Començaré pel final. És el que s'ha de fer després d'haver assistit a la presentació d'un llibre que engega amb precs i preguntes i quan l'autor, a més, avisa de la perillositat d'una proposta que pot espatllar la vetllada. Tres consideracions abans d'acabar. Primera: l'autor, Pep Garcia, sap muntar el millor xou sense que sembli que ell és el protagonista. Segona: el format de no-presentació del llibre és exportable (si us plau, prenguin-ne nota tots els implicats que van pujar a l'escenari). I la tercera: la millor improvisació es troba en el guió. I el guió, ahir, va ser de nota. De nota alta, vull dir. Per cert, tot va acabar amb el brindis del públic que omplia El Sielu i amb les signatures del llibre de l'autor, titulat No recordo haver escrit res de tot això.

Abans de continuar, una precisió. El llibre del columnista manresà nascut a Vic recull 117 articles publicats en aquest diari entre el 2007 i el 2020 i editats per Parcir Edicions. Per presentar-lo, Garcia va tenir al costat una «sòcia», la periodista Anna Vilajosana (també columnista de Regio7), que va repartir el joc entre l'autor i els convidats. Perquè es tractava d'un joc per explicar qui és Pep Garcia i quin és el secret d'uns articles dominicals que, vam saber (jo ja ho sabia), sovint deixen sense menjar Eva Casas, la redactora d'aquest diari encarregada de posar en pàgina els 2.800 caràcters que Garcia envia... tard.

Vilajosana va proposar que Garcia contestés les preguntes que li havien enviat els assistents (o similars). I Garcia va assegurar, per exemple, que no recordava haver-se inventat mai res; que se sent com un «xaval» des que li ho va dir un Policia Nacional quan el va reconèixer amb un «tu ets aquell del Regió7. Et llegeixo encara que no ho entenc». I va acabar confessant que tenia 55 anys per estalviar-se pensar una pregunta de les necessiten una resposta per rumiar-hi una estona.

«Calia editar el llibre?», li va demanar Vilajosana. I aquesta la va respondre l'editor, Antoni Daura, el primer dels convidats a pujar a l'escenari. «No, no calia però, com diu el pròleg, si és d'una de les personalitats més conegudes i reconegudes de Manresa...», va deixar anar Daura, doncs sí, «encara que no sigui un llibre imprescindible». [incís: el pròleg és del director d'aquest diari, Marc Marcè, absent per vacances]. Que sàpiguen, va treure pit Garcia, que «són els millors articles dels 600 que he escrit en 12 anys». Les cinc raons per comprar-lo (malgrat tot) les hi va donar un altre articulista d'aquest diari (i company de dominical), Joan Barbé, que també en va dir cinc per no gastar-se 16 euros. Entre les primeres, la capacitat de l'autor per clavar històries interessants i també banals; per «engaltar-les» finament i per fer «bona literatura». Entre les segones, que giri «els teus arguments i li donis les gràcies» i que, a sobre, va confessar Barbé, «et caigui simpàtic».

Després d'assegurar, com va fer en el primer article que va escriure i que obre el llibre, que va donar vacances al seu psiquiatre («escriure és terapèutic»), l'aparició de Casas va deixar clar qui feia de psiquiatre ara. Arribats a aquest punt, Garcia va ser incapaç de respondre la nova qüestió: referents en la seva escriptura. Va salvar-li el coll el musicòleg i amic Oriol Pérez, que va relacionar el to sorneguer dels articles de Garcia amb L'Esquella de la Torratxa; la claredat en la tradició de Gaziel i l'estil en la ploma de l'escriptor manresà Vicenç Prat i Brunet, per acabar explicant el que el mateix autor no sabia: el manresanisme que supuren els seus articles: 117, «el mateix nom de místics que hi ha al Pou de Llum». Touché.

I l'humor? Tret indivisible de l'estil Pep Garcia, que va encarnar Pep Callau, amb pluja de serpentines, per parlar d'un autor, també gestor cultural, que «ha treballat amb els millors pallassos del país: Tortell Poltrona i Marcel Gros». I com que no va tenir sort com «animador» -ho va dir Callau,» ha llaurat altres horts. Un bon tio, el Pep Garcia, una bona persona, un bon professional. T'estimo molt!». I abraçada. La pregunta del públic en aquesta fase de la vetllada era: Qui seria la següent protagonista? Doncs la dissenyadora Miriam Ponsa, que va parlar de la creativitat per defensar dos «denominadors comuns» per tenir aquesta qualitat: amor i viatge. Els articles necessiten amor i cada article és un viatge.

Vilajosana va creure oportú «abaixar els fums» a l'autor i va demanar la col·laboració d'algú que no hagués llegit mai Garcia. Un paio suposadament francès -aquí ho deixem- es va encarregar de d'aclarir que l'únic que li agradava del llibre era el color (groc) en una de les intervencions més aplaudides de la nit. Pep Garcia va tocar de peus a terra (o això ens va fer creure). «Pep», li va demanar Vilajosana, «tu ets articulista, opinador...?». Aquesta era per al quart articulista d'aquest diari reunit ahir a El Sielu, Xavier Gual, que va fugir d'estudi per remarcar «el valor» de Garcia en reconèixer quan havia tocat fons i la seva capacitat per «fer somriure». Es veu que el futbol no era el fort de Garcia al Peguera però sí fer riure les noies. Paio llest! La vetllada acabava amb voltatge emotiu amb una persona que «sap transmetre», va assenyalar Garcia: Salva Racero interpretant L'alba, per homenatjar les persones que ja no hi són i que formen part del llibre.

I acabaré pel principi. Pep Garcia va començar amb els agraïments: al seu pare, de 93 anys, a Tomàs Cabot i als qui, confinats a l'abril, ja van comprar No recordo haver escrit res de tot això. Jo, demà, tampoc.