El 10 d'abril del 1970, Paul McCartney va suggerir que havia deixat els Beatles. La notícia va tenir l'efecte d'un terratrèmol en el món de la música pop-rock. El mes anterior, el grup havia tret un single amb el tema Let it be com a avançament del que seria una pel·lícula documental i un àlbum produït per Phil Spector (es va publicar el maig), i només set mesos abans havien publicat Abbey Road, un dels millors discos de la història. Acabava així una trajectòria iniciada el 1962 per quatre joves de Liverpool de famílies de classe obrera que havien ocupat els primers llocs del món musical al llarg dels anys seixanta, una dècada que va quedar marcada per sempre per la seva música i per la seva iconografia.

Si havia de produir-se algun esdeveniment per anunciar que els seixanta s'havien acabat, la dissolució dels Beatles era la notícia que es necessitava per donar per liquidada l'anomenada «dècada prodigiosa». Aquell mateix any també va anunciar la seva retirada el boxejador Mohammad Ali (Cassius Clay), però ni aquesta notícia en el món de l'esport ni les morts de Jimi Hendrix i Janis Joplin en el de la música van tenir l'impacte de l'anunci de McCartney. La desaparició del grup més important de la història del rock va ser una commoció per a la cultura en general, ja que els Beatles eren una icona que representava moltes coses en diferents àmbits, però per als seus seguidors va ser una tragèdia.

De seguida es van buscar caps de turc, sobretot en les dones que en aquell moment eren les companyes de Lennon i McCartney, Yoko Ono i Linda Eastman. També en el fracàs d'alguns negocis que havien emprès i que de fet van resultar ruïnosos. Es van buscar causes en el món de les drogues, amb el qual alguns estaven relacionats. Però la veritat és que els talents personals de cada un dels Beatles ja no cabien en el mateix lloc i estaven demanant a crits expressar-se en solitari com a creadors únics, com així va succeir només dissoldre la banda.

Aquell somni fet realitat que els havia convertit en el grup més important de la dècada va durar fins que van començar els problemes i es va iniciar l'inevitable deteriorament de les relacions entre quatre personalitats que ja ni tan sols podien ocupar simultàniament el mateix estudi d'enregistrament: de fet, gairebé mai van coincidir tots quatre a les sessions d' Abbey Road i van registrar gairebé tota la seva participació en solitari.

Personalment penso que els Beatles van desaparèixer en el just moment en què havien de fer-ho. Al final d'una dècada que havia estat seva i al principi d'una nova etapa que havia de deparar a cadascun noves experiències en el món de la música i de la cultura. A més, van evitar que el declivi els acabés expulsant de la música, com va fer amb molts artistes obligats a arrossegar la seva decadència per escenaris decrèpits davant públics cada vegada més desencantats.

Per a ells tampoc va ser un final agradable. Van passar per una crisi personal de grans dimensions i es van haver d'adaptar a una nova vida sota la mirada escrutadora de milions de persones, moltes de les quals mai els van perdonar haver-les privat d'una música de la qual s'alimentaven de feia anys.

Del principi a la fi

El 1962 no va ser un any pròdig en esdeveniments transcendentals per a la història del món, encara que estigués a punt d'esclatar la tercera guerra mundial a causa de la crisi dels míssils a Cuba. Va ser també l'any de la independència d'Algèria i del concili Vaticà II. I el de la mort de Marilyn Monroe. Per als espanyols, va ser el del casament a Atenes del que seria rei d'Espanya, Joan Carles, amb Sofia de Grècia.

Però per al món de la música va ser un dels més importants, perquè al llarg dels seus dotze mesos es va gestar el naixement dels Beatles, un fenomen que va significar una veritable revolució en la música, l'escena i la indústria discogràfica internacional.

Els Beatles eren ja llavors un grup molt popular a Liverpool i a tota la zona que travessava el riu Mersey, i havien gravat un disc acompanyant el cantant Tony Sheridan. Les actuacions a The Cavern de Liverpool i a diverses localitats de la zona desfermaven des de feia mesos una eufòria mai aconseguida per cap altre grup. De la formació inicial dels Beatles va desaparèixer Stu Stuclife, que va morir a causa d'un infart cerebral, i el bateria Pete Best, substituït per Ringo Starr per exigències del mànager, un jueu anomenat Brian Epstein, que va crear una imatge original per al grup canviant els seus pentinats de rockers per una mitja melena i les caçadores de cuir per corbates i vestits dissenyats per Beno Dorn, un sastre amic seu que es va fer famós gràcies a la indumentària mod.

Epstein també els va imposar certes normes de comportament en públic. A canvi, els va aconseguir actuacions en locals de prestigi amb figures consagrades, com Little Richard, enregistraments per a programes de ràdio de la BBC i espais a la premsa musical.

Després d'una prova per a la Decca, el caçatalents de la qual els va rebutjar (el caçatalents es deia Tony Meeham i era bateria dels Shadows, un grup d'èxit llavors), Epstein els va aconseguir un assaig per a EMI i el productor de la companyia, George Martin, va dirigir l'enregistrament del seu primer disc, un single en la cara A del qual figurava Love Me Do, una cançó que Paul McCartney havia compost quan tenia 15 anys. El disc es va posar a la venda a l'octubre i el 29 de desembre, mentre els Beatles acomiadaven el Nadal amb una actuació a Hamburg, es va situar en el número 17 dels més venuts a Gran Bretanya.

Poc abans d'acabar l'any, van tornar a Abbey Road per gravar el tema que els portaria a la fama arreu del món, Please, please me. George Martin també hi era i des de llavors va participar com a productor en la pràctica totalitat dels seus enregistraments. Començava una història els límits de la qual ningú podia imaginar.

A partir d'aquell moment, es van anar succeint els dies feliços dels primers èxits i les gires, els diners, els aclaparaments de la popularitat i la fama, les pel·lícules, les relacions amb les drogues i sobretot el triomf a tot el món d'una música composta i executada per quatre talents irrepetibles.

La producció dels Beatles (tretze àlbums d'estudi, desenes de singles i un nombre indeterminat de recopilatoris i enregistraments en directe) ha marcat l'evolució de la música durant dècades i encara avui, quan es compleixen 50 anys de la seva desaparició, segueixen sent font d'inspiració per a importants compositors i intèrprets de la música que es fa ara mateix.

Discos inoblidables com Help, Rubber Soul, Sgt. Peppers, Abbey Road, les cançons dels quals eren conegudes a tot el món, continuen mantenint una frescor poc comuna si la comparem amb la producció de la major part de la música d'aquells anys. Com va passar en el seu dia amb els seguidors de Carlos Gardel, els dels Beatles asseguren també que «cada dia canten millor».