14 de maig de 2020
14.05.2020
Regió7

Les 49 obres del 8è Concurs de Relats Breus de Regió7

Fes una ullada als textos que s'han presentat a la convocatòria d'enguany del certamen literari del diari

14.05.2020 | 19:57
Les 49 obres del 8è Concurs de Relats Breus de Regió7

Regió7 ha convocat aquest 2020 la 8a edició del Concurs de Relats Breus de Sant Jordi, amb la col·laboració de Libelista, llibreria Parcir, Angle Editorial, Editorial Alba i Farell Editors. El certamen manté unes bases molt similars a la de les set edicions anteriors: s'han acceptat textos originals de com a màxim 1.500 caràcters, espais inclosos, sobre el tema proposat, l'«amor per videoconferència». El termini per presentar les obres ha quedat tancat aquest diumenge, 17 de maig, a la mitjanit.

A continuació recollim tots els relats presentats. En breu anunciarem els 3 guanyadors i els altres 7 participants, que també rebran un petit lot de llibres:

Relat 1


—Quan dic que tinc mala sort — Pensava la Júlia tota cabuda— escoltava la notícia del confinament i que a partir d'aquella mateixa tarda, ja no podrien sortir al carrer. En Xavier l'acabava de dir que ho deixaven, després de dos anys i tres mesos.
—No em dónes tot el que jo et dono a tu— Va dir-li ell.
Ella amb el cor trencat va deixar-lo marxar. Ara tancada a casa, sola, ja no plorava, mirava d'omplir els seus buits treballant, amb les feines de la casa i pintant. Feia tants anys que no pintava que ara que no podia anar enlloc, havia pensat a retrobar-se amb els llapis.
Tota la seva inspiració anava en la mateixa direcció, tots eren dibuixos que el representaven.
Havia acabat un dibuix d'una rosa groga, com a ella li agradaven i com la que ell va regalar-li l'any passat per Sant Jordi. Va penjar-la a Instagram i al moment tenia molts missatges dient-li que la rosa era molt bonica.
Un so diferent va dir-li que algú l'havia enviat un missatge, encuriosida va mirar, descobrint que era ell qui la parlava.
Havia vist la rosa i va pensar en la que ell l'havia regalat.
—Com estàs? Quina rosa més maca, em recorda a tu... i he pensat que voldria saber si estàs bé?
—Sí, estic bé i tu?
—Jo, bé... t'he trobat a faltar
—sí!?
—Sí, he pensat molt i crec que no hi he estat just amb tu. Crec que t'he demanat massa, ho vas deixar tot per mi —fins i tot el dibuix—i no hi he estat a l'altura. No et deixava respirar i he comprès que no puc demanar-te que siguis jo... Em perdones? T'estimo!
—Sí.

Relat 2: T'estimo molt!!


Frisava. Feia massa dies que no ho feia, i se'n moria de ganes. Vivint sol, molt més encara, si és que això és possible. Sempre havia estat molt discret en aquest aspecte i no exterioritzava per res del món el seu desig, la seva íntima passió, però després de tants dies de confinament esperava amb un delit desmesurat que fos l'hora pactada.
És cert que s'havien intercanviat fotos i algun àudio d'aquells que se senten fatal; és cert, també, que només serien cinc minuts, però encara no s'havien vist mai per videoconferència, i era evident que allò per als dos seria molt especial, un moment únic per recordar enmig d'uns dies tristos de solitud extrema. Estar sols, sobretot ella la darrera setmana, era molt cruel. Serien cinc minuts, només, però tot un món.
Frisava instants abans. Ordinador, càmera, micròfon i mocadors de paper a punt, que eren molts anys i ja es coneixia. I la connexió es va produir. Ella, entubada i amb una rosa a la mà, feia ullets d'il·lusió i se li intuïa un tímid somriure sota la mascareta, mentre un jove infermer l'enfocava sencera, estirada al llit. Ell, més que excitat, no podia impedir les llàgrimes d'alegria. A la Jordina se la veia bé. Se n'estava sortint. Se'n sortiria!
- Hola, iaia, em sents? Em veus bé? Per molts sants! T'estimo molt!!

Relat 3: Assaig


Ens vèiem els caps de semana quan érem lliures d'anar i venir. Ara, que no en som, només ens podem trobar per la pantalla del mòbil. Et veig la cara quan despenges -tota plena, tota llum- i t'envio un bes de llegums acabades de sopar. Els coixins del sofà m'acotxen i t'escolto amb el mans lliures mentre em ressegueixo la pell imaginant que ets tu qui m'acaricia. La teu veu és diferent a través de les ones i me la faig càlida com quan ens abracem en la presència aquella que ens aixopluga de tots els mals. Tal vegada no comprenem del tot la virtualitat però res no ens amaga d'estimar-nos i així ens despullem de tota vergonya malgrat que sabem que algú en aquest entrellat de xarxes ens endevina nus i s'excita d'amagat dels nostres sentiments. Parlem de desig i d'esperança i ens fem tot allò que no ens hem atrevit a fer-nos cos a cos. I tot això que assagem a distància ens dóna esperança pel dia que ens retrobarem. Xiuxiuegem mots pornogràfics i ens copsem l'enrojolament dels rostres i els riures nerviosos que ens abraonen cap el final de l'acte amorós, entortolligat pels cels en els quals naveguen les notes dels nostres orgasmes sense fingir. Sento a través del micròfon la teva respiració relaxant-se en acabar i els teus braços surten per la pantalla atraient-me, llavis contra llavis, humitat sense bacteris, contacte sense virus. Tan sols l'alè de xocolata de la teva boca donant-me el ressopó i les meves mans prenent el teu rostre amarat de suor i de cotó fluix€

Relat 4: Amor en desconfinament


No sabia ben bé si m'agradava estar tancada a casa, tota sola. Mira quina casualitat: un dia després de decidir que aniríem a viure junts amb l'Enric, va i declaren l'estat d'alarma. Tots confinats a casa sense sortir i jo, amb les hormones disparades, amb la primavera ficada dins de les venes i el cor fent de les seves.
L'Enric no va tardar gaire en donar senyals de vida, whatsapps a dojo de l'estil: et trobes bé? No tusses pas?...Tota una cadena de preguntes sobre el meu estat de salut i vaig voler parar l'embat: I si ens posem dia i hora per fer videoconferència? Resposta afirmativa. Cada dilluns a les 10 podíem xerrar una hora perquè el teletreball ens empaitava per casa com si tinguéssim el nostre cap de la feina als talons. Mai havíem treballat tant.
Davant meu, ocupant tota la pantalla, l'Enric somrient em saluda afectuosament.
A veure, Enric, quina biblioteca tens? No em diguis que t'has comprat el cartró decorat de l'Amazon?
Jo em pensava que no ho notaries.
I allò del cartró sí que em va caure als peus com si fos una llosa. Quin mal pressentiment vaig tenir! No vaig estar gaire carinyosa i quan ell es va apropar a la pantalla per fer-me un petó vaig fer un clic per no veure'l més. Efectivament, per això em trobava tan bé tota sola. L'Enric no m'omplia, havia estat un pseudoamor d'aquells que per no deixar, no deixen ni petjada. Una relació amorfa, insípida, incolora...Com l'aigua no, que és transparent. I de transparència no n'hi havia gens. Sempre tenia en el meu pensament el meu primer amor. El vaig buscar per les xarxes. El vaig trobar en el moment que el president deia que havia posat fi a l'estat d'alarma.
La tremolor que em recorria per tot el cos no era un efecte del COVID19, sinó que havia de sortir al carrer per anar-me a trobar al meu veritable amor.

Relat 5: Mirar-li els ulls


El plasma de la pantalla de l'ordinador em retorna, com un mirall, la imatge dels meus ulls i la meva cara, fent més benèvoles les arrugues que el temps m'hi ha anat esgrafiant.
Estic a punt de connectar-me, com cada vespre, per tenir-hi la breu conversa. La Covid-19 fa que no ens puguem veure, confinats com estem cadascú a la nostra habitació de la residència.
Estic contenta perquè ens deixen fer servir un portàtil i així ens veiem cada dia una estoneta, encara que sigui a través d'aquest estri fred i estrany, estant com estem a la mateixa planta de la casa.
Aprofitaré per felicitar-lo, ja que avui és el seu sant. Aquest any no m'haurà pogut collir la rosa del jardí on, en els dies de bonança i abans de la pandèmia, passejàvem (ell amb caminador, jo amb bastó) per entre els rosers de la casa on estem acollits aquests darrers anys de la nostra vida.
Des que hi vaig arribar, a la residència, després d'haver superat la llarga estada a l'hospital, el Jordi, un dels residents més antics, sempre m'ha tingut una atenció especial i plena de deferència. Fèiem els àpats a la mateixa taula i m'animava a menjar, sabent com era jo de poca gana.
És un conversador agradable i la nostra amistat (i una mica més) s'ha consolidat amb el temps. Males llengües ens diuen, burletes: "la parelleta". A nosaltres, no ens sap greu.
Tinc ganes que això s'acabi i poder mirar-li els ulls serens, un altre cop, sense pantalles ni eines que no sé fer anar, per dir-li que l'estimo.

Relat 6: Sant Jordi confinats


Indubtablement que el temps que ens permet el confinament és propici, per, entre altres coses, dedicar-nos a la millora d'un mateix en l'aspecte espiritual i de presa de consciència de tot plegat. Així doncs, aquest Sant Jordi del 2020 vaig optar per tancar-me en una habitació, baixar del tot la persiana i sense encendre cap llum, seure còmodament amb les cames encreuades, res de cap tipus de música, per suposat, i amb els ulls completament closos.
Realment el panorama pintava ben negre, i això m'obligà a obrir del tot la meva ment, si no volia generar-me en poca estona una mini depressió. Així de pas, vaig provar de "veure" quina seria la meva primera imatge virtual i podria després deduir-ne el perquè d'aquella i no pas una altra. En primer lloc, m'aparegué la Laia la persona que mes estimo, després les més properes, els familiars, vingueren després les amistats, seguit de les coneixences i més tard, es podria dir que de la resta. A quants hauria de felicitar-los per ser Sant Jordi i com ho faria.
De cop em pregunto, per què no foren que em vinguessin a la ment imatges com un paisatge, un lloc on em dugués bons records, o bé un territori on sempre havia somiat trepitjar?. Per què foren les persones? I és què, notant-me en un moment ben solitari i suportant mitjanament bé, a pesar de tot, un confinament ja massa llarg, el què he vist que més necessito són les persones. Les d'aprop i les de lluny, però al cap i a la fi, tots éssers estimats.
Després d'una bona estona, aixeco la persiana i evidentment no veig ningú al meu entorn, però somric, em sento cofoi i estic content. No les veig realment a aquestes persones, però sé què hi són, que existeixen, i això m'alegra la vida, l'amor i l'amistat que em prodiguen dites persones. Ara, ho he valorat molt més. Les necessito més que mai i sobre tot, perquè frisso per arribar al moment de poder-m'hi abraçar.
De moment m'he d'acontentar en fer videoconferències i es el que tot seguit em poso a fer. Primer amb la Laia la meva estimada.
Agafo la rosa que he collit del jardi per donar-li. La truco i li ensenyo la rosa. Ella emocionada es posa a plorar d'alegria i tristesa alhora. No tenia llibre per mi. Però era el que menys importava en aquells moments.
Ella es calmà i parlarem una bona estona tot fent plans del que fariem i on aniríem un cop acabat el confinament. Acabada la trucada continuo amb els pares, familiars i amics.
He après que amb l'estona que he estat en la foscor m'ho ha fet veure tot molt més clar!

Relat 7: Feliç Sant Jordi,...Aina!


