina seria la realitat de la mesura depenent de si l'exercia una persona rica o un obrer.

La preocupació per les abusives condicions laborals emergides de la Revolució Industrial ja va motivar que el 1802 el Parlament britànic  limités la jornada infantil a 12 hores i prohibís que poguessin treballar els menors de 9 anys. I en les revolucions liberals del 1830 i el 1848, els treballadors van demanar la jornada laboral de deu hores.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.