Adam Majó: «El feixisme es combat amb l'esperança»

Quina és la pretensió de «Set de mal»?

Resoldre els meus dubtes. Destil·lar què entenem per feixisme entre els extrems que l'encotillen en la visió reduccionista dels anys 30 i 40, amb bigotis, uniforme militar i salutació a mà alçada, o la banalització dels qui veuen feixistes a tot arreu. Ajudar a definir què és avui el feixisme a través de les seves tres característiques de fons.

I quines són?

Primer, la creença en les jerarquies: sempre hi ha algú per sobre de l'altre: nació, raça...; segon, la creença que la violència forma part de les relacions. La idea de fons del feixisme és la llei del més fort, la seva inevitabilitat, que un cop normalitzada després s'organitza políticament.

Per exemple?

Per exemple la resposta davant la violència masclista. Normalitzar que aquestes coses passen, que de vegades s'escapa una cleca, és normalitzar la violència. I això entronca amb un fals sentit comú que tots hem tingut: o trepitges o et trepitgen, per tant, jo trepitjo primer. Aquesta idea convertida en plantejament polític és feixisme.

I la tercera característica?

El populisme: solucions fàcils a problemes complexos. El feixisme necessita el poble o una part del poble. Però s'ha de tenir clar que no tots els populismes són feixistes però tots els feixismes són populistes.

Nosaltres posarem ordre?

Exacte.

Però està convençut que el feixisme és reversible.

Sí, i per això faig el símil per oposició amb els zombis. Sovint hem caricaturitzat els fatxes com a zombis i en realitat no hi tenen res a veure. Els zombis s'hi converteixen malgrat ells mateixos; el feixisme requereix l'acceptació conscient de determinades idees o valors. Els zombis no tenen cura però el feixisme té graus i nivells.

Un altre exemple?

Jo considero que Trump és un feixista però no el Partit Republicà que ell representa, ni els Estats Units són un país feixista.

Diu, però, que el primer pas sempre és el discurs.

I l'és. I és el primer que s'ha de combatre perquè les paraules precedeixen els fets. En el llibre hi ha exemples de persones que en determinades circumstàncies s'han deixat seduir per la retòrica feixista però que, després, s'han fet enrere.

El meu veí, el seu veí. Els seus fatxes, com explica al llibre traslladant l'experiència pròpia?

Sí. La majoria dels qui voten Vox i la majoria dels qui estaven a favor de Franco són gent normal, amb les seves virtuts i els seus defectes. Sovint, l'error de l'esquerra ha estat combatre les seves idees caricaturitzant-los.

I com es combat?

El feixisme beu del pessimisme de l'espècie humana, de la creença que el món sempre serà injust i que l'única llei que entén la gent és la del bastó. No es tracta tant de discutir la idea sinó d'aportar esperança.

Esperança?

Sí, el feixisme es combat amb l'esperança i això és fa confrontant-hi valors oposats.

Amb quina recepta?

Desemmascarant mentides, defensant drets de forma oberta i no donant mai per perduts els votants d'extrema dreta. I l'esperança, que es transmet amb un horitzó demostrant dia a dia que és possible.

No parlem de bonisme però quasi sembla una utopia.

És que aquesta és la gran dificultat de l'esquerra, oferir una alternativa engrescadora però possible i creïble. Una alternativa que mai no és ràpida ni senzilla ni expeditiva.

És més fàcil mentir? Com es combat la mentida a les xarxes?

No és nou. No vull culpabilitzar les xarxes perquè això és molt vell i utilitzat. Pensem en els nazis i el seu èxit. El feixisme ha utilitzat sempre tots els recursos i han tibat de mentides, demagògia i emotivitat. L'error també de l'esquerra és que sempre ha volgut ser molt racional i als humans no ens convencen només amb raó.

Vox. Què són? Feixistes? Extrema dreta? Neofeixistes?

Donatella di Cesare distingeix el feixisme dels anys 30 i el que ve després de la Segona Guerra Mundial i el divideix en postfeixistes i neofeixistes. Els neofeixistes reivindiquen el feixisme dels anys 30 però actualitzat. I els postfeixistes busquen una nova forma de lideratge, són populistes, inclosos en el sistema. Vox se situaria al mig. No és la Falange però flirteja amb el feixisme clàssic i el franquisme. Segurament estaria més a prop del neofeixisme. I Ciutadans, en depèn de quins temes, i ara s'enfadaran, però s'ubicarien en un postfeixisme similar als holandesos Partit per la Llibertat.

Quin és el gran canvi respecte als anys 30?

Que era obertament antidemocràtic. Alguna cosa ha canviat.

Què li ha costat més a l'hora d'entendre el feixisme?

La línia que separa els uns dels altres: què es extrema dreta, que és dreta conservadora. La política és un tema de graus.

La immigració del segle XXI serien els jueus dels anys 30?

Sí, i aquí hi ha la línia que no es pot traspassar. En el moment que un partit ridiculitza i criminalitza i estableix categories humanes és quan s'ha de posar definitivament la ratlla. En matèria d'immigració a l'Estat espanyol, per exemple, ni PP ni PSOE són tan diferents, però no fan un discurs obertament criminalitzador de les persones. S'exposa com un problema humà a resoldre. Això Vox no ho admet, com tampoc ho fa la Lliga de Salvini. Quan el teu discurs és denigrador no és acceptable perquè, com parlàvem abans, les paraules són l'avantsala dels fets. El PP no és equiparable a l'extrema dreta però de vegades creua la línia.

Per què «Set de mal»?

Hem acusat el feixisme de ser el mal i no ens falta raó. I en molts casos als feixistes ja els està bé. Pensa en un quiosc i en les revistes d'història: rarament no hi ha un mes en què no surtin els nazis. Hitler és el mal suprem i el símbol màxim del feixisme. Això ven. El feixisme aprofita la nostra atracció pel mal i la connecta amb la visió pessimista de la condició humana.