L'Aina estava impacient per anar a treballar.
D'ençà que als pacients ingressats a la planta on ella treballava com a auxiliar d'infermeria se´ls oferia la possibilitat de fer videotrucades als familiars, l'Aina havia trobat un al.licient important, l'al.licient es deia Jordi.
Uhhhh! Jordi! L'endemà seria el seu sant. Ho tenia tot apamat.
Era el net d'en Serafí, el pacient de l'habitació 212-B...
» Serafí tu que ets tan fi! « li deia ella sempre quan el veia, en començar el torn. Aquell avi amable i menut, un dia li va demanar d'aguantar-li el mòbil mentre hi parlava, doncs ell que sempre havia tingut els braços i les mans àgils i forts de tocar el violí exercint com a mestre de música, ara no li aguantaven el pes de l'aparell i es cansava aviat.
Era per això que després de passar els berenars s'establia el mateix ritual. En Serafí trucava el timbre i l'Aina s'hi dirigia sense amagar que no li importava que en Serafí sospités alguna cosa.
Era una trucada curta, en la que ella quasi no intervenia però on intentava que és veiés el seu millor perfil sobretot quan després de la filla i el gendre, s'hi posava en Jordi.
Però el dia següent en començar el torn, en l'intercanvi dels comunicats sobre els pacients se'n va adonar que en Serafí no hi era.
-"Li han donat l'alta aquest matí». Li va dir la seva companya quan va demanar que se'n havia fet.
-"Vaja, avui al vespre tornaré al Tinder.....Feliç Sant Jordi Aina", es va dir a si mateixa.

Relat 8: L'últim adéu


Feia dues setmanes que ell estava a l'hospital, quan van comunicar la notícia. Tot això va començar un dilluns d'abril. Ell es va notar amb febre i ràpidament es va tancar a la seva habitació.
Li portàvem el menjar amb guants i mascareta, però el més raro era que no et podies veure amb ell. Cada dia anava empitjorant i per això se'l van emportar a l'hospital. Els primers dies, ens vam poder veure per videotrucada. Ell feia bona cara, però es notava que només ho feia per no preocupar-nos. Els següents dies no ens vam poder tornar a connectar amb ell, ja que s'havia posat més malament i li costava respirar.
Dies després ens van comunicar de la mort de mon pare. Llavors vaig pensar que tot l'amor que li vaig poder donar i ens va donar en els últims dies de vida, havia sigut per videotrucada.

Relat 9: Ella


Nervis.

Amb ella feia molt que es coneixien, i que s'estimaven. De fet, el Gerard es recordava de ben xic passant temps amb ella, jugant amb ella, anant de vacances amb ella. I en tots aquests records hi havia un denominador comú: l'amor que sentien l'un per l'altra. Sí, s'estimaven, tot i que ho donaven tant per fet que potser s'ho deien poc.

Ara amb el confinament feia dies que no es veien, i tenia ganes de dir-li com l'estimava. Ella, però, no era gaire amant de les noves tecnologies. De fet, amb prou feines coneixia la paraula "videoconferència", i si la sabia pronunciar ja era molt.

Per això havia costat, però per fi, al cap d'un mes sense veure's, n'havien programat una.

Nervis.

La seva filla la va ajudar a entrar, sort dels joves que això ho dominen.

Nervis. El reconeixeria?

- Hola iaia.

- Hola Ge...Ge...Gerard.

Els nervis van donar lloc a l'emoció. La malaltia encara respectava això.

- T'estimo molt, iaia.

- Jo també t'estimo molt, Gerard.

I l'emoció va donar lloc als plors.

Relat 10: El secret de la Carla


La seva relació de parella havia durat tres anys, al començament tot era una festa, però de mica en mica el foc es va anar apagant, fins que a finals de febrer van trencar la relació amb una bronca considerable. Quinze dies després, sense temps de pair-ho , es va trobar a casa sola i confinada, i encara que el teletreball li omplia moltes hores del dia, li costava gestionar-ho tot plegat.
Les amigues la volien animar i van començar les videoconferències: que si una cervesa, que si un vermut, però ella no aixecava cap, tot el dia anava en pijama. Les videotrucades anaven sovintejant, i un dia, de sobte, s'adonà que en aquell grup hi havia algú que li agradava; es va començar a arreglar per les videotrucades i es maquillava i tot.
Estava tan guapa, que les amigues li feien broma amb el canvi, però ella callava i continuava mirant amb delit a la persona del grup de qui cada dia estava més enamorada.
Guapa, sexi, diferent de totes les altres, com pot ser que no m'hi hagués fixat abans!
Les amigues van fer un altre grup de whatsapp per parlar d'ella.
Heu vist la Carla? Quin canvi!
Es maquilla, està més contenta...
Com si estés enamorada
Siiiiiii!
Però de qui?
Com no sigui d'un repartidor...
I al whatsapp oficial, vinga punxar la Carla, però ella, res de res.
I arriba el dia de Sant Jordi. El grup d'amigues estan fent un vermut quan truquen a la porta de la Carla. Senten que parla amb un repartidor que li porta un paquet. Es vendrien l'ànima per saber què hi ha dins, però ella, s'excusa per la interrupció i continua amb el vermut com si res.
En acabar la trucada, tot recollint el vas i el plat de les olives, va parlant tota sola: Ai Carla, Carla, sort que et tinc a tu, que cada dia t'estimo més! i que em puc entretenir a les videotrucades mirant-me i comprovant que cada dia estic més bona i que els dono cinquanta mil voltes a aquestes bruixes xafarderes! I se'n va tota contenta a estrenar el satisfyer que ha comprat per Amazon.

Relat 11: Amor per videoconferència


Remenava inquieta els pètals d'aquella rosa de tela improvisada mentre els últims rajos de sol es colaven per la finestra, acariciant-li la pell nua. Però no se n'adonava; tenia el cap a una altra banda.

D'aquí poc veuria la seva parella, com moltes vegades, a través d'una pantalla. Mantenien una relació a distància, per això el confinament no havia afectat gaire les seves dinàmiques.

Dins d'aquella bombolleta, aquella pausa que semblava eterna, havien canviat les prioritats. Ara, el món es reduïa en aquell pis petit enmig de la ciutat. Els primers dies es sentia com un ocell engabiat, però, poc a poc, havia anat apreciant la solitud.

Ben aviat es va inventar noves activitats amb un punt en comú: totes s'havien de poder fer dins de casa. Tot i així, el repte més gran va ser aprendre a portar-se bé amb ella mateixa. S'havia escoltat, s'havia deixat endur pel corrent de sentiments que la menaven a tenir cura de les relacions que més enyorava. Havia entès que sempre estaria confinada dins d'ella mateixa. Que era la seva pròpia casa. Que s'havia de cuidar, aixecar les catifes de tant en tant i escombrar les mentides, els autoenganys€

La pantalla del portàtil es va il·luminar i la melodia que avisava d'una trucada (que ja formava part d'aquella quotidianitat estranya) la va fer tornar a la realitat.

Amb un somriure, recollí la rosa i es dirigí cap a la taula, rumiant en totes les emocions que havia descobert últimament. Però sobretot, sobretot, el gran oblidat: l'amor per una mateixa.

Relat 12: Un Sant Jordi virtual


La lluminositat de la diada de Sant Jordi s'enfosqueix i el brogit dels carrers emmudeix. Una pandèmia maligna eclipsa la ciutat. Un malson que ennuvola el cervell i trasbalsa els sentiments. El malèfic virus commina a regalar la rosa i el llibre des de la llunyania. L'escalf de la proximitat s'ha volatilitzat.
El caliu de la tradició es transforma en un gèlid ritual virtual. Les parades de llibres i roses són reemplaçades per unes eines telemàtiques ; les paraules d'estimació ressonen des de la distància ; unes emoticones de cors i petons transiten embogides per les xarxes socials.
Els pares expliquen als seus fills la llegenda actualitzada per fer-los entendre el feixuc confinament. El ferotge drac ha ressuscitat i les seves verinoses alenades espargeixen un virus mortal. L'armadura daurada i lluent del cavaller s'ha convertit en una senzilla bata blanca. El sòlid elm de ferro s'ha transformat en un flàccid capell amb visera de metacrilat . Una mascareta quirúrgica protegeix la boca. Enguany, l'encís de la princesa esdevé valors de generositat i solidaritat. Els vilatans reclosos a la llar s'adonen que les seves neurones s'esvaloten neguitejades per les dificultats.
Als nens els llisca unes llàgrimes per la galta mentre escolten les penúries de la gent i com no pot acomiadar-se de les persones estimades. Els pares els encoratgen amb paraules d'esperança : la solidaritat de nombrosos cavallers vencerà al drac viral i la diada tornarà a lluir amb tota la seva esplendor.

Relat 13: El seu nom


S'encén la pantalla. Introdueixes la contrasenya. El mòbil embogeix. Infinitat de correus amb ofertes, promocions irrepetibles,... Les típiques notificacions: que si àudios de les amigues, fotos del grup familiar, amics clamant venjança al parxís, trucades de la feina...
Vídeos clamant: "Tot anirà bé!"
Potser no hauries d'haver encès el telèfon.
Però un moment, és ell?
No pots evitar l'emoció. Veure el seu nom té aquest efecte.
I sí, simplement és un "estic fart". Sense sentit. Sense ornaments. Però és suficient. Respons. Li deu passar alguna cosa.
A partir d'aquí saps que potser contestarà a l'instant, potser en uns dies. Depèn. No t'importa, sempre ha sigut així. Us enteneu entre converses sense fi.
Tot i els vaivens i rareses, és innegable que és amb qui parles més. Aquell qui dia rere dia d'aquesta estranya quotidianitat està allà com si res hagués canviat.
Perquè per tu, aquest Sant Jordi tan particular quedarà marcat per sempre per passar-lo parlant amb ell. De tot i de res. De les vostres coses. Ignorant el món que us rodeja. I què n'és l'amor sinó això?
Ser a prop tot i estar lluny. Transportar-te a una altra realitat. Una on demà us trobareu al cafè.
On el veuràs sense pantalles entremig.
Mentrestant, anhelaràs el seu nom com una princesa al seu cavaller. Revivint records en somnis. Cercant aquella veu que reviu les papallones.
Perquè la primavera la sang altera, sent a l'aire lliure o atrapat en un món virtual.

Relat 14


En Martí viu sol. No se'n troba de sol, només hi viu.
Li agrada molt parlar amb la gent, el contacte amb els amics, amb la família. És una persona molt extravertida, sempre ho ha estat.
Des de fa un parell de mesos, com tothom en aquest món, està confinat a casa seva. Només ha sortit dues vegades a comprar. No té gos, està sa i no ha hagut d'anar al metge i, al viure sol, no li cal anar a comprar massa sovint.
Al principi parlava molt per telèfon, feia videotrucades i, fins i tot, s'havia atrevit a fer servir noves plataformes que havia descobert des que estava tancat a casa. Però ja fa un parell o tres de setmanes que no ho fa.
No és que estigui deprimit, ni trist. Està avorrit i no té ni ganes d'aquell contacte social que sempre ha necessitat.
Però hi ha una excepció. La Laura. Ai, la Laura...
Des del primer cop que la va veure, ara fa sis anys, va tenir ben clar que l'estimava. Molt. Més del què havia estimat mai. Aquella cabellera bruna enrinxolada, aquells ulls ametllats que t'analitzen amb una sola mirada i aquell bonic somriure que dibuixen sempre els seus llavis prims.
Amb ella parlen cada dia, al migdia, i en Martí espera el moment amb impaciència.
Escoltar la seva veu, veure-la somrient a l'altre costat del telèfon, sentir-la explicant tot el què ha fet durant el dia... és el seu al·licient des de fa setmanes.
S'acosta l'hora. S'asseu al sofà amb el mòbil a la mà i espera.
Ja són les 12. Les 12:05...
Pipipi..pipipi... LA LAURA!
"Bon dia avi! Saps que m'ha passat avui?"

