Mort? Sí, està mort. Així els ho van assegurar al clown i actor Jordi del Rio i al seu company dels Pallapupas quan es disposaven a fer acte de presència a l'habitació d'un home amb leucèmia amb l'afany d'aixecar-li l'ànim. Com ja ho havien fet altres dies, amb un somriure als llavis i la vocació de fer més lleugera l'estada del malalt a l'hospital. Però el rictus se'ls va glaçar de cop. «L'home que hi havia dins la cambra ens va dir que no hi entréssim perquè 'Raúl nos ha dejado'», explica l'artesenc: «Vam veure que tenia el llençol per sobre, ens vam quedar parats ... i de cop i volta aquest Raúl s'aixeca, es destapa i ens diu '¡os estava esperando!'».
Del Rio no oblidarà mai una de les anècdotes més divertides que ha viscut com a membre dels Pallapupas, un col·lectiu de pallassos que es dedica a fer més amena la vida de les persones ingressades amb patologies complicades. «Ens estava esperant, i va fer un acudit d'humor negre... ell a nosaltres», rememora el bagenc, un clown de llarga trajectòria que va entrar en el club dels Pallapupas el 2016. «Em van demanar si ho volia provar. Jo soc un còmic, un pallasso, i m'imposava molt això de fer humor a l'hospital», reconeix Del Rio, «perquè hi ha un component emocional molt fort. La veritat, però, és que t'enganxa».
Els Pallapupas van començar a fer riure als nens dels hospitals fa vint anys i, actualment, hi ha una vintena de pallassos professionals que es dediquen a alegrar la vida dels pacients de totes les edats en centres com el de Sant Joan de Déu de Manresa. Però la crisi del coronavirus no els és aliena i han hagut de reinventar-se en un tres i no res, amb el director artístic, Sergi Estebanell, al capdavant.
«Fem vídeos personalitzats, de curta durada, i un equip d'experts els edita per emetre'ls pel canal de YouTube i per les pantalles dels hospitals», explica Del Rio, que ha hagut de convertir un racó de casa seva en un plató, tal com es pot veure a la fotografia d'aquest article. L'artesenc porta tota la setmana preparant-se per participar avui a les 12 del migdia en un Instagram Live de mitja horeta com a part de la seva feina amb els Pallapupas. «Continuem portant les rialles als centres», afegeix.
L'autor d'espectacles com Menuda comèdia i L'avi Tonet adopta el rol del Doctor Escaiola Jones quan treballa amb els Pallapupas, «un personatge que fa cursos en línia de xinès, de bateria...». La imaginació no té fronteres, i en les reunions telemàtiques d'aquests dies surten moltes idees per gravar audiovisuals que evitin que es talli el flux de bones vibracions entre els artistes i els malalts. Fer humor amb el bricolatge, la jardineria o la moda, qualsevola temàtica és bona: «Jo faré un vídeo d'un individu que és com el Félix Rodríguez de la Fuente, en to còmic. Es tracta que les persones que estan ingressades vegin que encara que no puguem ser-hi físicament, perquè és evident que no toca, els tenim ben presents».
Un nou repte cada dia
La feina dels Pallapupas -una paraula formada per palla, de pallasso i pupas, que és el terme que fan servir els infants per dir que els fa mal alguna cosa- té una alta dosi d'improvisació, i per això només recluten artistes professionals, actors amb formació, tècnica contrastrada i experiència sobre els escenaris, a les places i els car-rers de pobles i ciutats. Amb prop de trenta anys d'ofici, la participació en aquest projecte li ha generat reptes nous des del primer dia. «Els Pallapupas tenen un mètode propi», apunta: «Una cosa és tenir un guió i presentar-te davant del públic per fer un espectacle i una altra de ben diferent és entrar en una sala d'espera o en un quiròfan, on tens nens i adults amb ansietat o altres sentiments ben diferents dels que hi ha en un teatre».
Els pallassos d'hospital reben una formació específica, es posen d'acord amb el personal sanitari, saben quina és la situació del malalt, són conscients que hauran de ser empàtics i fer riure a nens que tenen situacions d'aïllament... «Entres en una habitació on hi ha uns pares tristos perquè el seu nadó està malalt i, a la següent, et trobes un adolescent o algú a qui li estan fent una cura», adverteix Del Rio. Cada persona és un món. «Cal ser molt visual, fer un tipus d'humor per a molts tipus de gent...», comenta, perquè en aquests contextos mai se sap per on poden sortir els trets i s'ha de tenir moltes taules per saber improvisar una resposta per a cada situació inesperada.
Fer humor al quiròfan
Un dels escenaris més insòlits on mai haurà actuat Del Rio són els quiròfans, «allà on no hi poden entrar ni els pares». L'artesenc explica que «nosaltres fem l'acompanyament del nen fins al moment que fa efecte l'anestèsia. Una manera de treure-li l'angoixa que pugui sentir és jugar amb ell i dir-li que ha de fer un compte enrere per a l'enlairament d'un coet... Aleshores marxem; fem el pont entre els pares i els fills». Per aquest motiu, «duem a terme un treball previ amb la criatura, i mentre el personal sanitari està fent la seva feina, ell té la nostra companyia; i després hi ha la feina amb els pares. Intentem humanitzar tot aquest procés».
Els Pallapupas sempre van de dos en dos, «el veterà ensenya el més novell», i en el seu cas sovint comparteix funció amb el manresà David Ribera. Són artistes de categoria reconeguda que han integrat aquest vessant professional amb les seves altres ocupacions, ja siguin les companyies teatrals o la docència. «La càrrega emocional és alta, i per això hi dediquem dos o tres dies la setmana, no pas més. Estar 4 hores i mitja improvisant no és fàcil, esgota molt», confessa Del Rio, «jo, als escenaris, soc un actor molt físic, però el servei amb els Pallapupas em deixa content, però molt cansat, tan físicament com mentalment».
Ja sigui en un quiròfan de Sant Joan de Déu de Manresa, a la UCI del Parc Taulí de Sabadell o en una sala d'espera de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, Jordi del Rio afronta cada activitat dels Pallapupas conscient que viu una experiència tan singular com enriquidora. «El primer dia que vaig entrar en una sala d'espera estava molt espantat, com mai abans ho havia estat en una estrena», recorda: «Ens acceptaran?, em vaig preguntar. Era amb el Marc Fonts, que havia format part del Teatre Mòbil, ens vam dir que calia ser valents... i ens els vam guanyar».
«Es va fer un estudi sobre l'eficàcia de l'estada dels Pallapupas en un entorn adult i es va veure que hi havia un canvi motivat per la nostra presència en una sala d'espera», indica Del Rio: «On abans hi havia silenci, por i angoixa, després que hi entréssim, que era com una alenada d'aire fresc, la gent parlava entre ells, ens donaven les gràcies i ens animaven... «Hem topat amb gent que es posa a cantar, recitar poemes, explicar acudits... El riure, en un moment d'angoixa, va molt bé», assegura.
