El periodisme literari té poc espai en una època on el periodisme es desviu pel clic i la immediatesa. El llibre del periodista olesà Marc Amat (1994), 23 dies de desembre (Angle Editorial), rescata de l'anonimat estadístic la història de Rosa Vilardell (un dels cognoms que l'autor ha canviat al llibre) narrant tot el que passa al voltant d'una família quan hi ha una desaparició: la d'una jove puig-reigenca, de 31 anys, que va desaparèixer el 3 de desembre del 2002 i a qui va acabar trobant morta a la carretera de Navàs a Viver. Una crònica novel·lada, que va gua-nyar el III Premi de Periodisme Literari UAB, que busca explicar i entendre un cas concret.

23 dies de desembre és la història d'una desaparició, però sobretot és la història d'una família i les seves entranyes. D'on neix la idea?

Aquest llibre neix perquè jo estava cursant el màster de Periodisme Literari de la Universitat Autònoma de Barcelona i el treball final era fer un reportatge novel·lat. Al final em vaig decantar per aquest, que crec que era el més difícil perquè em tocava molt de prop. Soc parent llunyà de la Rosa i la seva família. M'interessava fixar-me en com pot arribar a trastocar-se l'entorn familiar amb una pèrdua com aquesta.

Ser familiar va ser, així, un avantatge o tot el contrari?

Era una arma de doble tall. Per una banda hi havia tota la dificultat d'apropar-te a un tema proper, tot i que quan va passar jo tenia vuit anys i a la família mai s'ha parlat del tot. Per tant, aquest reportatge suposava remoure coses que la gent havia volgut tancar. A més, redescobria una història de quan era petit, que ara he aconseguit entendre-la. Però la part bona és que ja coneixia molt bé alguns dels protagonistes, sé com són, els seus costums, a més de tota la informació que m'han facilitat.

Implicar-se personalment i professionalment en una història sembla molt complicat.

Mai m'havia motivat gaire la idea d'enfrontar-me a temes que em passen a mi en primera persona. Aquest ha estat el primer projecte. Però jo en el llibre tinc un paper testimonial, molt secundari, senzillament acompanyo el lector a les primeres pàgines.

El periodista és algú que explica històries. Que les busca. I això és el que fa en el seu llibre. Buscar un cas que va passar força desapercebut.

Sí, de fet em va sorprendre que guanyés el premi precisament per això. Quan va passar, el 2002, va tenir molt poc ressò. Un parell de notes a peu de pàgina a Regió7 i poca cosa més. La premsa sempre es fixa en casos més mediàtics, on hi ha més morbo, en canvi, aquests casos, que són la gran majoria, tenen molt poca visibilitat. Al final aquesta és la feina del periodisme literari, anar al detall, donar veu a qui no la té.

Hi ha espai per a aquest tipus de periodisme als mitjans tradicionals?

Avui dia vivim en l'època de la immediatesa i aquest tipus de periodisme, que neix en revistes com The New Yorker, de tipus reposat, amb recreació d'escenes i diàleg i forma literària, no té lloc en els mitjans tradicionals. No sabria dir-te quan va ser l'última vegada que ho vaig veure en un diari, potser mai. No hi troba l'encaix.

No són només els recursos que aquest periodisme agafa de la literatura, sinó també el tipus d'històries que vol explicar?

En certa manera sí que es pot lluitar per recuperar el periodisme literari en els grans mitjans O si més no per anar fent el gir. El gran repte de la premsa escrita és que el lector continuï llegint més enllà del primer paràgraf, i els recursos del periodisme literari, com començar el primer paràgraf amb una escena, hi pot ajudar. Generar neguit al lector.

Per fer-ho cal que el periodista sigui creatiu, i no sé si és això el que s'incentiva...

Condicions laborals a banda, el tipus de periodisme que es fa avui és un de molt picat, xoca frontalment amb la creativitat. La inspiració no es pot provocar, ve quan ve. Però tu no tens sis dies per treballar un tema, i segur que si els tinguessis el text seria infinitament més bo.

La carrera de periodisme tampoc ofereix aquestes eines. Les va trobar al màster?

A l'Autònoma hi trobava a faltar assignatures d'humanitats, que van quedar amputades. Durant la carrera aprens les eines bàsiques per poder anar a una redacció, però hi ha molt poques assignatures enfocades a desenvolupar tècniques del periodisme literari. I al màster hi aprofundeixes molt, és com una compensació del que no hi ha durant la carrera.

Va guanyar la tercera edició del Premi de Periodisme Literari de la UAB. Com valora l'existència d'aquest guardó a l'hora d'incentivar aquest tipus de periodisme?

És una gran iniciativa, és un premi que fa molta falta perquè dona molta visibilitat a tots aquests treballs, que són pocs però existeixen. A més, aquest premi enceta la nova col·lecció d'Angle Editorial, «Periodismes», que de mica en mica s'anirà engreixant. És molt important que es motivi els periodistes a escriure i a investigar.

Ara Crims, de Carles Porta, està molt a l'alça.

Abans ja tenia ressò a la ràdio, però ara s'ha convertit en un fenomen. Pot obrir la finestra a un tipus de reportatges més reposats, però el món de la premsa va cap al camí oposat. Mitjans digitals amb pocs ingressos, cada vegada menys temps i diners per invertir a buscar històries... Jo vaig estar treballant en el llibre un any, que en el món del periodisme és una eternitat inconcebible. Queda molt camí per fer.