Relat 15: Surivanoroc


Quan celebrem la nostra onomàstica, el 23 d'abril, gaudim de les dues roses i els dos llibres. Trèiem l'ànima de pena amb la pel·lícula «La chica danesa» . Esnifem jazz. Ens hem apuntat a la «fashion vegana». I, de sobte, em vomites: «a partir d'ara tindrem una relació amorosa per videoconferència». Estàs ben rallada. Se t'ha anat ben bé la pinça. Collins! No em rallis més! Així és com vols veure el mateix clar de lluna que jo? Ja em tenia ben coll avall que érem dues ànimes bessones. Juntes hem superat tots els prejudicis socials d'aquest segle XXI, entossudit per les noves tecnologies. Tot i que, moltes hores rellisca de ple. Es capbussa al segle XIX, buscant la força d'un modernisme màgic i volàtil al mateix temps. Tu em vas vendre la moto del bon rollo democràtic de la família. M'ho vaig ben creure. Ets més falsa que un duro sevillano.
-Atura't carinyo. Tot rau en llegir el títol de dreta a esquerra: «Coronavirus»-.

Relat 16: Destí


-Tinc un objectiu a complir. Crec en una providència irresistible que marca el meu destí –va dir la Carme a la videoconferència del curs de Facebook per adults. El confinament havia despertat el seu interès en les aplicacions per poder veure i parlar amb els seus nets.
-A la vida, quan menys ho esperem, passen coses imprevisibles. Sempre tenim opcions per elegir. No puc acceptar que el destí dirigeixi la meva vida -va replicar el Pau.
-Permeteu-me, us presento al Pau Comes Savall, enginyer informàtic jubilat, que s'incorpora al grup en qualitat d'assessor –comentà el professor.
A la Carme se li van enrampar tots els muscles del cos, cervell inclòs. El Pau no l'havia reconegut.
Ella va esperar a Sant Jordi per demanar-li amistat pel Facebook. Ell li va acceptar, i va rebre un missatge sec i curt: "Soc Carme Bernaus Pla". El Pau va tardar a reaccionar, i va proposar passar a Zoom.
-Carme, avui fa cinquanta anys que vas desaparèixer. Què et va passar?
-Et presento al Jordi, vull que ens escolti.
-Em pensava que parlaríem tu i jo.
-Tranquil, és de la família. M'explico, els pares em volien enviar a Perpinyà, per avortar. Vaig desaparèixer i vaig parir en un convent de monges.
-M'ho podies haver dit, et vaig buscar. Mai he deixat d'estimar-te.
-El destí és qui ha decidit que t'ho digui ara.
-Em queda clar qui és el destí.
-El confinament durarà temps, podrem fer moltes videoconferències familiars.
-No has canviat gens ni mica.
-Ah! Jordi, saluda al teu pare.

Relat 17: esc


—Tu i jo, lluny d'estar preparats per tals problemes de connexió, miràvem amb recel la fi d'un episodi. Acceptant l'escenari i cancel·lant els vols. Enmig de l'attrezzo de cablatge i píxels, actualitzàvem una relació adjuntada a la llibertat, convertint-la en un succedani virtual. Vam substituir els dies de contacte desmesurat per un xat impersonal, on d'entre diversos caràcters n'havia de desxifrar el teu. El sistema letàrgic pel virus ens va dirigir al domini de la comunicació encriptada i, seguidament, al bloqueig emocional. Els intents vans d'oferir les nostres millors versions s'anaven minimitzant, navegàvem cercant espectres sense direcció. Vaig maleir el coure que ens envoltava per no conduir l'afecte com l'electricitat. Finalment, sens rastre d'un enllaç que restauri les pàgines viscudes, considero que cal aturar aquest capítol i arxivar això que tenim.
—M'estàs deixant?
Un clic vermell i tot s'acaba.

Relat 18: Les cares de l'amor


Les meves paraules es transformen en milers d'ones, a vegades mudes, també buides i últimament, dissimuladament tristes. " Un petó, ja veuràs com tot anirà bé " et dic mentre penso, des d'aquesta sala estèril, que potser no ens tornarem a veure, que duré de cuirassa per sempre aquesta bata blanca. T'abraço en la distància i et recordo que em tens aquí, lluny, però al teu costat i que t'estimo.

Em miro al mirall i els ulls no em brillen com sempre, semblo abatuda i ensopida per una realitat devastadora, i és que estic sola. Sento el fred dins meu que ni amb la flama més viva s'escalfa, alhora, el meu cos irradia la desmesurada calor d'una estrella i tinc por.

El meu calendari ha perdut els dies i les hores, passo l'estona observant un vaivé de persones plenes d'una esperança que es contagia. L'única il·lusió que tinc és veure't jugant i dibuixant, o cantant cançons apreses amb l'àvia. Em demanes que torni a casa, que no vols que l'àvia et segueixi fent de mare. Beses la càmera com si m'omplissis les galtes dels teus dolços petons, dels petons que faran que pugui tornar.

Relat 19: Èxtasi


Com cada vespre estan enfebrats, desitjosos l'un de l'altre. Les ànimes bessones es busquen en el cos estimat. Despullar-se lentament, el primer ritual; buscar-se les boques afamades, el segon; i trobar les carícies que desperten voluptuositats, l'inevitable tercer. No calen més preàmbuls. Ell li busca els pits, generosos, nota l'erupció dels mugrons, i el panteix d'ella. Xuclades i mossegadetes per dirigir-se a poc a poc cap a altres horitzons. Deixa un rastre de saliva, cos avall, marcant un camí que passa pel melic, sense aturar-se gaire, fins a arribar al seu destí. La llengua deixa subtils escriptures, en un idioma ancestral, al cos d'ella i fa que estigui a punt d'arribar a l'èxtasi. Abans, però, ella li busca el sexe amb els llavis. A ell li puja una onada de foc i està a punt d'esclatar. El plaer i la necessitat són immenses. Quan el foc ja no pot cremar més, ella es posa al damunt, i de seguida se sent plena d'ell.
Cavalquen sense límit. Arriben al mateix temps a l'orgasme. La satisfacció es desborda com la lava d'un volcà. Ell buida ànsies, anhels i sentiments, ella gemega de plaer i exploten al mateix temps en un crit de felicitat. Un cop més, l'experiència és màxima. Llavors es cuiden.
Tampoc avui, que és Sant Jordi, poden dormir junts. Han d'apagar el mòbil. Demà, encara que confinats, han de treballar. Les roses seran virtuals i els llibres hauran d'esperar. Es diuen "bona nit" amb icones amoroses i un "fins demà", a la mateixa hora, a la mateixa distància.

Relat 20: Sant Jordi i la pricesa: La força de l'amor guanya al "Dracvirus"


La batalla era prou asfixiant. El meu cos estaba fatigat i les flames ardents del "Dracvirus" sacsejaven la meva manca d'alè als pulmons. LLuitava amb tota les meves forces, l'enemic era insaciable, i estava a punt d'ésser vençut.
De sobte, vas entrar en escena. Els teus ulls blaus com el mar, s'amagaven dins la teva armadura blava. Em cuidaves, em netejaves les ferides i infundies dins la lluita les forces suficients per flanquejar l'enemic.
Cada dia, durant els darrers quinze dies de març s'esgrimàvem en mi les seqüeles de la guerra al "Dracvirus". El meu oxígen extern, els meus sèrums, i les armes medicamentoses m'ajudaven a derrotar al drac. Però eren els teus ulls blaus els que em permetien somniar amb un futur viu i esperançador. Venies sempre al torn de nit, i darrera de la teva armadura, guants i bata amagaves un somriure i un xiscle, com si volguessis parlar, però no podies. Els teus ulls l'esgrimien tot, i el bon cavaller rebia la teva cura , el teu amor.
Després vaig començar a sentir-me millor. Em van traslladar de la UCI d'Althaia a planta. Ja no hi eren els teus ulls però sempre els somniava. La darrera setmana que vaig passar a l'hospital preguntava al personal sanitari si coneixien a la noia dels ulls blaus del torn de nit de la UCI. La resposta sempre era negativa .
A les darreres hores abans de l'alta una companya teva em va dir . "Ah, és la Jenny una TCAI" "Una TCAI?" li vaig dir. "Perdò és una auxiliar d'infermeria que porta molts anys a la casa. Tots envejem els seus ulls balus", em responguè.
A l'endemà em van enviar cap a casa. Ja tenia el teu nom i els teus ulls. No savia com agrair-te el què vas fer com a princesa per tancar les cicatrius del meu cos . No et podria mai agrair com em vas ajudar a superar la meva angoixa, el meu silenci, la meva buidor.
Faltava una semana per Sant Jordi i aquest cavaller de 64 anys , vidu i cansat, havia d'anar a la recerca de Jenny i de les altres princeses que van estar al meu costat lluitant contra el "Dracvirus".
Vaig llençar el meu exèrcit de roses i la més gran de totes era per tu Jenny. Desitjava que les meves roses sortegessin les mil i una dificultats i estiguessin al vostre costat . Només esperava que arribessin a la UCI , i la més especial de totes fós teva, Jenny.
Vaig enviar catorze roses, una per cada dia que vaig estar en els pitjors moments de la batalla contra el "Dracvirus". A Jenny junt amb la seva rosa hi anava una dedicatòria personal. L'escrit deia : "Els teus ulls blaus com el mar Jenny m'han salvat del drac. Us deixo el meu número de telèfon simplement perquè no vull perdre mai més els teus ulls ni el teu amor. Gràcies per tot, per a la meva princesa i el seu exèrcit de companyes invencibles. El teu pacient Jordi Caballé i Bonmatí".
Era el dia de Sant Jordi i de retruc el dia del meu sant Veient tot el que m'havia passat aquests darrers mesos, el silenci i l'oblit absolut no eren viscuts agònicament sinò amb un raig d'optimisme. Cap al vespre, sense esperar-ho, vaig rebre una videotrucada d'un número desconegut. Vaig conectar el mòbil i de sobte a la pantalla vam aparèixer un ulls blaus . Aquells ulls eren acompanyants d'una veu i un rostre que em deia: "Hola, sóc la Jenny. El teu escrit m'ha fet emocionar i la teva rosa,€.. Saps que fa més de cinc anys que ningú em regalava una?". Em vaig quedar glaçat, però de seguida vaig reaccionar. Li responguè: "Sense tu no estaria aquí, i no vull mai més pedre els teus ulls ni el teu rostre". Jenny, amb el seu somriure net i pur m'assenyalà amb el dit cap a endavant que ja formava part de la seva vida i que la comunicació mai més es perdria. "Cada dia ens trucarem o ens enviarem un missatge" va dir la Jenny, i de seguida em va penjar.
Va passar mitja hora. De sobte, una altra segona videotrucada d'un altre número desconegut. Era la Jenny amb tretze companyes protegides de cap a baix . Cadascuna portava una rosa i un escrit que deia entre totes : "Sant Jordi té un secret: l'amor".
Quan vaig veure el missatge no em sortien les paraules sinò les llàgrimes. Només vaig encertar a dir : "Jo sóc ara viu. La vida m'ha donat una segona oportunitat. El vostre amor ha derrotat al drac".
Des de llavors Jenny i el seu exèrcit són vius cada dia de la meva existència. Amb Jenny compartim videotrucades, missatges i il·lusions d'un món millor i més solidari.
El "Dracvirus" quasi em treu la vida, però dins meu hi ha un cel blau que espera cada dia la seva imatge, la seva veu, i de moment, la seva videotrucada.

