?-Tomàs, estàs a punt? -crida la Carmeta
En Tomàs s'acaba de pentinar. S'ha vestit de diumenge i s'acompanya d'un somriure balder i desinhibit. Aquest matí, la Carmeta li ha explicat que faran una videoconferència. No sap si ho ha entès bé, però li ha semblat que veuria la Rita. La seva Rita. Mimetitzats durant més de 40 anys, els rínxols d'ella s'acabaven a on començaven els cabells cendra d'ell.
En Tomàs s'apressa. Li agradaria anar més lleuger, però els peus li fan la guitza. De lluny observa, damunt la taula de roure, un ordinador i dos altaveus. I, a la pantalla, una silueta, que no aconsegueix enfocar bé.
Rita? -crida-, saps què he sentit avui a la ràdio? Que les gotes d'aigua no tenen forma de llàgrima, sinó que són petites esferes. Rodones!. A fora plou i en Tomàs sap que a la Rita l'espanta la pluja. Vol distreure-la, però les paraules se li entrebanquen.
-Papa -l'interromp la pantalla-, soc l'Àngels.
Per un moment en Tomàs s'espanta. Perd la Rita. Se sent perdut. El nom de la seva Rita se li fa pesat com la bola de carn que els infants no aconsegueixen engolir. Sent com aquelles quatre lletres se li escolen pels narius i li pressionen la gola, li pugen fins als ulls i li emborratxen la mirada. Però?
-Rita! -repeteix convençut.
L'Àngels se'l mira conformada. La imatge del seu pare la fa viatjar al passat, a aquell amor senzill que es resumia a fer especial el fet quotidià. Junts, vius i somiadors. I, sense desmentir, només pot mussitar:
-Sí, Tomàs, soc la Rita.
