L'escriptora Maria Carme Roca: «Necessitava tornar a la Bàrcino romana»

Vostè ha visitat moltes èpoques de la història en les seves novel·les. Per què torna a la Barcelona romana?

Des del moment en què vaig acabar Barcino, em van quedar les ganes de continuar i de parlar de l'època de l'emperador Marc Aureli, que és molt interessant. Però vaig centrar l'acció en la primera meitat del segle II.

Ara ha satisfet aquell anhel?

Tinc debilitat pel món dels romans i reconec que hi havia lectors que em demanaven que tornés a Bàrcino. Som fills d'una bar-reja de cultures, però el nostre bagatge cultural també ve d'ells. Jo mateixa vaig néixer al barri gòtic en un carrer que va ser un decumanus minor, Sant Domènec del Call. I les pedres m'han atret sempre, ja des que era petita. Però abans d'escriure A Bàrcino, em vaig haver de convèncer molt.

Per què?

Fer una segona part sempre causa respecte. Penses que et diran 'altre cop els romans!'. Volia estar convençuda que valia la pena. En la primera, vaig fer protagonista Luci Minici Natal Quadroni Ver, un home, polític i militar. Ara volia donar la veu a una dona, i m'he inventat una filla.

Ha fet, però, una història independent de la primera?

Sí, centrada en la segona meitat del segle II, en temps de Marc Aureli, un emperador que era un pensador, i per això el text està esquitxat de reflexions seves.

Què fa l'època de Marc Aureli tan atractiva?

No té res a veure amb Trajà, Adrià i Antoní Pius, els emperadors de la primera meitat d'aquell segle. En la meva nova novel·la remarco que amb la fi de Marc Aureli també comença la fi de l'imperi romà. Una davallada, però, que va ser molt llarga. Abans de Marc Aureli, hi va haver una època d'anar tirant amb les victòries militars, sempre buscant-ne més. Però després va venir un temps més complicat, en què més pobles que abans lluitaven o bé per atacar l'imperi o bé per deslliurar-se del seu jou. I, també, hi va haver una pandèmia, la pesta antonina.

Un tema ben actual.

I tant!, va ser descrita per Galè. Ara sabem que va ser una epidèmia de verola, però en el seu moment no se sabia, i va causar una gran mortaldat, la gent queia com mosques. Juntament amb altres factors, la pandèmia, que va anar rebrotant, també va ajudar a minvar les forces de l'imperi.

Si algú pensa que el que ens està passant ara és excepcional, la història el desmenteix?

Les pandèmies formen part de la història de la humanitat. Documentant-me, vaig veure que els grans nuclis urbans de l'imperi van ser els que més van patir les epidèmies. I no hi havia ni prou foc per cremar la roba i els estris, ni prou lloc per enterrar els morts. La natura arriba un moment que diu 'prou', i apareix un bitxo que causa estralls. En aquell moment, hi havia molts soldats que anaven i tornaven, i podria ser que el focus estés en els que tornaven de la part oriental de l'imperi.

La Bàrcino de la primera meitat del segle II i la de les dècades següents s'assemblaven?

Eren similars, i en tot cas a la segona part del segle es va accentuar el fet que cada cop hi havia més lliberts -esclaus alliberats-, que van crear com una mena de classe mitjana. No tenien el prestigi social dels patricis, ni dels cavallers, però com que havien estat esclaus o fills d'esclaus, tenien moltes ganes de fer coses i prosperar.

L'ascensor social funcionava?

L'origen de la burgesia catalana el trobem aquí. Aquest auge dels lliberts és un tret molt característic de la Barcelona romana. En la novel·la, la Minicia afirma que sembla que a Bàrcino hi manin els lliberts. Ells movien els fils de l'economia i de la societat.

Això va implicar, doncs, un canvi social important?

És una actitud molt de nous rics, que es feien pedestals i altres monuments honorífics. En els fonaments de l'actual Palau de la Generalitat, s'hi van trobar moltes pedres que evidenciaven aquest origen humil dels lliberts. La societat de l'època va continuar essent esclavista, classista, però podies trencar aquest cercle. I això m'agrada. Podies prosperar i arribar molt amunt. A diferència de la Grècia clàssica, que era una societat més tancada. En el fons, aquesta actitud dels romans és una qüestió pràctica: si prosperes, treballes pel país, per l'imperi.

Bàrcino era gran, petita?

Era un llogaret, tenia el temple d'August, segurament un segon temple on ara hi ha l'església dels sants Just i Pastor, potser a l'indret de Santa Maria del Mar hi havia un circ, ... però això són especulacions, no hi ha res del cert. Baetulo (Badalona), que tenia un teatre, era més important que Bàrcino, però aquesta va tenir l'habilitat de ser el nucli d'aquesta part de l'imperi i de crear xarxa. No tenia port, però hi havia molt trànsit marítim. Ser una ciutat petita potser la va fer espavilar.

Era coneguda?

Luci Minici Natal Quadroni Ver va arribar a ser procònsol, un càr-rec just a sota de l'emperador. Però l'any 129 va guanyar la cursa de quadrigues, un fet molt important i que ell sempre va remarcar. Luci va voltar per l'imperi i va deixar inscripcions en molts indrets, i en aquestes no només hi posava els seus càrrecs polítics sinó també el fet d'haver estat el vencedor de la cursa i, a més, que era de Barcelona. Gràcies a ell, una ciutat que ningú sabia on era, va començar a ser coneguda.

Ara, però, la seva novel·la té una veu femenina.

Som la meitat de la població però la història sovint ens ha oblidat. La societat romana era patriarcal, les dones es devien al pare i, després, al marit que li escollien. No tenien veu ni vot. Però exercien la seva influència de sotamà. La Minicia és una dona d'una família influent, i jo la converteixo en el model de moltes dones que sabien llegir i escriure i que usaven aquesta influència.

Com afronta l'escriptura de novel·la històrica?

M'agrada parlar dels costums, de la vida quotidiana. És obrir una finestra i tafanejar. La condició humana és la mateixa ahir i avui, fem el mateix, tenim sentiments... Canvien els aspectes tècnics, però no aquestes qüestions.