Relat 21: A través d'un mirall al món€


Avui sopem junts, ens veurem a través de la pantalla del nostre inseparable ordinador, tu i jo, la nostra unió, un vincle virtual sobre una taula parada amb espelmes.
Anem ben vestits, és una ocasió especial, tenim una copa de bon vi a la mà, brindem cara a cara i entre llàgrimes et dic, aviat ens veurem i ens abraçarem i vull traspassar amb la meva mà la pantalla per poder acariciar-te.
Ens acomiadem, la videoconferència falla i ens donem un fred peto als llavis, el sents? Es amb molt d'amor, ets tan a prop i tan lluny.
Hi havia dies que ballaven amb il·lusió, mirant-se a la cara a través de la imprescindible pantalla, abraçats aquell aparell i de fons s'escoltava una cançó de quan es van conèixer, la banda sonora de la seva vida.
Tenien moments d'espera de vegades ell altres ella que no es connectaven i quan ho feien era tot gelosia i desconfiança, tants t'estimo que es professaven, tant dolor insuportable, els cors sagnaven sinceritat, perquè no et puc tindre de debò, si ets més a prop del meu cor que mai?
El fil de l'amor invisible que mitjançant allò que diuen internet, uneix i es converteix en el millor aliat en temps difícils.
Videoconferències que donen alè, que vomiten emocions desconegudes, sentiments trobats, esperança, paraules d'amor que front a front, per vergonya, pot-ser no es dirien mai i davant una pantalla surten soles.
Amor actual, amor necessari, amor savi, amor de parella en temps d'inseguretat, incertesa i a través d'una videoconferència.

Relat 22: Ja no t'escriuré més


Tot va passar en un instant, tan ràpid que de primer no vaig tenir ni temps de reaccionar. Ni se'm va ocórrer que tenia de dir-te adeu per si fos la darrera vegada que ens veiem. Aquell metge-astronauta de l'ambulància m'ho va explicar tan bé que no vaig tenir ni un mal pressentiment, jo que sóc patidora de mena; estava convençuda que tenies un grip mal curat que t'havia cardat el pulmó que ja tenies delicat, però que amb el pet de maquinaria que tenien a l'hospital seria bufar i fer ampolles i amb quadre dies a casa.
Només em va escamar que no em deixessin acompanyar-te, però m'ho van fer entendre tan bé que et vaig deixar marxar sense recança, mira si n'arribo a ser de fleuma! I ara t'he d'acomiadar amb una carta al vent, com quan festejàvem. Te'n recordes? Per les golfes encara deu voltar la maleta amb les cartes que m'escrivies quasi cada dia i que el carter, que ja es coneixia de memòria la lletra, enlloc de deixar-me-les a casa me les portava a la feina, a la carnisseria. I vet-aquí que a les velleses es repeteix la jugada, només que aquesta vegada no em fa gràcia.
Tota sola a casa, només la televisió em fa companyia; però, francament, tot el que diuen em posava pell de gallina. Enmig de tanta confusió, només una cosa m'ha quedat clara: que no es tractava d'una grip mal curada sinó d'un microbi trapella que ens l'ha ben fotut a traïció, obligant-nos a dir-nos adeu de la mateixa manera que vam començar, per carta. Que no sé si llegiràs.

Relat 23: l'Amor per videoconferència misteriosa


Un dia de Sant Jordi, l'Anna estava utilitzant el mòbil per fer una videoconferència amb la seva amiga, però no li anava bé internet, així que va anar a les golfes per tenir millor connexió. Quan va tornar-ho a intentar, ja li anava bé la connexió, però li va sorprendre que li aparegués un noi desconegut.
El noi li va preguntar que qui era i l'Anna li va respondre que no parlava amb desconeguts, el noi li va respondre que es deia Ot, l'Anna li va dir que no li donaria cap informació seva, però si volia, que l'escoltaria. L'Ot després de dir-li moltes coses, li va demanar per quedar amb ella pel passeig, i l'Anna li va respondre que sí.
L'Anna va anar allà on havien quedat però ell no es va presentar; llavors ella va recordar que li havia dit on vivia, així que hi va anar perquè tenia curiositat. Però quan va arribar-hi, només va veure-hi un edifici a meitat de construcció.
Va passar un any i va ser una altra vegada Sant Jordi. L'Anna estava pel passeig i va veure l'Ot: estava al mateix lloc i hora que havien quedat feia un any, amb una rosa a la mà, així que va anar a demanar-li una explicació.
L'Ot, confós, li va dir que ell feia dues hores que havia parlat amb ella i que un any enrere ell no vivia a Manresa. Li va ensenyar a l'Anna l'historial de videoconferències del seu mòbil. L'Anna, sorpresa, li va dir que era una broma. I van passar una tarda perfecte i es va enamorar d'ell. Tot i que mai va saber com l'Ot va poder fer aquella videoconfèrencia misteriosa.

Relat 24: El convers


L'anterior a la meva última parella, de tant convençut que estava que les pantalles estan sobrevalorades en la mateixa mesura que les abraçades estan infravalorades, vivia renunciant a l'electrònica. Ell era un fervent militant del marginal col·lectiu 'Sens mòbil'. Vist en perspectiva, la seva passió per viure desconnectat del món digital el feia, si cap, encara més atractiu.
Ell m'acusava de malbaratar el meu temps immersa en pantalles. Per mi, en aquella època, això no era malbaratament sinó que era gaudi: jo estava gestant la transició d'ell cap a la meva següent parella.
El dia que li vaig anunciar que el bescanviava per un altre que vivia més en sintonia amb els temps actuals, vaig fingir sobrietat, però em temo que els meus ulls em van delatar. M'il·lusionava viure la metamorfosi del seu reemplaçant. Volia viure la transició d'una persona de dos a tres dimensions, de dos a cinc sentits, de vista i oïda a absolutament tots els sentits.
Aquesta mutació va ser un frau. L'encant d'aquest personatge es va diluir quan va passar del món digital al món tangible. Em va durar ben poc. A causa del desencant, vaig deposar tots els meus dispositius electrònics per sempre més.
Passat un temps, em vaig assabentar que ningú no abraçava l'anterior a la meva última parella i que el seu aïllament el va dur a la desesperació. És per això que va fer el 'pas endavant' que jo tantes vegades li havia demanat. Va formular la pregunta fatal al botiguer:
Em posa un Samsung Galaxy si us plau?

Relat 25: Roses i llibres a distància


Puc sentir que soc al jardí d'una caseta a prop del mar que banya les costes australianes. La sorra m'acaricia les plantes nues dels peus i l'olor del mar m'envolta com un núvol salat. Esguardo davant meu i el veig a ell amb els seus ulls de color mel que fan joc amb el paisatge. Em dedica un somriure tendre i ple d'amor; jo li somric de tornada, embadalida.
Ell es disposa a parlar i se m'accelera el cor, però, quan les paraules surten de la seva boca, no sonen com jo m'esperava, sinó que adopten un to lleugerament robòtic i la seva habitual dolçor queda distorsionada.
Llavors, em recolzo al respatller de la cadira i observo l'habitació on realment soc, al meu petit pis de Barcelona. M'he tornat a deixar endur per la profunditat de la conversa i l'emoció.
Ell em demana que el disculpi un moment, que han trucat al timbre. Jo reso perquè sigui qui vull.
Inesperadament, també sona el timbre de casa meva. Diu que és un repartidor.
Prenc totes les mesures de protecció i obro la porta, sense deixar el mòbil. Davant meu, una noia jove a qui endevino un somriure sota la mascareta m'ofereix un ram de roses vermelles com la passió.
– Una comanda de l'altra punta del món – diu ella.
A la pantalla, veig que ell ha tornat i porta a les mans un paquet ple de llibres. Ens mirem, com còmplices d'un delicte perfectament orquestrat.
Ni tan sols la distància podia privar-nos de gaudir del 23 d'abril i del nostre amor.

Relat 26: Havent-me de conformar amb una imatge teva


Eva,
Dues setmanes sense veure't foren suficients per trobar-te a faltar, per saber que sense tu ni podia ni puc viure. Perdona'm, estimada, pels meus silencis, per les meves indiferències, per no haver estat a l'alçada del que tu esperaves de mi i que només t'he pogut demostrar en la distància, després d'haver-te perdut, a través d'una petita pantalla quan cada nit passàvem més de dues hores intercanviant-nos centenars de missatges quan, a les tardes, et trucava per veure la teva cara i tenir-te més a prop tot i tenir-te lluny.
La veritat és que voldria tornar enrere i fer-ho millor, però se'ns ha fet tard, se m'ha fet tard i no sé ja resoldre aquesta situació tan allunyat de tu, sense possibilitat d'anar a casa teva, sense poder abraçar-te, dir-te que t'estimo mentre intercanviem mirades i et canto a l'oïda acompanyat de la vella guitarra que reposa trista sobre el brut terra de casa.

