Després de sis anys de silenci discogràfic, El columpio asesino torna amb el seu sisè àlbum, Ataque celeste (Oso Polita, 2020), que s’ha col·locat en la sisena posició de la llista de vendes espanyola. Una simple coincidència que constata, en qualsevol cas, que el públic de la banda navarresa hi era, esperant pacientment.

«Després de tants discos i gires seguides, vam decidir donar-nos un temps per a nosaltres, per tenir espai», resumeix el bateria i vocalista Albaro Arizaleta, que defensa que, encara que sigui una mena d’anomalia en els temps que corren, ells van decidir parar: «A vegades és bo aturar-se».

Assenteix el baixista Daniel Ulecia, el qual posa en valor la importància d’haver-se aturat per ara poder tornar amb un impuls renovat. «Avui dia, com no estiguis a les xarxes tot el maleït dia sembla que t’hagi passat alguna cosa, però som humans i necessitem respirar», destaca.

Completa les paraules dels seus companys la cantant i guitarrista Cristina Martínez, la qual fa broma en assegurar que ells tampoc són de treure «discos com xurros» perquè els «costa buscar la inspiració». «No som d’aquests, no sé si per bé o per malament. I ens va semblar bona idea paralitzar les xarxes, ja veus», comenta divertida.

«Ataque celeste»

Sigui com sigui, el grup està de tornada amb Ataque celeste, que reflexiona sobre aquesta felicitat obligada a la qual semblem tots empesos de manera constant en les nostres vides. «Ens obliguen a semblar sempre supermacos i a estar genial. I multifunció, a més, perquè hem d’estar sempre fent coses», remarca Cristina.

Aprofundeix en la idea Arizaleta, el qual argumenta que «l’ataque celeste és aquesta pressió dels temps moderns per estar sempre aquí, perfecte, fent el que has de fer sense parar». «Ens autoexplotem nosaltres mateixos d’una manera brutal. Ens hem ficat al cap dins i som el pitjor dels caps, no ens permetem res. Per poc que no estiguis actiu t’entra el sentiment de culpa, has d’estar sempre amb alguna cosa», postil·la.

I un cop feta aquesta exposició de motius, remata el bateria amb el revers tenebrós d'aquesta societat d'exposició i activitat constant: «Quan cessa el soroll de l'exterior t'adones el soroll de l'interior. I quan estàs sobreestimulat i t’atures, comences a escoltar el soroll perillós que et puja per dins, o fuges o t’enfrontes o t’anul·les amb pastilles i t’adorms».

És per això que les històries d’Ataque celeste són «nocturnes, ja que és a la nit quan hi ha menys soroll». I és per això que les cançons estan «associades amb la solitud i l’angoixa». «No a la nit de la farra i la festa, sinó en aquesta nit amb un mateix, de quan ets en aquestes hores baixes, quan sents que tot és una merda i dius: quin dia, quina setmana, quin mes o quin any», explica .

I és per això que les vuit noves cançons d’El columpio asesino parlen «d’enfrontar-se amb un mateix». «Aquest és el combat més dur», sentencia Arizaleta, que llança idees sense parar per a qui es trobi en el seu divan personal: «Hi ha dos tipus de conflictes, l’exterior i l’interior. I el més sanguinari és el que es produeix dins cada un, perquè ningú serà més cruel amb tu que tu mateix».

Segons la seva opinió, «si ets una persona que et matxaques, et picaràs com ningú». «Pots perdonar algú, però perdonar-se un mateix a vegades costa molt, i això si s’aconsegueix. Cadascú té les seves maneres d’afrontar la vida: fent els ulls grossos o mantenint la mirada. Cadascú que recorri el camí com pugui o com vulgui», remata.

Canvi de so i presentació en viu

Per explicar aquestes històries, vira el so del grup cap a l’electrònica més densa i asfixiant, encara que sense oblidar-se de les guitarres. «Estan més difuminades. Hi ha textures que estan tirades enrere, hi ha tot tipus d’ambients, però les guitarres hi són», assenyala, per després explicar entre rialles: «Passa com en els discos de Queen, que havien d’aclarir que la música havia estat tocada amb guitarres perquè semblaven cintes. I havien de demanar perdó per això».

Per arribar a aquest punt van canviar fins i tot la forma de compondre, buscant «primer la línia de veu com a fonament d’una bona cançó». Un procés invers a l’habitual per a ells, quan primer tocaven «alguna cosa musical» i després ficaven «la veu per sobre com si fos una cosa superflu», en paraules de Albaro. «Ha estat una forma de compondre més clàssica, per dir-ho d’alguna manera», diu Martínez.

Amb el disc ja al carrer, tenen un nou component a la banda, Jaime Nieto, que en el passat va tocar amb Atom Rhumba i amb WAS, i que arriba a El columpio asesino amb la tasca d’ajudar «molt en el directe introduint els elements electrònics».