«Catòlics i ateus, monàrquics i republicans, catalanistes i espanyolistes, carlins i liberals... tots, absolutament tots els règims, han utilitzat la festa en un sentit o en un altre», fet que demostra la seva importància i la voluntat d'apropiar-se-la. «Els règims no prohibeixen la Patum, perquè és una festa extraordinàriament arrelada. Els surt més a compte reinterpretar-la i fer-se-la seva per adoctrinar». Així ho explica a Regió7 l'historiador berguedà Albert Rumbo, autor del treball La Patum de Berga: festa, guerra i política.
Aquesta recerca va guanyar el premi Rafael Patxot i Jubert 2019. S'hi analitza la utilització política de la celebració màxima dels berguedans al llarg de la història i com ha evolucionat arran de les guerres a través del seu cost econòmic. Una part del guardó atorgat consistia a editar el treball, tal com ja va informar aquest diari al seu dia. Ha arribat el moment. Dimarts, 10 de març, es presentarà el llibre a les 6 de la tarda a la sala Pere i Joan Corominas de l'Institut d'Estudis Catalans (c/ Carme, 47 Barcelona). L'acte tindrà les intervencions de Joandomènec Ros, president de l'Institut d'Estudis Catalans; Josep Tarín, diputat de Mobilitat, Espais Naturals i Prevenció d'Incendis Forestals de la Diputació de Barcelona, i Albert Rumbo, autor del llibre.
Mai fins ara s'havia fet un treball que, de forma monogràfica, analitzés en profunditat la utilització política de la festa. I també com ha evolucionat en èpoques de crisi i de conflictes bèl·lics, si s'ha fet o no, i quin ha estat el cost de les festes del Corpus abans, durant i després de diferents guerres «per veure si hi ha canvis notables o no». L'autor ha hagut de consultar diferents fons. L'arxiu més utilitzat ha estat l'Arxiu Comarcal de Berga. L'historiador ha buidat tots els comptes municipals entre els 1621-1975 i totes les actes del ple del període 1656-1975, a part de correspondència i temes de cultura, entre d'altres. També també ha consultat l'Arxiu Diocesà de Solsona, l'Arxiu Sistach, un parell de fons particulars, el fons de la Biblioteca Nacional i el del Museu Etnològic de Barcelona.
Aquesta obra és fruit del treball que l'investigador berguedà està realitzant des del 1991 «amb més o menys intensitat». El material recollit en aquests 29 anys li ha permès fer aquest recerca i altres estudis que ha anat fent de Patum.
Com els conflictes van afectar la festa? De diferent manera. Albert Rumbo explica, per exemple, que durant tota la guerra de Successió es fa Patum, i en alguns anys es fa sense escatimar en despeses, «i es deixa de fer justament quan s'acaba i Berga passa a mans felipistes» i, «segurament, hi ha una prohibició de la festa durant 7 anys». Hi ha períodes que l'autor no ha pogut analitzar perquè no hi ha documentació completa. Per exemple, la Guerra dels Segadors. Dels anys que hi ha documentació «es va fer Patum cada any menys els dos anys que Berga va estar sota domini francès». En canvi, explica Rumbo, durant la primera guerra Carlina passa al revés: «Comença la guerra i es deixa de fer Patum, però quan arriben els carlins i són els amos i senyors de Berga, es fa Patum».
Utilització i «banalització total»
La pràctica totalitat dels règims i ideologies han intentat utilitzar la celebració i manipular-la per tal de fer propaganda i difusió de les seves idees. I això ha comportat situacions certament curioses. Durant les guerres carlines hi ha una Patum per celebrar una victòria liberal, «i al cap de dos mesos se'n fa una altra per celebrar-ne una altra dels carlins, és surrealista». Cadascú intenta «fer anar l'aigua al seu molí. És un símbol de la importància que té la festa. Els era més fàcil que la gent estigués contenta fent Patum (això sí, amb la simbologia de cada bàndol i adaptant el que faci falta) que no pas prohibint-la», exposa l'estudiós.
