? El glaçó de la copa es fon mentre, per la finestra, veig com la nit em gira l'esquena. Ni un sol soroll. Només llums i ombres mantenen en vida la ciutat.

El gerro em mira, buit i roí, i em recorda que Sant Jordi ha passat de llarg. Ni una rosa per guarnir ni un nou llibre per llegir. Després d'aquell vespre de tempesta, incerta calma. Ni un missatge més. Tan sols l'estúpid orgull plana entre les hores eternes.

Una possible salvació: els nostres diumenges nocturns. Avui, gintònic en mà i llavis roig pel que pugui passar. Neguit i esperança. Ressegueixo les tecles amb la punta dels dits com qui vol demorar un moment que ha de passar. És l'hora.

Hi serà? Ho encenc tot, com els focus d'un teatre amb l'estrena a punt de començar. La posada en escena, el guió, l'apuntador, tot preparat, però... no. Tot no. L'actor ens ha fallat. I espero en va. Abaixo el teló. Si no hi ha drac ni cavaller, no hi ha llegenda ni funció.

El glaçó, seguint-me el joc, s'ha fos del tot. El drama inunda l'habitació. Repasso les paraules punyents que, com llances de foc, ens van perforar. I quan la llàgrima està a punt de vessar, el ding-dong em fa despertar del meu món de misèria que m'he dissenyat.

Rere la porta, el meu dragó. I roses vermelles. I aquella olor. I aquells ulls, i aquell tot. Gir de guió. De debò? Però, què hi fa? Em caldrà improvisar. Sota la mascareta, pronostico que somriu... i deixa anar:

- Hola princesa. Són les 00:01. Puc entrar amb tu a la fase 1?

Que s'aixequi el teló i comenci la funció.