El dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet, reconegut tant per la seva trajectòria teatral com per la televisiva, va morir ahir a la matinada als 79 anys d'edat a la residència Llar Sant Josep de Lleida. Segons va explicar la seva filla Carlota, el seu pare, a qui es va detectar la malaltia d'Alzheimer el 2015, vivia a la capital del Segrià des de fa tres anys, primer en una residència privada i, des de fa una temporada, en aquest centre públic, on fa uns dies va començar a tenir febre i li van fer un test per coronavirus que va sortir negatiu. No obstant això, aviat van començar els problemes respiratoris i va morir per la Covid-19 per tots els símptomes que va mostrar al llarg d'aquest curt període de temps.

«Va ser un excel·lent dramaturg i una persona molt treballadora», va apuntar ahir Francesc Castells, fill d'Esparreguera, veí de Manresa i antic professor de l'Institut del Teatre, que va conèixer Benet i Jornet a final dels 60 a través del crític Xavier Fàbregas. «Va ser una època extraordinària, era un moment en què tot estava per fer i hi havia una colla de gent com el Papitu, el Fabià Puigserver, el Lluís Pasqual, el mateix Fàbregas... que van crear un teatre nou», va afegir.

Josep Maria Benet i Jornet va néixer el 20 de juny del 1940 a Barcelona i està considerat una de les figures més rellevants del teatre català contemporani, des que es va donar a conèixer el 1964 amb l'obra Una vella, coneguda olor. Altres títols destacats de la seva trajectòria escènica són Testament, E.R., El desig i Fugaç. També van ser remarcables els guions de sèries de TV3 com Poble Nou, Rosa, Nissaga de Poder i Ventdelplà, tota una fita en la història de la ficció a la televisió catalana, i va ser coautor de la sèrie Amar en tiempos revueltos (TVE).

Durant la seva infantesa, Benet i Jornet va passar alguns estius a Gironella, tal com va recordar ahir el regidor de Cultura, Lluís Vall. «Els seus pares eren de Barcelona i l'enviaven cap aquí perquè hi vivia la seva tieta, Rosa Jornet, que va ser una professora molt estimada de l'escola pública, aleshores anomenada Milans del Bosch», va comentar Vall fent referència també al fet que l'autor va narrar en un llibre diversos episodis i records de les seves estades a la localitat llobregatenca.

Curiosament, Benet i Jornet va tornar uns anys més tard a la comarca, aquest cop per fer-hi el servei militar. «Va conèixer la gent que aleshores hi havia a l'Agrupació Teatral La Farsa i va fer relació sobretot amb el Daniel Tristany», va rememorar ahir l'actual president del grup, Josep Maria Salat. «Durant els anys 70 i 80, La Farsa va muntar moltes obres seves, va ser molt proper a la nostra entitat», va afegir, «i el 2003, quan vam celebrar els 45 anys, no va poder venir però ens va enviar un missatge molt emotiu».

Recordar-lo als teatres

Carlota Benet va demanar ahir al món teatral català que no s'oblidi del seu pare i que quan es pugui tornar als teatres es continuïn representant les seves obres. «El pare volia que el seu comiat fos una gran festa per celebrar la seva vida i no un funeral ni una cosa dramàtica. Ara no ho podem fer i em sap molt greu, però és igual perquè això ho farem quan ens puguem abraçar una altra vegada», va indicar Benet, que a principi del 2018 va publicar el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna), un homenatge per recuperar la memòria del seu pare.

«El seu procés d'Alzheimer va ser molt ràpid, molt diferent del cas de Pasqual Maragall», va comentar Carlota Benet. De fet, ja feia temps que anava en cadira de rodes i que gairebé no parlava. Feia tres anys que estava ingressat a la residència Castrillón de Lleida i recentment el van dur a la Llar Sant Josep, on, segons va explicar, han tingut molts casos de coronavirus «malgrat els seus esforços heroics. El pare ha mort per coronavirus i hi ha tota la problemàtica de les residències, però els treballadors han estat excel·lents, gent treballadora, amb amor, i només fan que esforçar-se».

Segons la filla, «ha anat morint de manera progressiva, cada vegada canviant més i quedant-se més en silenci i oblidant qui era. D'alguna manera, la mort d'ara l'allibera i allibera la seva energia perquè pugui volar i que deixi enrere aquest cos que ja no era el seu i aquell cervell, pobret, atrofiat». Benet va assegurar que ara ja se'l pot recordar i no per la malaltia sinó com «la persona vital, apassionada del teatre i l'escriptor compromès que era».

Reconeixent que «estic trasbalsat», Castells va assegurar que «el Papitu Benet va ser per a la cultura catalana el mateix que va significar Antonio Buero Vallejo per a la castellana, qui va ser un autor fantàstic i honrat, empresonat i condemnat a mort pel franquisme». Home de teatre de tota la vida, l'esparreguerí va rememorar els dies en què Benet i Jornet «agafava l'autobús de la Igualadina, venia al forn de pa on jo feia de flequer, a Esparreguera, i parlàvem de la representació de la seva obra Berenàveu a les fosques que vam estrenar amb el grup Goc. «Vam coincidir a molts llocs, l'Enciclopèdia, Edicions 62, l'Institut del Teatre, on vam fer de professors...», va recordar.