Estimat Eduardo, poc m'imaginava avui, quan m'he aixecat, que ara estaria escrivint-te aquestes línies. Sabia des de feia temps que no et tornaria a veure mai més dalt d'un escenari, però encara tenia l'esperança de retrobar-te algun dia de nou a Madrid i fer-te l'abraçada que et guardava des de l'agost del 2016, quan la notícia d'aquell infart ens va colpir com una sotragada. Ho vaig intentar fa un parell d'anys però el teu estat desaconsellava les visites i vaig pensar que aquella teva «lenta millora» potser ho faria possible més endavant. Ara que sé que no podrà ser em venen al cap les trobades que vam tenir i t'escric per explicar-t'ho. I també per donar-te les gràcies. Per la teva amistat i per totes les vegades que vas ser generós amb mi quan et vaig demanar alguna cosa.
L'any 84, aprofitant un viatge a Madrid amb els companys de la facultat, et vaig trucar per demanar-te si hi hauria la possibilitat de fer-te una entrevista per al meu programa de ràdio, aquell Carregat de romanços, on després et vaig entrevistar tantes vegades. Em vas citar a casa teva i em vas atendre amb una deferència i una proximitat impensades. A mi, que no era ningú, just quan acabaves de publicar Entre amigos i t'havies convertit en un cantautor d'èxit. Va ser a partir d'aquell dia que va néixer una relació entranyable que es va consolidar quan l'any 93 vas venir a cantar a l'Aula 2000 i després vam fer un sopar inacabable a casa de la Xus. Des de llavors sabia que sempre podia comptar amb tu: quan tornava a casa teva per posar en marxa una revista que va quedar en res o quan et demanava una petita col·laboració per donar embranzida a El Club de la Cançó. Com que no podies fer tot un concert a veu i guitarra, em vas proposar fer un recital de poemes... i «si casualment hi hagués alguna guitarra a la sala...» cantaries tres o quatre cançons. Era l'any 2005, vas venir de franc, per pura amistat... i vas acabar cantant «tres o quatre cançons». Nosaltres vam intentar correspondre la teva generositat sorprenent-te amb unes versions de cançons teves que et van fer la Mai Meneses i Els Convidats i que vas agrair com si haguéssim fet un excés. Recordo ara això, amic meu, aquella nit a El Sielu i el sopar després a casa de l'Agnès. I recordo molt especialment el que vam fer a casa meva el 2014, quan vas venir a recitar al cicle literari Tocats del lletra: el moment màgic d'aquella nit, cantant Anda i La belleza al menjador de casa, amb la guitarra que em va deixar el Jordi Ribot. L'endemà, quan ens vam acomiadar a Lleida, a peu de l'AVE, vas tornar a capgirar els papers i em vas donar les gràcies tu a mi (!). «I dona-li també les gràcies al Ricard», vas afegir, el meu germà. Llavors ens vam fer una abraçada que no podia ni imaginar que seria l'última. En ella hi havia tota la meva estimació, i ara va amb tu allà on siguis.
