«De cada autor en pots salvar almenys un haiku», assegura Abraham Mohino (Puig-reig, 1969) amb coneixement de causa. Més de dues dècades exercint de lector, escriptor i professor d'aquest gènere poètic oriental avalen el punt de vista d'un creador que en el seu tercer títol proposa respectar l'essència cercant la innovació. «El debat entre l'ortodòxia i l'heterodòxia és viu aquí, però també al Japó», afirma, i posa el seu nou Llibre de les imatges perdudes com a exemple de recerca formal.

Els haikus tenen disset síl·labes amb una estructura interna pròpia, parlen de la natura i defugen la retòrica, la temptació de fer rimes i metàfores i parlar de moltes coses alhora. Però, com tot, feta la llei, feta la trampa. O, millor dit, la transgressió. Per aquest motiu, Mohino aprofundeix en la concepció del llibre com una unitat temàtica i estructural i no com un simple aplec de versos. I enriqueix l'obra literària amb la incorporació del haibun -prosa- i la haiga -l'esbós pintat-, dues formes literàries i artístiques germanes del haiku, per explorar què hi ha més enllà dels límits coneguts.

Els poemaris En el límit de l'ombra, pols de cinabri i Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts -guardonat amb el Premi Joan Teixidor de Poesia a Olot- van donar testimoni de la vàlua d'un autor que inscriu la seva obra en la tradició del gènere a Catalunya. «Tenim autors molt bons, però també hi ha una sobreabundància», apunta Mohino, que viu i treballa a Barcelona: «quan es popularitza i democratitza, el gènere es fossilitza, perd vigor perquè tothom fa les mateixes imatges. Fins que surt una veu nova que provoca una ruptura. Això passa aquí i al Japó».

Estructurat en cinc parts, el Llibre de les imatges perdudesEn aquesta ocasió, amb una innovació formal rellevant: la presència del haibun, «una prosa breu, poètica, evocadora» que acompanya el haiku, i de la haiga, una expressió plàstica que «respira» l'essència del haiku.

En la primera part del llibre, Son del cal·lígraf, «intento enriquir la nostra tradició incorporant el haibun, ja que mai abans havia fet la barreja amb el haiku». El tercer component d'aquest capítol és la haiga, els esbossos de la representació d'un arbre que, per a l'autor, representen un exercici d'observació. «Aquesta és la part més zen del llibre», conclou Mohino: «al Japó hi ha una manera de pintar, que es diu sumiré, que consisteix que no pintes un arbre sinó que l'interioritzes».

A Vestigis, la segona part del llibre, l'autor elabora una reflexió sobre l'art a partir d'un viatge que va realitzar a Roma. «Les pedres et porten a la pedra», explica: «és un discurs molt estètic, però també moral». La pedra com a símbol: Mohino recorda que Khaled Al Assad, responsable del jaciment arqueològic de Síria, va ser decapitat per negar-se a revelar als assassins de l'ISIS on havia amagat unes restes preuades que els seus captors volien destruir. Un altre exemple són les plaques Stolpersteine que l'artista alemany Gunter Demnig col·loca al davant de les cases on van viure les víctimes dels camps nazis.

La bellesa de la fragilitat, el joc entre el concepte de riu i el de bassa -l'aigua lliure i salvatge d'un, l'aigua resclosa i estancada en l'altra-, la ferida causada per la malaltia d'una germana i la reflexió sobre la mort a partir d'una pedra de terme són altres territoris semàntics i conceptuals pels quals transiten els haikus de Mohino.

La filòloga Mònica Miró, autora així mateix de haikus i d'una obra escrita a quatre mans amb el seu company, signa el pròleg i l'epíleg. «Els meus llibres són una continuïtat en el temps», afirma Mohino, que ja té en projecte un nou treball per «explorar el format».