Sempre te m'havies queixat que mai no t'havia escrit cap carta i que, com a molt, t'havia només tingut present en algun pensament positiu del dia. Era gairebé cert. Avui, però, m'he atrevit a agafar aquest bolígraf per demostrar-te que, malgrat la meva por, t'estimava i t'estimo.
Els nostres començaments no van ser mai com a mi m'hauria agradat, seguint uns patrons clàssics i de bona conducta. Van ser furtius, malgrat que la tendresa que des de feia temps ens demostràvem l'un per l'altre estigués present en les nostres vides. Abans d'aquell primer petó, recordo com quan passava pel teu costat per ensenyar-te a fer algun exercici amb l'ordinador, m'apropava a tu i no t'allunyaves, et mantenies ferma mentre passava la meva mà per damunt de la teva i que subjectava el ratolí negre que teníem a l'escriptori. Recordo amb precisió aquella abraçada que et vaig demanar aquell dia de tanta tensió. Tampoc no podré oblidar mai un dia que vaig sortir de casa tenint-te al cap, com ara, i ens vam creuar quan baixaves les escales que condueixen al parc justament perquè aquella hora treies el gos a passejar.
El cert és que no vaig saber estimar-te prou i a partir de l'agost vas buscar altres camins, altres vies per estar acompanyada i per sentir-te estimada, per sentir-te dona. I justament llavors, quan vaig notar que et perdia vaig reaccionar, com ara. Em vaig adonar de com m'havies estat cuidant durant tots aquells mesos, de com m'havies estimat primer en silenci i després fent-m'ho saber, justament aquella nit del dos de setembre quan, mirant al cel, gairebé abocat al balcó, entre llàgrimes, li preguntava a Déu per què em feia patir tant, per què no podia ser com els altres, per què m'havia negat tenir no només una dona sinó també un fill. I sort que aquelles llàgrimes em van asserenar i em van fer seure de nou al sofà per, poc després, amb més calma, gitar-me i intentar dormir. Però el teu record, com avui, se'm feia més i més present sabent com de malament ho vaig fer i com de malament ho he tornat a fer. El dia tres em vas venir a veure. Em vas preguntar si volia esmorzar res, però jo seguia distant. No volia destorbar-te en allò nou que començaves. Sabia que no podria estar a l'alçada del que tu em demanaves en silenci, del que el teu cor i la teva ànima necessitaven de mi. A la tarda, nerviós, embogit, vaig trobar-me amb un amic i, parlant amb ell, contant-li les teves virtuts i les mancances que veia que tenies, em vaig adonar que, realment, t'estimava, que no et volia perdre i allò em va donar forces.
Al vespre, abans de tornar a casa, vaig contactar amb tu. Acabaves de sopar amb ell però, tot i així, vas accedir a què ens veiéssim. Era segur que, en aquells moments, no eres conscient del que et diria. Sí, t'estimava, et trobava a faltar i m'embogia la idea de no poder-te besar de nou, ni de tenir-te entre els braços ni de estar íntimament amb tu. Sabia, però, les meves mancances, les meves pors, les pors a què diran, les pors al teu passat, les pors a trobar-me amb la teva realitat diària, amb els teus amics, amb els teus fills... Però tot i això, vaig ser valent i et vaig fer promeses. Les primeres, fruit d'aquell rampell que m'emplenava el cos d'adrenalina, les vaig poder complir sense problemes. Parcialment, no em vaig amagar més de tu. Vaig fer-ho públic a gent de la feina i, a posteriori, d'altres ho van saber de retruc; quan sortíem, t'agafava de la mà. Aquella temor, aquell sentir-me observat pel carrer mentre passejàvem, aquell sentiment de culpabilitat havien desaparegut. Vam començar a passar els caps de setmana plegats i també un parell de nits a casa meva, tot i que m'incomodava molt que deixessis sols els teus fills. Al començament, m'asseia amb els teus amics, malgrat el nerviosisme que em suposava, no només per veure'm completament diferent a la vostra manera de fer, sinó també perquè des de casa s'assabentessin del que és el més normal del món abans que jo no els ho expliqués.
I van passar els dies i les setmanes i aquella empenta inicial es va anar marcint no pas per la monotonia, sinó per la por, la por a com es prendrien a casa que el seu fill estigués amb una dona divorciada; la por de com es prendrien a casa que estigués amb una dona amb tatuatges, fumadora i que, de vegades, es prenia una cervesa, perquè cada cop que sortia alguna a la tele amb aquestes actituds la demonitzaven; la por a no saber com afrontar una vida amb dos fills adolescents; la por a trobar-me el teu ex marit pel carrer i, malgrat que allò vostre s'hagués acabat des de feia molt de temps, sentir-me culpable perquè al meu cervell encara regna la idea que, malgrat el divorci, el casament és una unió fins a la mort. I de tanta por, em vaig allunyar de tu.
Em recriminaves que els diumenges no m'asseia amb els teus amics i, si ho feia, era molt poca estona, que a casa meva no sabien res de tu, que només sortíem sols, que tu no només eres tu sinó tu i el teu context, paraules que me'n recordaven unes de semblants d'un filòsof. I jo, pobre de mi, no vaig saber-ho superar. M'angoixava de nou, em sentia superat. El simple fet d'imaginar-me les vacances de Nadal o les de Pasqua o fins i tot les de l'estiu m'angoixava. I sí, em deies que amb tu no havia fet projectes de vida com havia pogut fer anteriorment amb les altres dues noies amb qui vaig estar, i també tenies raó. I un dia, em vas dir prou. Em vas fer prendre una decisió, però aquesta decisió no la vaig acabar prenent jo, sinó la por la va prendre per mi, la por a no saber com dur aquella vida endavant, la por a presentar-te a casa, la por a no encaixar en el teu grup d'amics, amb els teus fills. Aquella por ferotge em devorava de manera que no tenia forces per donar més d'allò que t'estava donant fins llavors. Però tu, Eva, necessitaves quelcom més i ho entenc.
Des del llit, gairebé a les tres de la matinada, penso en tu i em com em vas cuidar, en com va estar amb mi fent-me constat en els pitjors moments i reconec que segurament ets la dona que més m'ha estimat i a la que, per por, m'he entregat menys i em consolo mirant la teva foto de perfil.
La setmana passada, un pressentiment va arribar al meu cor, com si una veu del més enllà m'anunciés sense paraules una realitat que avui he pogut confirmar. Sé també que tot i que a ell no te l'estimaràs com m'estimaves a mi, podràs compartir-hi tot allò que necessitaves: els teus amics, els teus fills, la teva família... en un ambient que tal vegada no fóra l'ideal, però serà el que serà. Jo restaré aquí, de nou sol però amb la por fent-me companyia, com sempre. De cor, espero que et pugui fer tan feliç que, de mica en mica, el meu rostre, el meu aroma, el meu esperit, desapareguin per sempre del teu enteniment, del teu cor i de la teva ànima que, al seu torn, s'alliberi la meva.
De qui hauria volgut poder més enllà de la por.

Relat 27: Desglaç


-L'hivern és mandrós, gris, i opac. Diu la Maria amb ràbia, en una de les converses que manté amb el Pep, per videoconferència.
3 març de 2020 - 23:30 h
Et puc trucar?
Si !
El mòbil desespera per unir-los.
La Maria s'ha posat aquell turbant de blonda, que a ell li recordarà quan li lliga els canells per devorar-lo.
Nena, t'he dit mai que t'estimo ?
Tot seguit, les rialles inunden els dos hemisferis.
Es besen, es toquen, es llepen, fins que de sobte, la videoconferència es talla.
Càgon tot! Exclama la Maria. Per un moment, imagina el Pep, fent una carrera amb els pantalons al garró.
14 març de 2020 – 23:40 h
Uf! Estic deprimida, bé crec que immuno-deprimida. M'ha sortit un herpes al llavi. Acostat! El veus?
I sense donar-li temps a reaccionar, la Maria llepa la pantalla del mòbil.
Cony nena, això no és un herpes, és un tumor !
Has sentit el telenotícies ? Han declarat l'estat d'alarma !
Ja hi som! No em ploris nena, no ploris, que em desmanegues !
Ell té un sentit de l'humor càustic. Ella entre àcid i melodramàtic.
Què porta botons la brusa ?
En duu tres. – Respon la Maria, tot senyalant-los amb l'índex.
Te'ls descordes? Necessito veure la perpendicular que em porta a l'èxtasi !
Josep, que vas fort avui !
Avui i prou ?
23 abril de 2020 – 11,30 h Dia de Sant Jordi
Avui estrenaran aquelles joguines eròtiques, que el Josep ha tingut amagades durant setmanes, a la barraca de l'hort. Un llibre virtual i una rosa robada, faran d'espectadors.

Relat 28: Entre reixes i pantalles...


Et sento tan a prop, tot i que no et noto l'alè. Et sento al meu costat tot i que no et puc tocar. Però quan et veig, a través de la pantalla, el meu cor fa un bot d'alegria i se'm posa la pell de gallina. Ets tan intel·ligent i alhora tan bella! No hi ha paraules per descriure el que sento per tu. Diuen que és impossible enamorar-se d'algú si no hi has estat en contacte, però jo puc justificar que l'amor que sento per tu és immens. I l'hem de gaudir tal qual ha començat, perquè tots dos sabem que així acabarà. Només tenim cinc minuts al dia. Cinc minuts que són la força per viure i tirar endavant. Cinc minuts, que fan que la meva vida tingui sentit. I tu ets allà, al meu davant, a l'altre costat de la pantalla. 5 minuts al dia de connexió que em permeten dir-te que t'estimo. I tu a l'altra banda de la pantalla em somrius, i em dius que tu també. I això fa que m'oblidi de tota la resta. Que oblidi que sóc aquí i que no en sortiré mai. Que oblidi que un bon dia, vaig matar a sang freda i estic condemnat a pena de mort en una presó de Texas esperant el moment final. I tu, a quatre mil quilòmetres de distància, en una presó d'un lloc sense nom de Colòmbia, condemnada a vint anys de presó per fer de mula. I sé que mai no et tocaré, que no t'abraçaré, que no et besaré. Però avui, 23 d'abril de 2020, estic feliç perquè he signat la meva última voluntat. Ara només em queda esperar la meva mort sabent que el teu somriure serà allà, a l'altre costat de la pantalla, amb mi, fins al final.

Relat 29: 1.320 kilòmetres


1.320 kilòmetres té la línia imaginària que separa les meves dues meitats. La meitat física i tangible, es troba a Sheffield una de les ciutats més grans del Regne Unit, al comtat de Yorkshire. La segona meitat, els sentiments, la meitat que no es pot tocar però que sovint és la més visible. No van agafar amb mi l'avió i es van quedar a arraulits a casa, a Manresa.
- Hola pare, hola mare! Àvies!! Com esteu?- els dic puntualment a la una del migdia del dissabte. A aquesta hora sé que estaran fent el vermut al jardí, així també puc veure les àvies a través de la pantalla, ja que les noves tecnologies se'ls fan feixugues.
- Bé, a casa per sort segueix tot igual - em diu el pare.
- Si, no et preocupis, estem tots bé, i tu?- contesta la mare. La conversa va fluint a través del wifi, i sovint penso que tant de bo aquestes videotrucades fossin eternes. Perquè en aquest món on tothom té ganes de sortir de les seves cases, el meu desig més constant és tornar-hi.
- Mira nena, mira els rosers que florits estan aquest any! Mira que bonic es veu Montserrat avui! - diu la iaia. El pare gira el mòbil perquè pugui veure les vistes.
- Si, Marta, al final Sant Jordi se celebrarà al Juliol, podràs ser aquí- exclama l'àvia.
I malgrat que les parpelles se m'omplin d'enyor, jo em sento més a prop de casa que mai. Per això, encara que jo em senti dividida en dues meitats, sé que aquestes estan enllaçades diàriament quan a través del mòbil escolto:
- Hola Marta, com ha anat el dia??.

Relat 30: Magnetisme confinat


Vaig a treure en God i escampar la boira.
Aniré fins a Viladordis, fa dos dies vaig veure una dóna morena, em va meravellar i les nostres mirades es van creuar !
La veig, la veig, estic encisat, sentirà ella el mateix?
Ens apropem.
-Hola bon dia!
-Bon dia!
-Tornes o vas?
-Jo ja vaig tornant i tu?
-La veritat es que ja fa estona que faig cercles en rodó a veure si et veia, li dic amb un somriure !
-De veritat !
-Em dic Jan i tu?
-Erika, dius que fas cercles? Estaràs cansat !
Em rasco l´orella, estic una mica nerviós.
-No sé... em podries donar el teu Watts, ens podem conèixer?
-Carai, que directe no ?
-Ja veus, amb els temps que estem no és pot perdre el temps.
-I si et dono el meu número , em perseguiràs com fas ara?
-Només si tu vols, se m' escapa un somriure.
-No esta bé tirar els trastos a una desconeguda, bé vaig tirant, potser un altre dia, si donés tantes voltes per aquí.
-Ejem, disculpa, crec que t´ha caigut un paper.
-Què és? és meu?
-Es el meu telèfon.
-Caram si que ho portes preparat !
-Ens podem fer una videotrucada, deixarem de ser uns desconeguts i ens veiem sense la mascareta, vull gaudir del teu somriure.
Ens acomiadem i fem el camí de tornada, em giro i veig que ella també.
Camino content, amb fermesa, convençut de tornar-la a veure.
Ja som a casa Dog ! em vibra el mòbil, és una videotrucada.
-Ets tu !
-Hola ! em veus bé sense la mascareta? Em perseguiràs demà?
-Molt bonic el teu somriure!

Relat 31: «Fake news»


Ni un borrall! Ni gota! Gens mica! Tanmateix, la dolcesa d'un mot transparent i dòcil voleia. Enllitada al rerefons, recita un vers de bressol. Estic ben enamorada. Tot silent. Confinament de llevant a ponent i de pis a rajola. No obstant, el ble encara crema. Em manca quelcom tangible. Emperò, un calfred em recórrer amunt i avall, és la màgia de ta poesia i ta fesomia. Una sorpresa càlida m'esperona el nou dia. Ets mia! Aquest moment de videoconferència ningú no ens el podrà arrebatar. Encara que, enguany, som dues al·lotes, dues polles o dues xiquetes, que suportem aferrissadament la cremor del dragó digital. Tan aprop i tan lluny. El cor en un puny. No podem fer el got, només el bot. Jordina, vorejant la tramuntana, seria possible esquinçar aquest pas de tartana? Qui ho sap... Jorn rera jorn, FAKE NEWS.

