Tres anys després del crac de la borsa de Nova York, una noia agafa el tren i creua l'immens país per complir un somni: treballar als estudis Disney com a animadora en pel·lícules de dibuixos. Aquest és el punt de partida de Tota una vida per recordar, la novel·la amb què Núria Pradas (Barcelona, 1954) va guanyar el Premi Ramon Llull a final de gener. La crisi del coronavirus va esguerrar la frenètica promoció que acompanya un guardó dotat amb 60.000 euros, però l'autora, veïna de Sant Esteve Sesrovires, ha mantingut una presència important a les xarxes.

Feminisme, davallada econòmica, drets laborals, lluita sindical... Li ha sortit una novel·la molt política?

Jo volia parlar d'una problemàtica femenina: com n'era de difícil, i encara ho és, per a una dona treballar en una feina que deien que era d'homes.

Per què se'n va fins als Estats Units de principi dels anys 30 per explicar això?

La meva filla Clàudia m'ho va ficar al cap. Ella va estudiar il·lustració i animació i em va explicar que les dones feien les feines més tirades i no arribaven als equips d'art dels estudis d'animació. I a la Disney, hi havia aquest problema, però també altres com la falta de drets dels treballadors i la desigualtat salarial. Per això, van agafar força els sindicats.

Un tema segurament desconegut per a la majoria dels lectors catalans?

Quan tibes els fils, et surten la intervenció de les màfies, el caràcter de Walt Disney, que es va prendre les reivindicacions dels treballadors com una traïció personal... Cadascun dels animadors que hi havia als estudis té una novel·la per si mateixa. Tot això ho he incorporat a la història, però sense perdre de vista en cap moment el sentit original, és a dir, el paper de les dones en aquestes empreses.

Creu que el missatge ha arribat al lector?

La novel·la es llegeix amb molta facilitat i enganxa, segons les opinions que estic rebent. I et descobreix un món desconegut: la Disney va fer pel·lícules que tots hem vist alguna vegada, però no sabem quin era el procés d'animació en els anys 30 i 40 del segle XX.

La seva filla li comenta si ara és diferent i les dones ja tenen un lloc a la indústria de l'animació?

A les dones encara els costa fer-se un lloc, però el problema actual se centra en els joves, homes o dones, perquè els sous són de misèria. Però, vaja, és jove i treballa del que li agrada, que no és poca cosa. La protagonista de la novel·la es diu Sophie i, quan arriba a Los Angeles amb disset anys, li diuen que no hi ha dones animadores. La seva lluita consistirà a arribar al departament d'art.

Va visitar Los Angeles?

L'estiu abans de fer la novel·la em vaig plantejar d'anar-hi, però la Clàudia, que ja hi havia estat, em va dir que la ciutat dels anys 40 ja no hi és, i els estudis tampoc. La veritat és que ella en va tornar força desencantada de Los Angeles actual. No obstant això, em vaig documentar a fons perquè hi ha molta documentació: al Walt Disney li agradava molt mostrar el que feia.

Molta literatura catalana parla de l'ara i l'aquí. Vostè se'n va a més de 9.500 quilòmetres de distància de Catalunya. Un repte afegit?

Cal moure's de la zona de confort, i l'ofici, al cap dels anys, et va donant les eines per saber com fer les coses. Jo no em ficaria en allò sobre el que no em pugui documentar: per exemple, de l'estació a la qual arriba la Sophie no n'hi ha fotos, per tant, no em fico on no em demanen i no la descric, només dic que la noia «va arribar».

Com va abordar la figura de Walt Disney?

Ell no és el protagonista, no volia fer una novel·la sobre ell, perquè si no s'hauria menjat el tema de la lluita feminista. Disney té moltes coses positives i moltes altres de negatives, però si fem el recompte, veiem que va ser un geni.

D'autors catalans que ens expliquen històries que transcorren als Estats Units gairebé no n'hi ha. Martí Gironell va guanyar el Llull del 2018 amb «La força d'un destí», que novel·la la vida de Jean Leon a Hollywood.

Cert, hi ha poca literatura catalana ambientada allà. La novel·la del Martí la vaig llegir i em va agradar, però no ho vaig fer fins després d'acabar la meva perquè no volia que m'influenciés en res. De fet, podríem fer una xerrada plegats perquè entre la seva obra i la meva comprenem la ciutat de Los Angeles dels anys 30 als 50, és com si anessin seguides.

Potser obriran un camí ...

El que va interessar és la història, la gràcia és la lluita de la Sophie, un tema universal que tant es pot explicar si la noia és de Barcelona o de Los Angeles.

I, a més, coses del destí o l'atzar o totes dues coses alhora, la seva novel·la parla del crac del 29 i just aquests dies estem sentint els analistes assegurant que entrarem en la pitjor recessió econòmica des d'aleshores.

Més d'acord amb l'actualitat no pot estar... Esperem que la gent no es tiri per les finestres, aquest cop. La Sophie és filla d'una família de classe mitjana que no li pot pagar el viatge a Los Angeles. Documentant-me sobre el Nova York de l'època, vaig veure que hi havia gent que venia pomes a la boca del metro... aquest era l'ambient posterior al crac borsari. Sembla que n'hauríem d'haver après de tot allò, esperem que ara es trobin les solucions adequades.

Sense Sant Jordi, on ens hem d'agafar ara?

La idea de fer una festa del llibre el 23 de juliol està molt bé, però es podran fer actes multitudinaris? Potser es podran obrir les llibreries, ja ho veurem. I, si no, hem de pensar en la Setmana del Llibre en Català, al setembre. Haurem de recuperar les presentacions perquè les llibreries puguin vendre.