Emblema de la premsa musical espanyola, l'inesperat anunci, ahir, del tancament de la revista Rockdelux després de gairebé 36 anys, i prop de 400 números, significa l'adeu d'una de les escassíssimes capçaleres supervivents en paper d'un gènere, el periodisme musical, que ha acabat no suportant la crisi estructral que viu la premsa impresa. La pandèmia del coronavirus li ha servit l'estocada final.

Indiscutible referència de la premsa musical en castellà, tant a l'estat com a Llatinoamèrica, Rockdelux va néixer a Barcelona el 1984, un any abans que Ruta 66, que, de moment, aguanta l'estrebada. Ho fan també Popular 1 (fundada a Barcelona el 1973 i que, per la Covid-19, no va arribar als quioscos a l'abril) i l'Enderrock, nascuda l'abril del 1993, pal de paller de la premsa musical catalana. Rockdelux va recollir el testimoni de Rock Espezial i, sobretot, de Vibraciones, que s'havia constituït en una referència en la dècada dels 70. «Una publicació mensual capaç d'abastar tots els camps» i que recollia aquell esperit «d'escrutar l'actualitat sense la pressió de recórrer als clàssics de sempre», combinant «l'etapa daurada de Vibraciones amb les publicacions 'teen'», així era Rockdelux en els seus orígens.

Dinarama, Boy George o AC/DC es barrejaven entre els continguts d'aquell número 1 editat un mes de novembre en què, a més, es glossaven els concerts d'Elton John, Bob Dylan i Stevie Wonder en una època en què a l'Estat «no es prodigaven encara les visites d'artistes internacionals, de manera que portaven el segell d'esdeveniment». Així ho recordava l'equip d'aquesta revista dirigida per Santi Carrillo, Joan Cervera i Francesc Vaz en l'especial editat el 2014 per celebrar el seu 30è aniversari, tota una proesa en un moment en què aquest tipus de premsa ja patia els rigors de l'arribada d'Internet i de l'última gran crisi econòmica (que es va emportar altres capçaleres com l'edició espanyola de Rolling Stone).

Tres dècades en transformació

En aquestes tres dècades, Rockdelux va experimentar múltiples transformacions, obrint-se a tota mena de músiques més enllà del pop britànic o el rock nord-americà (hip hop, música negra, nou country, world music, electrònica...) i sofisticant la seva imatge més enllà de «l'horterisme de la Movida». Consolidada, en els 90 va viure l'origen de l' indie i el relleu generacional, «de Michael Jackson a Nirvana». També a l'Estat van posar l'ull en bandes com La Buena Vida o Los Planetas, que van conquerir la seva portada. Va ser el 1998 quan l'actual capçalera va veure la llum, just a temps per narrar l'adveniment de l'mp3 i la crisi de la indústria discogràfica en el nou segle, però també «l'edat d'or» de l'escena independent nacional fins a la seva consolidació recent com un nou mainstream.

Lloada pels uns, injuriada pels altres, per a Loquillo la revista va pecar de «tenir en nòmina caçadors de notorietat famolencs de sang de rocker», mentre que per a Andrés Calamaro «va forjar el seu propi caràcter» i va ser «refugi» de músics i artistes que van trobar-hi «la seva trinxera».