Relat 32: Despertar amb amor


No tinc forces per obrir els ulls, ni tal sols puc articular cap paraula. No obstant, puc sentir tot el que em dieu i us expliqueu. Tampoc puc moure els dits de la mà. Però sento el tacte de les vostres mans cobertes per uns guants de plàstic, que tot i ser freds, em permeten sentir la vostra escalfor més propera.

He perdut la noció del temps però intueixo que som al matí perquè entra una escletxa de sol per la finestra. Que és la promesa d'un dia esclatant de primavera. Des de fa una estona em noto inquiet, amb ganes de fer però sense saber què. Just en aquest moment entreu a l'habitació, amb la mateixa alegria de sempre. Una d'elles és la Sara, la infermera que sempre em pregunta com estic, per molt que jo no pugui contestar-li. Conec la seva veu i la olor del seu perfum.

De sobte, tot remenant els mil i un cables i tubs que m'envolten, crideu el meu nom, vàries vegades, amb un ímpetu i una força desconeguts fins ara. Em poso nerviós i em noto més inquiet. Vull però no puc. M'animeu a obrir els ulls i ho intento, us asseguro que ho intento.

Quan per fi ho aconsegueixo, obro els ulls, i no puc fer res més que somriure. Una llàgrima pren empenta i cau lliscant galta avall, fent-me sentir més viu que mai. La Sara aguanta una tauleta amb les seves mans i tu em mires bocabadada, amb aquests ulls grossos i foscos que et fan única i que tan he enyorat. Avui brillen més que mai.
I jo et miro, et sento i et noto, a través d'aquesta pantalla que em transporta a casa, a prop teu. Em costa molt parlar però agafo forces amb un fil de veu per dir-te:
- Hola amor!

Relat 33: Narcís


El confinament els va sorprendre a més de mil quilòmetres. Tan sols havien passat dues setmanes de frustrat enyorament quan ella li va proposar veure's a través de la pantalla.
La primera videotrucada li va resultar estranyament reveladora. Mai s'havia parat a contemplar les seves faccions amb tan deteniment. Com més procurava concentrar-se en la conversa més es perdia en aquelles arrugues que se li formaven a l'arrufar el nas, en la caiguda graciosa dels ulls, en la dolça plenitud de les galtes. Altres converses es van succeir i cada cop s'entendria més per aquella imatge. Quan apagava l'ordinador ja la trobava a faltar, més del que ho havia fet mai, i es delia per prémer el botó de trucada de nou i endinsar-se en aquells ulls tan coneguts però tan misteriosos. A vegades s'apropava tant a la pantalla, ofegat en el desig irrefrenable per aquell rostre, que ni tan sols podia distingir les faccions delicades que el feien emmudir.
Ella cada cop s'impacientava més: havia de repetir les preguntes molts cops per ser escoltada mentre ell mirava embadalit l'ordinador. Les setmanes es van convertir en mesos, i les converses, en monòlegs. En tot moment la mateixa cara seguia convidant-lo a l'esguard apassionat a què s'havia habituat. Un dia ella no va suportar-ho més i va penjar. No va ser fins mitja hora més tard que, encisat pels mateixos ulls bojament enamorats que encara el miraven, es va adonar que s'havia quedat sol.

Relat 34: L'hora de la veritat


El glaçó de la copa es fon mentre, per la finestra, veig com la nit em gira l'esquena. Ni un sol soroll. Sols llums i ombres mantenen en vida la ciutat.
El gerro em mira, buit i roí, recordant-me que Sant Jordi ha passat de llarg. Ni una rosa per guarnir ni un nou llibre per llegir. Després d'aquell vespre de tempesta, incerta calma. Ni un missatge més. Tan sols l'estúpid orgull plana entre les hores eternes.
Una possible salvació: els nostres diumenges nocturns. Avui, gintònic en mà i llavis roig pel que pugui passar. Neguit i esperança. Ressegueixo les tecles amb la punta dels dits com qui vol demorar un moment que ha de passar. És l'hora.
Hi serà? Ho encenc tot, com els focus d'un teatre amb l'estrena a punt de començar. La posada en escena, el guió, l'apuntador, tot preparat, però... no. Tot no. L'actor ens ha fallat. I espero en va. Baixo el teló. Si no hi ha drac ni cavaller, no hi ha llegenda ni funció.
El glaçó, seguint-me el joc, s'ha fos del tot. El drama inunda l'habitació. Repasso les paraules punyents que, com llances de foc, ens van perforar. I quan la llàgrima és a punt de vessar, el ding-dong em fa despertar del meu món de misèria que m'he dissenyat.
Rere la porta, el meu dragó. I roses vermelles. I aquella olor. I aquells ulls, i aquell tot. Gir de guió. De debò? Però, què hi fa? Em caldrà improvisar. Sota la mascareta, pronostico que somriu... i deixa anar:
- Hola princesa. Són les 00:01. Puc entrar amb tu a la fase 1?
Que s'aixequi el teló i comenci la funció.

Relat 35: Optimisme


«El sexe no és el més important d'una relació». Mai havia sentit un titular més estúpid. Sí, tot és molt bonic allà fora: aplaudiments, música i «tot anirà bé» (amb veu d'idiota); i gent que fingeix que és feliç; o encara pitjor, gent que no fingeix perquè s'autoenganya. Un pas més enllà em trobo jo. Ho sento, ho sento perquè no puc amb aquest càstig. Necessito veure més que una quadrícula de colors que s'assemblen a tu i que parlen com tu (llevat que es pengi l'Internet, cosa molt rara, és clar). Així que ara surto a córrer per oblidar la realitat, o per no avorrir-me tant (menys literari però més acurat). El problema és que sempre em bec dues llaunes de cervesa abans d'escalfar i després, evidentment, m'entra el flato. Però aquest dolor al pit no em sorprèn gaire perquè ja em passa des de fa mes i mig. Bah! Què més puc dir? Totes les ximpleries alegres d'aquests dies em semblen una bajanada (el teu to de noi tendre i optimista també); tot ho veig negre, negre, negre! Deixa'm en pau, perquè no t'aguanto.
No et crido! Tu més! No m'ho puc creure€ T'has tornat insuportable. Així que ara plores perquè no volies dir que em deixaves, eh? Doncs saps què? Que jo€ No, no, no: ara deixa'm acabar (hòstia!). Jo sí que et deixo. T'estic deixant ara mateix, mira.
Eh? —Em parla ma mare des de la cuina—. No —li responc—, estic de videotrucada amb el Jordi. Pel teu blog de postres? —n'ha començat un durant l'aïllament—. Doncs escriu «sírvase frío, et voila!».

Relat 36: L'amor més revolucionari


El mòbil vibra. És la Berta dient-te que et connectis a la videoconferència, que només hi faltes tu, un altre cop. Busques en el teu ventall d'excuses quina utilitzaràs avui. El sofregit al foc, l'article per acabar, la connexió que falla. Qualsevol cosa menys la veritat: que t'incomoda la imatge que la pantalla et retorna, que t'hi mires i no t'hi veus. Que les inseguretats que ofegaves en concerts, cerveses, sopars i sexe ocasional ara afloren constantment a la superfície. Que de tant desfer-te en elogis pels altres has acabat perdent la teva pròpia forma. Que estàs tancada a casa amb la teva pitjor enemiga i que no és altra que tu mateixa.
Però els dies van passant. I trobes bressol en els llibres de l'últim Sant Jordi i recorres carreteres balcàniques, vius a bord d'un transatlàntic, fas un cafè amb Virginia Woolf. I amb la música emmudeixes el cric crac dels corcs que, imperceptibles a les oïdes dels altres, t'anaven rossegant l'ànima. I treus el llençol que cobria el mirall i recuperes la càmera i t'observes i et fotografies des de tots els angles. I t'acaricies racons del cos que deixaves sempre a la sort de mans desconegudes i sents com onades de plaer et desborden tots els dics. I els dies van passant i vas aprenent a habitar el teu cos, a deixar de sobreviure'l i començar a viure'l.
El mòbil vibra. La Berta t'envia una invitació per unir-te a la videotrucada. I l'acceptes. T'acceptes. I ves que no sigui aquest l'acte d'amor més revolucionari que hagis fet mai.

Relat 37: Després de Molts Anys


Quan s'acabà la primera classe de comunicació virtual per a la gent gran, tots els alumnes anaren abandonant la pantalla. Ell però restava en silenci, mirant-la com si no hagués passat el temps. Davant, la dona per la que hagués amarrat fa molts anys el bot, amb alguna que altra cana, amb algun quilo de més, però sent encara extremadament guapa. Li va costar presentar-se. Ho feu de manera barroera com un adolescent impressionat. El seu benvingut, li va sonar molt fred, però que podia esperar després de tants i tants anys i del seu adéu inesperat. Notava però que l'havia reconegut i que li havia agradat.
L'escoltà embadalit durant tot el taller però fou massa curt i hi sobrava gent en aquell reduït espai. No volia abandonar la sessió i es quedà fins el final. No estava previst, però cap dels dos volia marxar. Els hi costà parlar però ho feren plegats. La coincidència de les paraules els feu riure. S'explicaren amb calma els seus trenta anys de vida separats, un parell per cada taller. Ell va descobrir que ella no havia deixat mai d'estimar-lo, i ella que no l'havia culpat mai de la seva marxa. Foren quinze sessions, tres per setmana. Com dos joves enamorats es regalaren el seu amor per videoconferència recitant poemes, musicant cançons, regalant-se abraçades virtuals i fent-se petons, ajuntant els llavis a la pantalla com si aquesta pogués transmetre emocions. Era Sant Jordi. Potser els instints no eren tan bàsics com abans, però els seus cors tornaven a bategar plegats.

Relat 38: Navegar


Abans de tancar el webinar l'ha clissat. De cua d'ull, quasi sense voler. A dalt, i a la dreta de la pantalla. Des d'aquest món salvatge, alguns en diuen domèstic, de la seva reclusió. Se li ha obert un espai desconegut. No en pot dibuixar cors, espatllaria la pantalla; al paper faria cursi. Les espines de la rosa no hi caben pel fil; encara el trinxarien, ai las!. L'aroma s'hi perdria. El color, pot viatjar per les xarxes? I l'espiga que decora la flor? Però el drac de la impaciència ja el devora. Adreça, correu electrònic, tant se val. Necessita aquestes dades. Haurà de parlar amb l'organitzador del seminari. Virtual, en diuen de la reunió, però el que ell ha sentit és real. No ha fet una captura de pantalla i s'arrisca a que la imatge d'ella es difumini al pas de les hores. No en disposa de cap foto. Pensa en l'àvia, que a la tauleta, té la de l'avi. Cada dia hi parla. L'apropa al seu pit. La pot ensumar, tocar. Mullar amb les seves llàgrimes.
Abans de tancar els ulls aquesta nit, somiarà que l'ha trobat.

Relat 39


M'enfonso en la fredor de la distància, la imaginació de l'absència imposada. Quantes passes no caminaré al teu costat cercant camins?, quantes llunes deixaran de saludar-nos?, quants rierols deixaran d'acompanyar-nos?, quanta llibertat puc encabir en aquesta capsa tan petita?. Em costa imaginar el teu olor, la brillantor dels teus ulls, la dolçor del teus llavis. Tindrem la paciència suficient per veure créixer l'herba? Sabré transmetre't el matís exacte del vermell? Podran quatre lletres vèncer el drac?

Relat 40


Sona el to de trucada a l'ordinador portàtil que l'àvia hauria categoritzat com a andròmina. Ella era d'un altre temps, una altra edat, una altra època.

El so provocat pel reclam de l'amor virtual es difumina a causa d'un pensament profund que em transporta més enllà del vidre de la finestra. Sota aquell fanal groc del carrer es retallen dues siluetes en la negra nit que, com dos gats, s'omplen de petons fugissers i s'acaricien a l'ombra de la llum que crema. Una trobada furtiva de dos cossos còmplices que, enamorats i vulnerables, necessiten sobreviure al marge de la llei.

