Passa un cotxe, borda un gos, la remor de la gran ciutat de fons i, malgrat tot, uns centenars de persones segueixen amb interès la comèdia que es representa en una petita esplanada d'un parc de Barcelona sota l'ombra acollidora d'uns til·lers. És la companyia Parking Shakespeare en plena litúrgia escènica, un ritual que cada estiu congrega uns quants milers de persones durant tres setmanes en una de les escasses ofertes teatrals a l'aire lliure. Els actors passen pel mig del públic, apareixen de sobte a la seva esquena, els espectadors s'asseuen els uns a tocar dels altres. Aplaudeixen, s'aixequen i omplen el barret amb monedes i bitllets. Així era el món abans del virus i el sector busca solucions per no morir asfixiat per una crisi econòmica que posa en risc projectes, companyies i llocs de treball.

«Les administracions han d'actuar», reclama l'actor manresà Pep Garcia-Pascual, fundador i director artístic de Parking Shakespeare. La seva és una de les múltiples casuístiques d'un gremi que va abaixar el teló el 12 de març i s'enfronta ara al pitjor dels enemics, «la incertesa», tal com apunta Jordi Basomba, gerent de Manresana d'Equipaments Escènics, l'empresa municipal que gestiona el Kursaal, el Conservatori i l'Espai La Plana. «Necessitem tenir un protocol per als tècnics, un per als actors i un per al públic», afegeix, «les federacions teatrals d'arreu de l'Estat hem demanat que es concreti tot això abans no s'acabi el maig».

Hi ha moltes preguntes i gairebé cap resposta. «Penso que es van precipitar tancant les programacions fins a la temporada vinent o més endavant, ja que es parla en alguns casos de no tornar fins al novembre o el desembre», opina l'actor manresà Jordi Figueras: «Potser s'hauria pogut esperar i veure com avançava tot, tenint en compte que gestionar un teatre amb la capacitat limitada és complicat. Però cal trobar grans solucions a problemes grans».

Un terç de la capacitat: sí i no

«Fins ara hem tingut molta feina a cancel·lar i reprogramar», indica Basomba, «però en aquest moment, el que ens frena és la incertesa». Tots els espectacles previstos abans de les vacances tenen nova data en el calendari dels teatres manresans, excepte aquells que les companyies no han pogut reubicar per incompatibilitat amb la seva pròpia agenda. Però «ja es comença a veure que la tardor no serà normal», afegeix, i puntualitza que, si tot anés bé, el proper trimestre «tindríem la temporada més completa de la història del Kursaal» sumant les funcions ja previstes i les ressituades.

Segons el pla governamental de retorn de l'activitat, el sector teatral podria reobrir els equipaments a partir del 25 de maig amb un terç de la capacitat. Però serà difícil, per no dir impossible, ja que a hores d'ara pràcticament tothom ha cancel·lat el final del curs. A més, hi ha un altre factor que crea un punt de conflicte entre teatres públics i privats: la rendibilitat d'aixecar el teló si no es poden vendre totes les localitats disponibles a la platea.

«Jo vull obrir, sigui amb el 10, el 30 o el 50% de la capacitat», assegura Basomba: «La meva percepció és que la gent té ganes de venir al Kursaal, recuperar una certa normalitat, més enllà de l'obra que hi hagi a l'escenari, i nosaltres tenim el deure i la responsabilitat de propiciar-ho». Per exemplificar el desig de la ciutadania de tornar a asseure's a les butaques vermelles de l'edifici del passeig Pere III, el gerent explica que «de forma aclaparadora, la majoria de la gent que tenia un tiquet ha preferit que l'hi renovem per quan l'espectacle es pugui realitzar, més que no pas retornar-li l'import».

Imaginant el futur immediat, Basomba apunta que «si, per exemple, només podem posar 270 persones a la sala gran, un terç de la capacitat, podem demanar a les companyies que facin 4 o 5 funcions en comptes de 2. Nosaltres ja havíem venut 1.500 entrades d 'El pare de la núvia, amb Joan Pera. Públic per fer diverses sessions n'hi ha, però les compa-nyies haurien d'abaixar els preus perquè el que no podríem fer seria pagar quatre o cinc caixets». Tot queda, és clar, pendent de l'evolució de la pandèmia i de si es pot concretar, durant el juny, el pas a permetre una ocupació del 50%.

En un registre ben diferent es debat el sector privat, per al qual «obrir amb un terç de la capacitat no és viable», afirma Òscar Balcells, gerent del Teatre de l'Aurora, alhora que lamenta que «vam ser els primers a tancar i serem els últims a tornar-hi». L'equipament igualadí ha reprogramat per a la tardor tot el que ha quedat ajornat i a hores d'ara s'estan reemborsant els diners de les entrades i els abonaments adquirits. En aquest sentit, i dins del magma de preguntes sense resposta que assetja el sector, Balcells confia en la confiança del públic, «molt fidel» en el cas del teatre de la plaça de Cal Font.

