L es estrelles venen, van, cremen ràpid, triguen anys i, com els últims raigs del sol, desapareixen», cantaven al primer bis. Els Manel, divendres, van irrompre a l'escenari de la Sala Gran del Kursaal a contrallum. Arribaven a Manresa per presentar-hi el seu cinquè disc, Per la bona gent, i al llarg de gairebé dues hores de concert van repassar gran part de la dotzena de nous temes, encadenant-ne un darrere l'altre, sense pràcticament presentar-los, i van deixar també espai per a cançons emblemàtiques d'altres treballs i van abandonar l'escenari amb aquell posat més aviat rígid que els caracteritza, però amb un somriure als llavis i el públic dret aclamant-los.

El quartet barceloní, format per Guillem Gisbert (veu i guitarra), Martí Maymó (baix i sintetitzadors), Roger Padilla (guitarra) i Arnau Vallvé (bateria), havia vingut a explicar una història, la seva història, que amb cada nou treball va eixamplant horitzons i no deixa de sorprendre el seu públic. El de divendres, a Manresa, molt heterogeni, havia esgotat les entrades feia dues setmanes. Ara les sonoritats han derivat cap a l'electrònica, els sintetitzadors i un pop contemporani. Qui sap quants dels que divendres eren a la Sala Gran també havien assistit a aquell primer concert dels Manel al Kursaal el 12 de febrer del 2009, que amb entrades exhaurides a la Sala Petita es va haver de traslladar a la Gran.

Hi havia expectació per descobrir com sonaria el nou directe i els Manel no van decebre. Gran ovació quan es va aixecar el teló. Van arrencar amb una de les noves, Formigues. Al final de la cançó, Gisbert va acabar ruixant el públic amb dos aerosols d'insecticida. Encara quedava molta nit. El quartet barceloní va posar el focus en el repertori més recent i eren molts els que encara no se sabien les lletres, però la connexió amb el públic va anar in crescendo a mesura que avançava una vetllada que va ser un festival de sintetitzadors i sons electrònics, però que també va tenir pinzellades més guitarreres. Nou disc, directe renovat i una sonoritat que ha evolucionat però sense perdre la seva essència. I no només es notava el canvi en els temes de Per la bona gent, sinó en la translació que van fer, a aquest nou terreny, de les cançons de treballs anteriors que divendres no hi van faltar.

Manel va proposar al públic una posada en escena sòbria però alhora atractiva. Tan sols una tela blanca quadrada de fons just al mig de l'escenari on es projectaven colors. Ara fúcsia, després taronja, ara verd, blau... Els colors canviaven així com anava canviant la música. També la portada del nou disc juga amb els colors. Tot plegat combinat amb llums astrafòbiques i contrallums, molts contrallums, pensats per dibuixar les seves siluetes.

El fons de la motxilla musical dels Manel, dotze anys i cinc discos després, és ampli, així que no es podien quedar fora del repertori aquelles cançons que han esdevingut clàssics, com Jo competeixo, que va fer activar un públic, que, a partir d'aquí, ja no pararia quiet. Parèntesi per a un dels moments més intimistes amb La cançó del soldadet i retorn a la força i intensitat amb Les cosines i Teresa Rampell, que va acabar de desfermar l'eufòria. Sí, eufòria.

I és que els Manel van oferir un directe brillant que va entusiasmar el públic, tant el més fidel com a aquell que divendres en gaudia per primer cop. L'aclamada Boy band, amb coreografia inclosa, ja ha esdevingut un clàssic. Amb la cançó que dona nom al disc, que començava amb un sampler de Maria del Mar Bonet, s'acomiadaven. «Moltíssimes gràcies a tots». Després d'uns minuts d'aplaudiments, els barcelonins reapareixien per oferir dos bisos, però aquell públic que al principi es mostrava tímid ara estava dempeus demanant-ne més. No en tenien prou i els clams van ser satisfets. «En farem un parell i marxarem de debò». Traca final amb Boomerang i Benvolgut, i les estrelles d'aquesta evolucionada boy band van desaparèixer enmig de l'ovació del públic.