Aquesta escena podria correspondre a l'àvia, a una generació de llibertats truncades per tocs de queda i alarmes. Una societat de destí incert, on els amants de cor feble s'esmunyien entre prohibicions tot buscant-se amb la por arrapada al cos.
Estranyament, l'escena també podria formar part del meu present, on en una mena de calma sostinguda, s'han censurat les abraçades i els petons.
Àvia i nét, vides retrobades en les agulles d'aquest rellotge aturat, salvant l'abisme entre dues generacions.

Torno a fixar els ulls en l'ordinador i responc la trucada que no ha deixat de sonar. El Marc, a l'altra banda, somrient amb els llavis poblats de desig, es dibuixa en la imatge que formem junts a la pantalla: l'amor de dos homes que s'estimen. Una tara, hauria afirmat l'àvia.

I llavors penso que jo sóc d'un altre temps, una altra edat, una altra època i que alguns abismes temporals són insalvables.

Relat 41: Des de dins


A mitjan març el centre va tallar totes les comunicacions amb l'exterior com a precaució per evitar contagis. Ja porto cinc mesos i encara tremolo una mica quan la porta es tanca per la nit. Jo no soc un delinqüent, tan sols vaig cometre un error. La meva ex em va deixar només saber que entraria. No la culpo, la cosa no rutllava des de feina temps. L'empresa va anar de mal en pitjor i la nostra relació també. Per sort sempre he tingut l'amor incondicional dels meus fills, però ara que no els puc veure, em sento perdut.
L'altre dia la meva educadora em va demanar si volia fer una videoconferència amb els nens. Els ulls se'm van humitejar i li vaig dir que era el que més desitjava. Vaig passar tot el matí amb un nus a l'estómac i a migdia no vaig voler dinar. A les cinc en punt em van fer baixar i vaig anar a la sala d'informàtica de l'escola. Un parell d'educadors protegits amb guants i mascaretes ho tenien tot a punt. Vaig seure davant de l'ordinador mentre introduïen els codis per poder fer la connexió. L'educadora va trucar a la meva ex per explicar-li com ho havia de fer. Vaig sentir la seva veu, llunyana, a l'altra banda de l'auricular. De sobte la pantalla va fer una pampalluga i van aparèixer els meus nens. «Papa!!!» van cridar a l'uníson. No vaig poder contenir les llàgrimes. Vaig acaronar la pantalla i els vaig dir que els estimava. Els vint minuts van passar en un sospir i, per uns instants, vaig oblidar que estava tancat allà a dins.

Relat 42: A les fosques


–Potser hauríem de parlar més fluix. Si algú es desperta...
–Quan s'acabi tot això et prometo una escapada en aquell hostal amb encant de Begur on vam passar la primera nit junts. Te'n recordes? –li diu ell enmig de la foscor del despatx de casa, només trencada per la celístia que s'escola per la finestra i l'espurneig de la pantalla.
–L'hostal d'on dius? Amor... et perdo... T'has quedat congelat uns instants. Ara! No saps com t'amoixaria si fossis aquí –li xiuxiueja ella–. Començaria per aquest pèl tan curt de vellut i aniria baixant lentament, per les orelles, tan petites i punxegudes, aquest coll d'home robust...
A través de la webcam senten la necessitat d'acariciar-se com mai. I pensen en tots els amants que han quedat reclosos separadament. La Marina està a punt de descordar-se la part superior del pijama.
–Atura't! I si t'enxampen? I si la càmera de l'ordinador és hackejada? Recorda les revelacions de WikiLeaks.
–Pere, home, que hem de celebrar Sant Jordi! Tant d'enteniment se'm menja la libido.
Ella s'ha desconnectat accidentalment i, al cap de pocs segons, truquen a la porta del despatx, a la una de la matinada, amb el consegüent sobresalt del Pere.
–Marina! M'has espantat –sospira ell, alleujat de constatar que els xics continuen sumits en el son, aliens a l'aventura que els seus pares viuen a les fosques dues nits per setmana.
–Tanca l'ordinador i anem a dormir, amor, que és molt tard i amb tanta foscor se'm tanquen els ulls. Ja continuarem dissabte.

Relat 43


Bé, et veig però no et toco, et parlo però no et sento.
Sóc capaç d'imaginar-te al meu costat, d'imaginar els teus llavis tocant els meus, imaginar-me una tarda d'aquelles que de cap manera volíem que acabés.
Submergir-me en la meva pròpia ment i seguir imaginant.
Una paraula simple de diccionari com n'és: IMAGINAR

Bé, et veig però no et toco, et parlo però no et sento.
Vull tornar enrere, concretament a un d'aquells moments en què amb tu em transportava a una altre nació. Aquella sensació de fugir per unes hores a aquell lloc on només tu i jo n'érem habitants. Si hagués de descriure aquell moment només en destacaria un nom, un nom abstracte FELICITAT.

Bé, et veig però no et toco, et parlo però no et sento.
Donaria el què fos per tenir-te al meu costat. El verb TENIR no és més que un verb amb les seves conjugacions, però la sensació que s'adapta en tu és màgica, com la màgia que desprenen aquelles roses vermelles de sant jordi.

Bé, et veig però no et toco, et parlo però no et sento.
Em quedo mirant la blanca paret de la meva habitació mentre analitzo paraula per paraula el què em dius. Podria escriure'n un poema de rima assonant d'aquells que tant t'agrada llegir. PODRIA Aquell verb que indica certa possibilitat.

I sí, et veig però no et toco, et parlo però no et sento.
He après a estimar tot allò que durant aquests dies he perdut. M'he enamorat d'aquella veu darrere la pantalla, aquella veu que m'adormia nit rere nit. M'he acostumat a tu, a les videoconferències d'amor.

Relat 44: Rita


Tomàs, estàs a punt? - crida la Carmeta

En Tomàs s'acaba de pentinar. S'ha vestit de diumenge i s'acompanya d'un somriure balder i desinhibit. Aquest matí, la Carmeta li ha explicat que faran una videoconferència. No sap si ho ha entès bé, però li ha semblat que veuria a la Rita. La seva Rita. Mimetitzats durant més de 40 anys, els rinxols d'ella s'acabaven a on començaven els cabells cendra d'ell.

En Tomàs s'apressa. Li agradaria anar més lleuger, però els peus li fan la guitza. De lluny observa, damunt la taula de roure, un ordinador i dos altaveus. I, a la pantalla, una silueta, que no aconsegueix enfocar bé.

Rita? - crida- saps què he sentit avui a la ràdio? Que les gotes d'aigua no tenen forma de llàgrima, sinó que són petites esferes. Rodones!-. A fora plou i en Tomàs sap que a la Rita l'espanta la pluja. Vol distreure-la, però les paraules se li entrebanquen.

Papa- l'interromp la pantalla- sóc l'Àngels.

Per un moment en Tomàs s'espanta. Perd la Rita. Se sent perdut. El nom de la seva Rita se li fa pesat com la bola de carn que els infants no aconsegueixen engolir. Sent com aquelles quatre lletres se li escolen pels narius i li pressionen la gola pujant-li fins als ulls i emborratxant-li la mirada. Però€

Rita!-, repeteix convençut.

L'Àngels se'l mira conformada. La imatge del seu pare la fa viatjar al passat, a aquell amor senzill que es resumia en fer especial el fet quotidià. Junts, vius i somiadors. I, sense desmentir, només pot mussitar:

Si Tomàs, soc la Rita.

Relat 45: Quan el món recuperi el nord


I durant aquells dies de primavera, vàrem hivernar, com nàufrags isolats cadascú en una illa deserta. Separats per una espessa boira de connexions,
acariciava la pantalla per atansar-me a tu. Habitava en un somni, anhelava deixar enrere la separació sobtada i poder viure junts. Comptava els dies per retrobar-nos i somiar de nou, un futur al teu costat.
Mai la distancia havia estat una condemna tant penosa, ni els dies havien tingut tantes hores.

Era, a la vegada, joiós i dolorós poder-te veure a través del plasma. Vam aprendre a reconquistar-nos amb la mirada i a insinuar-nos sense pudor.
Igual que a la primavera, ens florien les paraules i vam tornar-nos a dir que ens estimàvem, cada dia.
Quina estranyesa sobreviure sense el teu contacte. Enyorar les teves tendres carícies, el desvergonyit frec de la teva pell i el teu càlid alè. Vaig custodiar tots els petons que et volia donar per poder-te'ls oferir al finar aquest periple solitari.

Quan el món ha començat a recuperar el seu nord, la meva brúixola m'ha portat directe a tu. I per fi, estem a recer. Cara a cara. Pell amb pell. Junts a la mateixa closca.
Hem deixat les nostres illes desertes i construïm el nostre propi refugi.

Relat 46: Amor 2.0


El confinament ens havia obligat a tots a adaptar-nos. Ara ja no treballava a l'oficina, ho feia des del meu còmode sofà —i algun dia, en pijama des del llit—.
Un dia, en Marc, el comercial d'una empresa d'envasos ecològics em va comentar que havia rebut nous productes que segur que serien del meu interès. "Encara no són al catàleg, però tinc unes mostres a casa. Si vols podem fer videotrucada i te'ls ensenyo en directe. Serà més àgil que fer fotos i enviar-te-les". No estava acostumada a fer videotrucades amb els clients, però calia adaptar-se a la nova situació.
Quan em va trucar, em va sorprendre la seva imatge. M'havia imaginat que seria un home d'uns cinquanta, cabells canosos, pare de família... Però resulta que tenia la mateixa edat que jo! La seva cara m'era familiar. Era força guapot, morè, ulls foscos, barbeta de dos dies. Ben vestit. En aquell moment em vaig avergonyir en adonar-me que duia posada una samarreta bàsica i vella d'anar per casa. Em va ensenyar els productes i després vam parlar del tema estrella, el confinament.
Al dia següent, em vaig inventar una excusa per tornar-nos a trucar. La conversa pel tema de feina va durar ben poc, de seguida vam parlar d'altres interessos. Al final, aquesta trucada es va convertir en una rutina. Quedàvem cada dia a les dotze, i alguns dies compartíem vermut virtual.
Aquell dijous no em va trucar. Ja m'havia avisat que segurament seria fora per un assumpte important. Quan ja estava apagant l'ordinador, va sonar el timbre. Devia ser la veïna que em portava el pa, com cada dia. Quan vaig obrir em vaig trobar el Marc, a una distància de dos metres amb una rosa preciosa. "Feliç Sant Jordi bonica". Em vaig emocionar. Ni recordava que era St Jordi!
—Però com saps que visc aquí?
—Sóc el veí del segon!

