Les circumstàncies són les que són però això no impedeix que estigui «il·lusionat i content» per la sortida d' Història d'un crit. Joan BonaNit va ser força conegut per la ciutadania molt abans que Joan Porras (1995) perquè el manresà va voler mantenir l'anonimat fins que la compareixença davant del Tribunal Suprem, en el judici als líders del procés català, va posar rostre a l'autor d'un dels gestos icònics de l'independentisme. Des del 4 de juliol del 2018, Porras ha anat cada vespre a desitjar una bona nit als presos, una experiència que exposa en un llibre que, malgrat el confinament, vol fer forat en les preferències dels lectors en el Sant Jordi més estrany de les nostres vides.

Sentia que tenia la necessitat d'explicar-se?

El llibre neix per explicar com va néixer l'acció de donar la bona nit als presos i, també, per mantenir viu l'activisme de Lledoners. I és, d'altra banda, un homenatge a tota la gent que ha vingut i s'ha fet seu el Bona Nit, el meu equip i la gent de tot Catalunya que ens ha acompanyat tantes i tantes nits.

Mai ha estat sol?

Tot això no ho hauria fet sense l'ajuda del meu equip; la meva família, primer, i després altres persones que em donen suport. El dia del judici es va fer pública la meva imatge, però darrere el Bona Nit hi ha més gent.

Per què va decidir un dia que aniria a desitjar bona nit als presos polítics de Lledoners?

Quan vam saber que portaven els presos a Lledoners, vam anar-hi amb uns amics, sentíem ràbia i tristesa, i vaig començar a cridar consignes de llibertat i independència. Hi havia presos comuns que em responien i em vaig adonar que hi havia un fil de comunicació. Això em va fer pensar que hi podia anar cada dia. Són entre reixes per haver posat les urnes i haver defensat el mandat del poble, per tant, nosaltres també en som responsables.

L'experiència del primer dia el va refermar en el propòsit?

Recordo que el primer dia se'm va trencar la veu, vam haver de comprar un megàfon. No sabia si els presos independentistes arribarien a sentir el que jo els deia, no era la meva intenció que responguessin. Però el primer cop que un d'ells ho va fer, vaig sentir una emoció inenarrable. Va ser un punt d'inflexió: des d'aleshores, he pogut entrar a la presó a parlar amb ells, el president Puigdemont em va convidar a Brussel·les...

En el llibre explica que el primer va ser l'Oriol Junqueras.

Aquell dia vam tombar un mur. I després van anar responent tots.

Per què va voler mantenir-se en l'anonimat?

Jo feia aquesta acció perquè ho sentia així, però no per treure'n un rèdit personal ni per sortir als mitjans de comunicació. L'important és l'acció, no la persona que la fa.

Al final, però, no va tenir més remei que descobrir-se perquè el van citar a declarar al Suprem.

I hi vaig anar amb convicció i fermesa, no me'n penedeixo perquè estic orgullós del que he fet. No m'he d'amagar de res. I si la meva intervenció havia d'ajudar-los, jo encantant de fer-ho.

Va poder parlar amb els presos aquell dia?

L'únic contacte que hi vaig tenir va tenir lloc quan vaig passar pel seu costat. Van ser mirades i somriures, i tant a l'entrada com a la sortida els vaig donar la mà. I, en acabar, un policia amb males formes em va treure d'allà.

Després d'allò, però, el Bona Nit va continuar?

Sí, però en el moment en què se'ls va aplicar l'article 100.2 que els permet sortir a treballar, vaig parlar amb ells i vam quedar que només faríem el Bona Nit els dissabtes i els diumenges. La intenció des del primer dia era anar a Lledoners fins que siguin lliures, i cada nit és una nit menys que els queda per ser-ho. Vull deixar d'anar-hi perquè ja siguin a fora.

Creu que sortiran aviat?

Vull ser positiu. Cada vegada hi ha més institucions que estan dient que els presos haurien d'estar lliures, com el grup de treball de Nacions Unides. L'Estat espa-nyol no pot continuar amagant el cap sota l'ala. Jo espero que quan arribi el veredicte del Tribunal Europeu dels Drets Humans sortiran, però espero que sigui abans.

Quina relació té amb els familiars dels presos?

Un tracte bo i directe, que els agraeixo molt. Primer vaig conèixer Blanca Bragulat i Meritxell Lluís -les dones de Jordi Turull i Josep Rull, respectivament, i autores de l'epíleg del llibre- i després Laura Masvidal, parella de Quim Forn. Sempre els he agraït el sacrifici que fan.

Ha tingut por?

No en tinc ni en vull tenir. Sempre he tingut el meu equip pendent de mi. Em donen seguretat.

El molesta ser un personatge de l'univers independentista?

No em molesta, i no sé si ho he assumit, vull pensar que no és així. Continuo essent el Joan Por-ras, independentista de tota la vida, que anava amb l'estelada a classe quan no estava de moda i que va anar al col·legi l'1 d'octubre. Sempre he practicat l'activisme independentista.

L'acusen de ser un símbol del processisme. Hi està d'acord?

La gent que m'etiqueta així no em coneix. Si parlessin amb mi, canviarien de parer. Jo vull anar de cara al gra, sóc membre del Consell de la República i no vull pactes ni taules de diàleg. No sóc processista: vull la independència, ahir millor que demà.