A partir del segle XVIII i sobretot el XIX «comença una utilització sistemàtica de la Patum per part dels règims polítics» i també comença un període de «banalització total» de la festa: es fa Patum per tot, explica. «Les tropes realistes han entrat a la Seu d'Urgell, fem Patum per celebrar-ho, el 1812 es fa Patum per celebrar la proclamació de la Constitució, un mes després del Corpus del 1813, «que no hi va haver Patum, se'n va fer una per festejar la presa de Saragossa i la fugida dels francesos d'Osca. Són unes utilitzacions totalment absurdes».
A la primera guerra Carlina no se'n celebra. El 15 d'abril del 1821 se'n fa una «per celebrar que ' los serviles querian reintegrar al rey Fernando en plenitud de sus derechos que decian que habian sidos mermados y limitados por la Constitución'». Un any més tard, el Corpus del 1822 no es fa Patum quan tocava però, en canvi, un mes més tard se'n celebra una «per celebrar la presa de Berga per part dels reialistes», i el febrer del 1823 per celebrar que la junta reialista havia fugit de la Seu d'Urgell. «És allò que deia mossèn Armengou: entraven els blancs: Patum; entraven els negres: Patum».
Albert Rumbo exposa que, especialment el segle XIX, s'arriba al punt àlgid de la banalització «fent Patum per qualsevol efemèride que els podia semblar adequada» als dirigents de cada moment.
Festa de la bandera espanyola
Al segle XX, el Corpus del 1924 va marcar una fita de les utilitzacions de la Patum entre catalanistes i espanyolistes en plena dictadura de Primo de Rivera. Albert Rumbo recull que, aquell any, l'Ajuntament «va decidir fer ' una fiesta patria que se denominarà fiesta de la Bandera Española coincidint amb les antiquíssimas y típicas fiestas de la Patum', la qual cosa les va modificar i alterar notablement». A part de convidar-hi autoritats militars i eclesiàstiques i canviar el programa i l'ordre dels actes, la geganta va lluir una bandera espanyola al pit i una altra la guita. «L'únic positiu de tot plegat, suposem que per causar un bon efecte entre les autoritats foranes, és que la Comissió de Governació» va facultar a l'alcalde perquè invertís en arranjar les comparses. El consistori hi va destinar 5.000 pessetes de l'època.
Per la guerra civil, la Patum es va celebrar el 1936 però no el 1937 i el 1938. Al 1939 se'n torna a fer, amb consignes a favor del dictador Franco i proclames com «¡ arriba España!». El 26 de gener del 1942 es va fer una representació de la Patum a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. La raó: el tercer aniversari de la « Liberación de Barcelona» i per retre homenatge « al Caudillo». El dictador només va sortir al balcó per veure tot just el ball de l'àliga.
En canvi, l'1 de juliol del 1966, quan Franco va fer estada a Berga, no va veure ni tan sols un salt de la Patum extraordinària que li van dedicar perquè va marxar a les 3 de la tarda, havent dinat, i la festa va començar a les 5. «El Caudillo no va manifestar el menor interès per veure aquell símbolo del amor patrio que es concentrava en la seva persona», detalla Rumbo exposant un episodi hilarant. L'alcalde Joan Noguera va mantenir el contingut del discurs que tenia preparat malgrat l'absència de Franco i va dedicar-li aquestes paraules des del balcó de l'ajuntament. « La Patum es el símbolo del amor patrio, acrecentado por la providencial circumstancia de ser Vos el que rige los destinos de España. Amor patrio que se concentra en vuestra persona».
El 17 de febrer del 1976 els actuals reis emèrits, Joan Carles I i Sofia, van ser al balcó de l'ajuntament de Berga per presenciar la Patum que se'ls va organitzar expressament. Segons va publicar La Vanguardia de l'endemà, a mig fer, els reis van voler marxar, però el públic els va reclamar que es quedessin i ho van fer. Van presenciar un salt de plens. Però canviant l'ordre dels salts. L'autor explica que va ser «a costa que no saltessin els nans nous, ja que ses majestats anaven tard i les autoritats del moment van decidir que els nans saltessin després dels plens per tal que els monarques poguessin contemplar l'espectacle més gran de la Patum».