Relat 47: No em surt la paraula


Abans que l'estiu ens cremi amb el sol, vull parlar amb tu un cop més. Fa dies que el record de l'última trobada em va deixar amb ganes de més. I segurament jo en tinc tota la culpa.
Tot el que m'havia imaginat de tu, tan sols eren suposicions, mals pensaments en un cap desordenat. La veritat és que poder creuar les meves primeres paraules amb tu, em van provocar un canvi. No et vaig dir un típic; Hola que tal?, ja de bon començament et vaig preguntar si voldries estar amb mi més d'un dia o de dos, i a ser possible coneixent-se millor d'un dia fer un any, I així per tota la vida.
Hi ha oportunitats que només passen un cop a la vida, amb tu tenia la impressió de què era ara o mai, tenia la necessitat de buidar-me del tot amb tu, i jugar-me un no en la teva vida.
Em vas escoltar.
T'ho agraeixo.
No oblidaré la teva amagada tímida d'ulls davant la pregunta que segurament havies esperat tota la vida fins aquell moment, vaig ser oportú, en el moment indicat.
Em vas acariciar amb la teva mirada,em vaig sentir càlid amb les teves paraules plenes de bones intencions. L'olor del carrer en aquella terrasseta, quedava esmorteïda, per una suau espurna de la teva presencia, una aroma característica que havia despertat en mi.
Un home ens va oferir roses allà asseguts, en vaig comprar tres per tu, per nosaltres, de les tres, la petita ens mostrava el passat,la segona feia caure alguna fulla, com les nostres pors de l'ara i l'avui, del qui sóc i com em mostro, la tercera rosa, ens recordava un camí que estem disposats a fer. Vas agafar les tres roses amb la mateixa estima i valor, érem nosaltres, les tres eren una.
Volia pensar en la rosa que et donaria per Sant Jordi; feina molt difícil en tenir-te davant meu.La nit va caure i no en teníem prou. Les teves obligacions ,les meves responsabilitats manaven seny. Tothom a casa seva a dormir i ja farem una altra trobada. En marxar un nus es va recaragolar dins meu, i si fos la darrera vegada que ens veiem?, sabia que no, però tenia aquesta por dins meu, el neguit em feia sentir viu i feliç, preocupat en aquell moment.

S'ha declarat una pandèmia i no es pot sortir de casa ,jo no ho volia entendre, dins meu un minut de silenci es va fer etern, cap silenci més llarg que un pensament de viure lluny de tu confinat.

El destí ens va trencar el fil que ens havia de guiar a l'inici del camí. El dia no es va dibuixar en forma de tempesta, ni tan sols com un fenomen natural que ens pogués distanciar. Alguna força fora de tota natura va fer que aquell dia fos més llarg esperant veure't.
Reflecties llum en veure't, el teu somriure semblava tret d'una llar d'infants, sense respostes, sense preguntes, el silenci era el nostre fil conductor.
Han passat uns dies i el final ens hem pogut connectar. Et veia davant meu i amb cap gest et podia tocar, volia trencar a plorar, la ràbia em feia abstenir de tota emoció, perquè et veia tan real, cap paraula em despertava en la teva presencia, cap gest, ni tan sols mirar-te als ulls. Podia sentir la teva olor amb la teva imatge, recordava cada una de les teves fragàncies i aquella olor tan teva, única i característica m'omplia on et veia, dins d'un marc digital. Segurament com la Gioconda d'enigmàtic somriure i misteriós somriure, la teva presencia em dibuixava la distància que realment existia entre nosaltres dos, et volia tocar i sentia cada dit dels teus en posar la mà a la pantalla, la teva mà sobre la meva, fets més que paraules, abraçar-te amb els meus braços, curts en aquella distància. Impossibles d'arribar a tu i a la teva pell. Quin deu ens castiga amb aquesta mesura des de la seva divinitat?
Podria pensar que les coses anirien millor, com cada dia la penitència de veure't dins la pantalla em feia mentir un cop i un altre del fet que tot anava bé i que no faltava tant de temps per tornar-nos a veure de veritat, tu reies, amb ganes de treure't la por de separar-nos per més temps, aquesta intranquil·litat de no saber quin dia serà L'escollit per aixecar el confinament em feia ser prudent i més sacrificat, no volia que poguessis veure el que jo sentia dins meu. Com podia imaginar que el pitjor estava per venir?.
Et vaig trucar com cada dia a la tarda, tu a aquella hora ja hauries acabat el teu torn de feina cuidant gent gran, la teva passió des de petita, cuidar dels altres. No volies ser res més a la vida, havies de formar part de tot allò que volgués dir donar alguna cosa de tu, i ara era el moment, et senties amb vida per tot, amb un reconeixement que no calia ni sabries on posar-lo en el teu llistat de valors.

Aquell dia no em vas contestar. D'un dia em vem fer dos i tres.
No es podia sortir de casa, però jo hagués travessat el món per saber on estaves. La presó són quatre parets que no em poden aturar. El temps dels dies es va allargar, la teva trucada la vaig sentir fora d'hores un diumenge al matí, eres tu n'estic segur, cap mascareta em podria enganyar, els teus ulls, seguien sent transparents per mi, tímids amb tu, els silencis tornaven a ser a la conversa més llarga a tenir després de tant de temps, el color de la teva pell estava una mica emblanquinada, una petita corona de llàgrima lliscavà al voltant dels teus ulls, sense voler caure, com si volgués dir-me que no vol ser l'última a desaparèixer. Les teves paraules s'enterboliren amb un tartamudeig tret del silenci on alguna paraula volia ressonar amb més forca que la resta de sospirs, la respiració es tornava lenta i pausada en obrir la boca per parlar amb mi.
Jo la tenia preparada per tu, vaig buscar la rosa de Sant Jordi per poder veure't en el reflex de les seves fulles, vermellosa, tímida parlant amb tu. Esperava aquest dia tan especial per mi, per estar amb tu, un cop més. El millor dia de l'any, amor al carrer, Il·lusió en els cors de la gent, ganes d'oblidar tants dies tencats, desig d'aire, sol i companyia. Aleshores em donaren la noticia, que seria un dia que no oblidaré mai.

Quin pecat mereix aquest càstig on les paraules sense sons signifiquen el que no volem escoltar?
Estimar-te és tan fàcil que tot i que ara no et veig, continuaré olorant la teva presencia. Perdre't és impossible per què sempre estaràs en la meva ment, davant meu, dibuixant paraules d'amor amb els dits a la pantalla, com solies fer quan no em deies tot.
Així com a la terra i sota el cel, no puc veure com uns pares s'acomiaden del fruit del seu amor, entregant-lo a la terra, regada de llàgrimes plenes d'amor a tu, de tots els que un dia et van poder gaudir.
No hi puc anar, no ho puc aturar, no em cal més dolor. El cel dibuixarà flors amb el teu aroma i seguiré el camí que deixin dia rere dia, quan pugui acostar-me a rendir-te honors infinits com cada nit ja he fet al cel, buscaré el lloc que et mereixes tu i el teu somriure al firmament.

Avui he esperat la teva trucada a la tarda, abans de les vuit com cada dia, envoltat de silenci com quan parlàvem tu i jo, no sé què dir-te, et sento al meu davant i tan sols et veig dins meu, d'on mai sortiràs. El silenci es trenca amb aplaudiments i música. La música per ells, pels que com jo volen oblidar que un dia no recordarem aquests moments, els aplaudiments pels herois, per tots ells, i avui més que mai, tots per tu.

Ara em surt la paraula; t'estimo. T'ho volia dir un cop més, perdonem per haver tardat tan i no ser tan valent com tu. Ens veiem aviat.

Relat 48: Ball de rams


Amb caminar feixuc s'acosta a la taula on hi ha el monitor i teclat que la neta li ha preparat. No li fa vergonya confessar que torna a sentir després de tants anys el formigueig a l'estómac d'un adolescent enamorat. Des que va quedar orfe de companya, sent que els dies passen lents mancats de significat. Tanmateix, aquest Sant Jordi serà especial.
Una setmana abans havia confessat com havia estat la seva adolescència i aquell primer ball amb la noia més formosa del poble del costat. Un amor estroncat per la guerra i l'exili però que mai va poder oblidar.
Pensava que ningú se l'escoltava, acostumat a ser carent d'atenció, però la neta estava atenta, disposada a resseguir les xarxes socials per a trobar la protagonista del seu relat.
Amb el motiu de la casa, una recerca activa al facebook i desenes de wattsapps havia aconseguit emparaular una videotrucada per mitjà del hangsouts.
A l'altre extrem, una joveneta de 91 anys espera pacient que l'enllaç virtual li tornés la imatge del jove galant. Tot i el temps encara recorda aquella diada que va estrenar el seu vestit llarg i blanc i com lluïa joiosa la rosa regalada pel seu acompanyant.
A l'hora indicada, la pantalla il·luminada mostra el símbol de trucar, i un brunzit intermitent comença a sonar. En uns segons ella apareixerà i podran reprendre el ball allí on el van deixar.
5 segons, 10 segons, 2 minuts... i segueix esperant. Potser el destí els restava una mala jugada. Potser hi ha records que val més no alterar.

Relat 49


Només podia pensar en ella..s'havia dormit amb la seva imatge i el bip bip del que fos que tenia connectat al seu cos el va tornar a despertar ... li costava moltíssim que una mica d'aire arribés als seus pulmons i sàvia el que l'esperava. Si alguna cosa li havia ensenyat la vida era a veure més enllà del que li explicaven.
Ella, que li havia omplert la vida de tantes coses, buits que no sàvia que existien, alegrant tota la seva existència. Entre xiulets que creien que eren seus i els dels aparells, va recordar un altre xiulet de l'ordinador que es va quedar sense bateria després de la segona videoconferència, és clar, calia tenir-lo endollat ??sempre en aquelles converses nocturnes interminables.
Es podia haver jubilat i passar mes temps junts, fer algun viatge a llocs llunyans, però la granja era tota la seva vida, els seus animals ho necessitaven cada dia, i tot allò li agradava tant com a ella quan ho va coneixer, la vella casa, els camps, els animal, els ametllers. Va donar gràcies a la vida per haver-li brindat aquella companyia aquests últims anys. Tampoc havia estat tan dolenta la vida anterior, una altra dona i les filles, li havien donat molts bons moments i també va donar gràcies per allò.
Però la dona que va ocupar els seus últims anys li omplia tota la memòria que ja se li escapava, i només desitjava tenir una abraçada seva una vegada mes, i amb la poca consciència que li quedava, es va consolar, dient-se que no, que ella no es mereixia aquest final, i així, va recórrer al record, com la persona practica que era.
Va recordar quan es van connectar la primera vegada amb aquell maleït ordinador, del què finalment es va fer amic, que esvaïa els 150 quilòmetres que els separaven, i a poc a poc van acabar coneixent-se. Encara que una espècie de boirina ho estava entelant tot, la seva ment recordava cada riure, cada pregunta innocent, o no tant, i cada reposada amb mentides, dels dos. Després, després de 10 anys junts, algunes tardes recordaven aquelles converses i es reien l'un a l'altre. Reien quan ella li va dir que era coixa per posar-lo a prova i ell va contestar que li faria un bastó preciós d'un ametller que s'havia assecat l'últim hivern.
Va intentar buscar el seu telèfon per acomiadar-se així, com es van conèixer. Tot d'una, els xiulets van deixar de escoltar-se i va tornar a respirar bé, com abans del virus, i, per un moment es va preguntar si en comptes d'estar en aquella UVI estava de nou en els seus camps. Tot i que no podia veure, ni olorar, ni sentir res, lo important ara era trobar el telèfon. I li va aparèixer de sobte a les mans, tornant-se increïblement gran. Va obrir l'aplicació per videoconferència.
L'últim que van veure els seus ulls va ser aquella imatge i l'últim que va escoltar van ser les seves paraules d'afecte, i l'últim que van dir els seus llavis en aquella darrera videoconferència va ser: gràcies per haver vingut a la meva vida, no pateixis massa doncs m'has fet una persona tan feliç des de fa tant que això ho compensarà tot, saps que quan em necessitis podràs parlar amb mi sempre, d'alguna manera et contestaré. T'estimo.
La infermera que el va trobar ja sense vida, desesperada perquè el xiulet del respirador portava sonant 10 minuts, atenent a l'hora a cinc malalts en el mateix estat, es va quedar mirant-se'l sense entendre aquell somriure de felicitat en el rostre ja apagat, i l'estrany gest de les mans.
Per un moment, en aquells moments infernals, aquella expressió de bondat i felicitat li va transmetre una calma inexplicable en aquell lloc. No va saber com, contravenint totes les normes, alguna cosa la va empènyer a posar-li un petó al front i fer-li una petita abraçada, a un altre pacient més, a qui se li va escapar la vida aquella nit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.