Soc Manel Camp, pianista. Soc persona de poques paraules perquè el meu instrument de comunicació i amb el qual em sento més còmode és la música, però les circumstàncies obliguen.

He rebut un missatge del meu management on se'm comunica que s'ha suspès l'actuació que tenia amb Gemma Abrié al Festival Vi Jazz de Vilafranca el 25 de juliol. El motiu explicat per l'Ajuntament és que el rebrot de Lleida fa impossible mantenir aquesta edició del festival, ja que l'acord per mantenir-lo, quan molts altres festivals havien decidit suspendre, era la seguretat de les persones.

Quan se suspèn un festival no només se'n veu afectat el músic de sobre l'escenari, sinó que parlem de managements, de tècnics de so, llum, empreses de gestió d'esdeveniments, empreses d'infraestructures (escenaris, cadires...), petites o grans gestories que porten la contractació, empreses de comunicació, sector de la restauració, bars i, en aquest cas, el sector del vi i cava de tota una comarca. No perquè hi estiguem acostumats, deixa de ser molt injust i amb conseqüències dramàtiques per a moltes persones. El més funest de tot, i que em provoca una indignació difícil de contenir, és que en aquesta ocasió ho hauríem pogut evitar; també abans, però ara amb més motiu. Són molts els sectors afectats de forma greu per la pandèmia, però la cultura arrossega un greuge molt difícil de superar.

M'indigna veure ciutats i pobles plens de gent que no respecta les mesures mínimes que adoptaria qualsevol ment sense distorsió, sobretot davant els fets que hem patit aquests darrers mesos. Estem parlant de lògica, de seny, de responsabilitat amb un mateix, però sobretot amb els altres, i no de normes que una gran majoria rep com a pautes ridícules, que no els afecten, i només serveixen d'al·licient per cercar maneres de saltar-se-les.

La covid-19 ha impactat de forma greu a la nostra societat, però encara és més destructiva la inconsciència de la gent que no mostra el més mínim sentit de la responsabilitat, ni tan sols amb ells mateixos. A part de la mort, sempre colpidora, i de tot el patiment personal i familiar que ha comportat, qualsevol malalt implica augmentar recursos humans i econòmics. D'on surten aquests recursos i a quin cost? Cada brot desencadena una sèrie de conseqüències que afecten directament persones, famílies i col·lectius, petites i grans empreses, autònoms... i aprofundeix la precarietat de persones i grups.

No sempre trobem l'Administració o les empreses privades al nostre costat, però en aquesta ocasió s'havia fet una aposta valuosa per tirar endavant i és principalment el comportament de molta gent el que ha generat aquesta situació inacceptable, una més de moltes. Voldria que no s'entengués aquest clam com una defensa individual del concert concret, es tracta d'una reivindicació per a tot el sector de la cultura, i encara més: de tots els individus que formem aquest món.

És hora de dir prou! No vull viure en una societat on el grup no compta, on els recursos de tots no compten, on el bé comú no és la referència, on no som sensibles al medi en el qual vivim, on, en definitiva, una majoria mira només per ella mateixa a títol individual. La covid-19 ha estat i és arrasadora, però a vegades l'estupidesa humana és letal.