El cinema és un reflex de la societat i també, en cada cas, d'un temps concret. Però més enllà del testimoniatge, legítim, les pel·lícules reprodueixen moltes vegades estereotips i prejudicis i, durant gran part de la història del cinema, una perspectiva no sols masculina, sinó també clarament sexista i masclista.

Només fa falta un senzill repàs per identificar des dels primers passos del setè art el paper predominantment secundari i a vegades banal de la dona, moltes vegades reduïda a rols gairebé decoratius com a personatges ingenus i desvalguts.Existeixen multitud d'exemples, però alguns d'ells han arribat fins avui com algunes de les pel·lícules més populars. Aquests són cinc casos:'Agent 007 contra el Dr. No' (1962)

Podria ser aquest títol o gairebé qualsevol altre de la saga. És cert que l'essència de les pel·lícules de James Bond no deixa de ser l'acció per l'acció. Però el masclisme hi és present de forma molt evident i explícita. Més enllà del fet que de nou sigui l'home el que apareix en el centre, i de com encarna un model concret de masculinitat, en les pel·lícules de l'Agent 007 la dona, reduïda al clixé global de 'noia Bond', apareix gairebé sempre com un personatge florer i una espècie de premi sexual pel protagonista.

'Grease' (1978)

La màgia de 'Grease' no resideix, per descomptat, en la història, una mera excusa per una posada en escena espectacular que és ja una icona del cinema i de la cultura popular. Però el captivador magnetisme de la cinta i els seus personatges, amb John Travolta i Olivia Newton-John al capdavant, no aconsegueix ocultar la forma en la qual es reprodueixen rols de gènere que no deixen ben parades de nou a les dones. Per exemple, en la forma en la qual la protagonista, Sandy Olsson, acaba transformant-se en la mena de dona que vol Danny Zuko.

'La Sireneta' (1989)

Disney tampoc es deslliura de l'allargada ombra del masclisme. El seu segell apareix en molts dels seus clàssics, i en 'La Sireneta' de forma molt nítida. La pel·lícula, al final, mostra com el creixement personal d'una dona, o una jove, en aquest cas menor d'edat, només té com a aspiració en la vida l'amor cap al seu 'príncep blau', encara que aquest només pugui realitzar-se a costa de grans renúncies personals.

'Pretty Woman' (1990)

Una de les comèdies romàntiques preferides del públic es basa en un relat eminentment masclista. Més enllà de com reflecteix la prostitució la pel·lícula de Garry Marshall, la història d'amor entre Richard Gere i Julia Roberts no s'explica sense la manera en la qual ella sembla realitzar-se com a dona només gràcies a la confiança que li atorga la protecció i els diners del seu 'príncep blau', el milionari Edward.

'El diari de Noa' (2004)

L'amor es viu de formes molt diferents. Però és cert que el cinema ha potenciat la idea de l'amor romàntic i transcendental fins a límits desorbitats. I si bé molts d'aquests exemples cal buscar-vos entre els clàssics, uns altres són molt més recents. Aquest és el cas de 'El diari de Noa', una pel·lícula d'aquest segle que planteja la història d'un home enamorat d'una dona fins al punt d'aconseguir situacions que no seria exagerat descriure com d'assetjament. La insistència del personatge de Ryan Gosling per a demanar una cita amb la noia de la pel·lícula, interpretada per Rachel McAdams, arriba al punt de fer-la xantatge amb l'amenaça de tirar-se des de l'alt d'una sínia.