La sotragada és forta, però «el projecte de l'Aurora no perilla», apunta Balcells: «Fa sis setmanes que treballem, des de casa, molt intensament, i ara és el moment de fer pinya i anar tots a l'una». Per sortir del forat, però, «cal que hi hagi un pla de rescat, perquè si les administracions no prenen mesures tota l'activitat teatral patirà. El sector cultural ja venia d'una situació endèmica, amb molta precarietat, ja estava tocat i fent mans i mànigues». Balcells conclou que «la crisi d'ara serà molt més greu que la del 2008, i no només per a la cultura».

El paper de les administracions

La companyia Parking Shakespeare, de la qual formen part els manresans Pep Garcia-Pascual, Mireia Cirera i Carles Gilabert, havia d'estrenar La tempesta dissabte passat a Vilanova i la Geltrú, i l'endemà tenia funció a Manresa. Afortunadament, els nou bolos previstos s'han pogut reubicar i el 27 de febrer del 2021 serà el Kursaal qui acollirà la primera funció del nou muntatge del grup. Però, molt abans, aquest juliol, han de tornar al Parc de l'Estació del Nord de Barcelona amb El somni d'una nit d'estiu i Romeu i Julieta.

«L'administració hi ha de posar mà, en aquesta crisi», comenta Garcia-Pascual, observant però que «la cultura sempre és l'últim mico, deixada de la mà de déu». Les xifres suporten les paraules de l'intèrpret i director manresà: el desembre passat, la plataforma Actua Cultura, que reuneix el 95 % de les empreses culturals catalanes, va fer un manifest reclamant que el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a la cultura se situï en el 2 %. En aquells moments, era del 0,65 %, una xifra exigua que ha pujat fins a prop de l'1% (301,8 milions d'euros) en els pressupostos del 2020.

Guarismes que queden lluny encara de la reclamació feta i, a més, representen una quantitat desfasada davant del nou escenari que obre la crisi del coronavirus. Per aquest motiu, la consellera Mariàngela Vilallonga va anunciar dimarts que es destinarien 42,05 milions d'euros més al sector cultural.

«Estem acostumats als alts i baixos i a reinventar-nos, però i si ara es reinventen els que no ho fan mai?», es pregunta Garcia-Pascual. «L'excusa per no ajudar la cultura no pot ser que hi ha altres prioritats», afegeix: «Ningú dubta que la salut està al davant de tot, però mentre hi ha diners per a l'exèrcit, es retalla en àmbits com la sanitat i la cultura». Malgrat tot, ara per ara hi ha plena confiança en el futur de Parking Shakespeare: «Continuem treballant, i de cara a les obres del parc estem a punt de començar les lectures amb les directores, Sílvia Navarro ( El somni d'una nit d'estiu) i Helena Tornero ( Romeu i Julieta).

Reivindicar la cultura

Com passarà a molts altres àmbits de l'activitat econòmica, a la cultura li caldran molts diners per reflotar. Però aquest sector s'enfronta, a més, a una disjuntiva clau: «Estem comprovant com aquests dies tothom està veient pel·lícules i obres de teatre a la televisió o als dispositius mòbils, és el moment de reivindicar la cultura». La jove actriu i dramaturga navarclina Xènia Sellarès apunta una de les claus de volta que ha de suportar l'edifici escènic: la revalorització de l'estatus de la cultura en una societat que l'exhibeix per enorgullir-la però la menysprea quan pressupostàriament la dota amb xifres ridícules o quan socialment se la menysté considerant els creadors i els intèrprets com a simples animadors per a l'entreteniment col·lectiu.

«La cultura és un bé essencial», afirma sense cap marge per a l'ambigüitat Òscar Balcells. I Jordi Figueras es pregunta «quina importància té la cultura?». L'actor bagenc incideix en aquesta reflexió: «Quina petjada deixem a Catalunya? A qui perjudicaríem i de quina manera si no hi fóssim?». I valora que «els pressupostos ens porten sempre a la indigència més absoluta. Cal un tracte tan paupèrrim? i no hauríem o som a temps de crear una societat més de bracet amb la riquesa que ens aporta la cultura? Només veig pedaços d'ajudes que tanquen boques i generen dubtes».

L'apel·lació a la consideració que la cultura té en països del centre i el nord d'Europa és recurrent i en la comparació Espanya hi surt perdent. Una actriu i autora com Xènia Sellarès en aquests moments no tan sols no pot continuar fent actuacions de l'obra El futur, dirigida per Joan Yago, sinó que també han quedat penjades les representacions de microteatre i altres actuacions que tenia anotades a l'agenda. «Són diners que ja no rebré», explica la navarclina. «Hem de canviar la filosofia de la gent: la cultura es paga», sintetitza Pep Garcia-Pascual: «Estem disposats a canviar hàbits?». En la resposta a molts d'aquests interrogants hi ha el futur del sector.