? El primer cap de setmana de confinament, els contactes de l'escriptor i professor de llengua i literatura catalana Joan Pinyol (1966) van rebre un whatsapp on el capelladí els explicava que mentre durés el tancament enviaria, a qui així ho volgués, un microconte propi extrets d'un dels seus tres reculls dedicats al gènere: Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (Ed. Setimig, 2001); Micromèxics (Brosquil Edicions, 2007) i Glops (Ed. Petròpolis, 2009). Ja ha superat, explica, els 200 enviaments diaris «i es va escampant perquè els reenvien». El capelladí, que també els penja a facebook i a instragram també n'ha afegit d'altres projectes, com d'Art a taula, uns breus textos pensats per a etiquetes de cava. La tria del microconte varia segons el dia però «evito aquells que parlen de morts, ja en tenim cada dia en el recompte de sanitat i a Capellades els 18 avis de la residència», diu, i aposta per relats més «surrealistes». Com Profusió d'òptiques, on un dels ulls del narrador cau i l'altre el mira fins que es ruboritza. «La mare mare, que viu sola a casa i té 89 anys em va dir que ara que arribava diumenge enviés algun de més alegre, que aquest, li havia fet por». Entre els lectors dels seus microcontes, també n'hi ha per mail, i entre ells, la consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga. I el feedback sempre és agraït: «fa molta il·lusió quan em diuen que és un regal, una manera de desconnectar» i, depenent del tema, li reenvien emoticones. D'ulls, per exemple. Per a Pinyol, que ha hagut de suspendre la gira de presentacions del llibre Avi, et trauré d'aquí! -publicat ara fa un any-, els microcontes volen «distreure. Són uns relats que demanen temps per pair-los. I ara tenim temps».
