Gemma Lienas acaba de publicar La veritable llegenda de Sant Jordi (Navona Editorial), on posa al dia els rols dels personatges i subverteix la història mateixa d'aquest clàssic. «Els contes populars sempre s'han canviat!», diu quan se li pregunta pels motius d'aquesta revisió. A partir del títol Lienas ironitza amb la idea que hi hagi «veritables» llegendes i defensa que els referents populars d'avui no són altra cosa que versions de versions, adaptades pels autors de cada moment. «Jo he escrit la llegenda que em sembla veritable per als nostres temps i els nostres valors, un dels quals és la igualtat entre homes i dones», argumenta l'autora d'un un text que presenta una princesa i un Sant Jordi «lliures», amants de la lectura, i un drac que no menja persones.

La veritable llegenda de Sant Jordi és una obra conjunta entre Gemma Lienas i el navassenc Valentí Gubianas, autor de les il·lustracions. Lienas subratlla la feina del seu company, que aporta unes il·lustracions «delicioses» que han sabut interpretar a la perfecció el sentit de la seva narració, amb detalls com el pes creixent del color lila en l'aparença de la princesa «a mesura que avança la història i ella es va empoderant».

La de Lienas no és una llegenda de Sant Jordi habitual. De fet, no ha conservat cap dels «rols» dels seus personatges i ha girat com un mitjó l'esquema del drac ferotge que menjava persones i l'heroic Sant Jordi encarregat de matar-lo i alliberar la princesa. En la seva versió, la princesa és una noia amb poder de decisió al marge dels seus pares i a qui, «sobretot, li agrada llegir». Aquest detall no és menor en el desenllaç de la història, com no ho és que Sant Jordi sigui un membre de l'exèrcit molt poc amant de les armes i sí de la literatura: «Volia subratllar la importància de la lectura».

L'element que acaba de capgirar la llegenda tal com la coneixem és el paper del drac, que no és ni ferotge ni es menja les noies del poble, sinó un entranyable animal vegà que ajudarà els dos protagonistes a desemmascarar els motius reals de la desaparició sistemàtica de joves. «Quan tens una determinada mirada sobre el món, les històries et surten així», explica Gemma Lienas.

No és que la princesa sigui l'antecessora de la Carlota (el seu personatge femení més conegut), puntualitza, però comparteixen característiques: sap què vol, té opinió i criteri. Tornant a la reflexió sobre les llegendes populars que coneixem, insisteix que no eren com ens han arribat, sinó que han anat passant de generació en generació, d'època en època, i que en aquest trànsit han agafat els valors i la ideologia de l'autor de torn que l'adaptava.

Precisament, Lienas va publicar fa uns anys un treball sobre l'origen dels contes populars, molts d'ells a l'edat mitjana, i molts d'ells, explica, «no eren ben bé per a criatures», sinó històries i visions sobre el pas a l'edat adulta. «Eren com ritus iniciàtics. En el cas del conte de la Caputxeta, el tema era la sexualitat, recorda, i ella acabava al llit amb el llop».

Però, quin és l'origen de la llegenda de Sant Jordi? Lienas admet que no té controlada la versió original, si existeix. En tot cas, apunta que és una llegenda molt estesa a totes les mitologies i per tant «Sant Jordi devia ser un cavaller molt conegut». «No sé quina és la veritable», reitera, «sé la que és més adequada als nostres temps».