Rafel Nadal: «El meu Mediterrani és el dels sentits»

Avui Mar d'estiu

No, no ho era tant. Però ara, en aquesta situació, pot convidar a recordar els estius viscuts.

Quin era el sentit primigeni?

Sempre, i ara també, ha volgut ser un reconeixement als molts mars que encabeix el Mediterrani, tots diferents però que no s'entenen els uns sense els altres. És un mar de cultura, d'acollida, de civilització però també de tragèdia d'odi, de pasteres, de guerres...

El seu Mediterrani comença a la infantesa, a la badia de la Fosca, i ja no s'ha acabat...

Cert. Volia fer un mar d'infantesa i d'adolescència que acaba en un mar que descobrim d'adults en altres geografies allunyades de les nostres cales però que reconeixem gràcies al que hem après de petits. Primer obrim l'objectiu, fins arribar a l'altra punta del Mediterrani, i després aprenem a tancar-lo per enfocar les particularitats. Saber preguntar els noms de cada cosa fa que puguis entendre després l'ànima de les persones. I d'aquí passes a les històries.

Diu que el Mediterrani és un estat d'ànim. Quin és el seu?

El dels sentits. Amb un estat d'ànim proper a l'eufòria, a les ganes de viure. És un cant a la vida, de Palamós a Sicília i fins a la darrera de les illes gregues. Ens hi reconeixem perquè compartim una mateixa cultura, la del vi, la del blat, de l'oli. El Mediterrani té unes 12.000 illes i a totes t'hi trobes com a casa encara que totes tinguin algun element diferent. No és la sensació d'exotisme sinó la de redescoberta.

És l'estiu el que marca la seva descoberta del Mediterrani.

Quan a l'hivern vivies a l'internat o en una Girona grisa i negra dominada per la repressió i el franquisme i una Església preconciliar, l'estiu era l'esclat dels sentits i el nostre tros de mar era un univers sencer. Descobries el món i et descobries a tu mateix, amb la vida que bategava dins el teu cos. I amb una consciència gairebé literària, reconeixent-lo en la gent que l'havia escrit. Volia traslladar aquella atmosfera d'estiu que ens fa sentir més vius, més lliures.

També el Mediterrani del turisme?

Sí, perquè amb tots els defectes de la massificació i l'especulació, en aquells estius de la meva infantesa el turisme ens va aportar aires de llibertat.

És l'olor de Coppertone, Nivea i de les pilotes de plàstic que les avionetes llançaven a la platja?

Sí (riu). Són olors i sensacions que perduren amb la consciència que participàvem del petit privilegi de viure aquelles vacances en un món que a l'estiu era diferent, que era més lliure: tinc calor, em banyo; tinc gana, menjo un peix a la brasa.

Si li dic Bravo! Bravissimo! vostè què respon?

Stromboli. Vam acabar aplaudint l'erupció del volcà des de la pizzeria de l'Osservatorio. Era com una òpera! A mi, que m'irrita quan la gent aplaudeix les postes de sol, que ho trobo ridícul i forçat, em vaig trobar aplaudint l'erupció amb entusiasme, convençut que era el millor espectacle natural que havia vist mai.

De l'arxipèlag de les Eòlies també és la història del molí.

Que evoca aquella altra cara de les illes, una pobresa que desemboca en l'emigració i en la possibilitat, molt real, que no saber si els teus fills tornaran mai més.

«De veritat ho deixaria tot només per unes gallines i una figuera en un vell teatre grec del Peloponès?», li demana Leonard Cohen.

El vaig conèixer a Gant, quan ja havia abandonat Hidra. I vol explicar com els petits paratges sempre em fan córrer i moure'm. Allà, com vaig dir a Cohen, a 5 quilòmetres del gran teatre d'Epidaure, no gaire lluny d'on ell vivia, vaig descobrir un teatre minúscul que uns pagesos havien reconvertit en galliner. Això em fa viatjar.

Tornarà a Icària, on les coses passen quan han de passar?

(Riu) A les illes la vida es viu amb molta més calma. Volíem tornar-hi enguany però... La història dels miralls és de fa 25 anys i és segurament la més tendra [un emotiu comiat entre avis i nets, a terra i al ferri, fent la rateta amb el reflex del sol], que vol explicar aquest fenomen d'estiu i hivern a les illes gregues: els avis es queden al port per acomiadar la família sense saber si l'any que ve hi seran. És el mar d'hivern.

Passegem per l'anòmala Xipre fins al controvertit Dalí de Portlligat.

Els pescadors en parlen amb suficiència però el sentien un dels seus. Són conscients que forma part del paisatge empordanès.

Per què aquestes illes?

Perquè volia un conjunt d'imatges i d'històries humanes que recollissin cadascun d'aquests mars que, si no estan tots junts, no s'acaben d'entendre. Segurament hi haurà un nou llibre perquè pràcticament no he inclòs cap gran illa, com Sicília o Creta, el símbol més gran de la Mediterrània...

Quan escriu Mar d'estiu

S'ha anat escrivint de mica en mica, al llarg dels anys, a mà, en una taverna o al vespre a l'hotel.

Mar d'estiu també és la reivindicació de la proximitat en tots els seus aspectes: viatger, gastronòmic...Mar d'estiu

No m'agrada ser gens fonamentalista però a tocar tenim meravelles: ens podem banyar al mateix mar que la gent de fa mil anys i menjar un pop en una taverna arran de mar... I reconèixer en els altres els gestos dels teus avis quan cusen la xarxa... Això no té preu.

El viatge és millor quan es comparteix?

Quan viatges sol és més fàcil entrar en contacte amb la població, però viatjar sol et priva de la conversa, del contrast d'impressions. Fa 30 anys del primer itinerari pel Mediterrani oriental que vam fer amb l'Anna i ja mai més no hem deixat de viatjar plegats. M'ajuda a fixar la memòria. Jo prenc notes, ella és més de dades.

I comparteixen olors.

Sí (riu), i paisatges de postals de moments efímers que ens hauria agradat enviar-nos.

Quin serà el seu mar d'estiu?

Ara, i lligat a la teva primera pregunta, el de l'enyorament.