Un metge fill de metge que escriu novel·les. Podria ser una descripció concisa de la trajectòria de Daniel Palomeras (Santa Maria d'Oló, 1949), que just abans del confinament va publicar Fills de la terra dura (Comanegra), una ficció ambientada en els moments més convulsos de la vida de Verdaguer. El seu pare va exercir durant 34 anys a la localitat bagenca i ell va practicar el mateix ofici a Ripoll, on encara viu. «Quan tenia 8 o 9 anys, vaig anar a estudiar a Barcelona i vaig viure a casa d'uns parents, mentre els pares continuaven a Oló», explica l'escriptor, que fins fa poc encara hi tenia el vincle de la casa familiar. Nascut al Bages fa setanta anys, ha fet carrera a Ripoll. Com a metge, però també explicant històries en una llarga trajectòria literària durant la qual ha anat saltant de la ficció per a joves a la d'adults. Amb la seva anterior novel·la, «Hollister 5320», va ser finalista del Premi Crexells. Si la pandèmia ho permet, farà el pregó de la propera festa major de la seva localitat natal.
Quin vincle teniu amb la figura de Verdaguer?
És un vincle recent. A casa teníem una de les primeres edicions de L' Atlàntida, i quan era jovenet vaig intentar llegir-la, però no vaig poder, era molt feixuc. Posteriorment vaig llegir Canigó, L'Atlàntida, altres obres de poesia... però com a personatge Verdaguer mai no m'havia atret especialment, suposo que per desconeixement.
No formava part de la legió d'adeptes verdaguerians?
El 2007, un amic expert en Verdaguer em va comentar que podia fer un guió per a una sèrie o una pel·lícula, fins i tot vam contactar amb una productora. I hi vam començar a treballar, però va arribar la crisi i el projecte va ser irrealitzable i va quedar abandonat.
No va tenir cap sortida?
Durant cinc anys, el guió es va quedar al calaix, però em sabia greu, i el 2015 vaig pensar en escriure una novel·la. Un cop feta, la vaig desar, fins que el bon amic Enric Cassany em va exigir que l'hi deixés llegir. Dit i fet, em va dir que s'hauria de publicar i, en 72 hores, ja teníem la complicitat de Comanegra per fer-ho.
És a dir, que el guió del film es va convertir en la novel·la «Fills de la terra dura»?
El guió era meu, certament. Hi havia molt material per consultar, però el principal material sobre Verdaguer l'aporta ell mateix a les seves obres, on hi ha el 70 % de la informació utilitzada.
No va ressorgir la possibilitat de fer el llargmetratge?
Si fóssim a Anglaterra, ja s'hauríem fet trenta pel·lícules sobre Verdaguer. Fa poc, TV3 va emetre L'enigma Verdaguer, produït per Diagonal, i per això no crec que ara es pugui fer un altre film, el tema ja està cremat.
Quin Jacint Verdaguer presenta?
La novel·la m'ha ajudat a fer-me una idea d'un personatge extremadament complex, a qui defensaria a ulls clucs tot i que no estic d'acord amb algunes coses. Però no es pot jutjar algú un segle després. Va ser una persona lúcida injustament maltractada. Amb les seves contradiccions, ho va posar fàcil als adversaris.
En què discrepa?
En fets com la submissió a la jerarquia, en el fet que Verdaguer no va ser del tot just amb qui tant l'havia ajudat si bé Claudio López tampoc va ser del tot just amb ell.
Era un sacerdot, tenia per sobre la jerarquia eclesiàstica.
Per què no va engegar a dida el bisbe Morgades, que va ser autoritari, arbitrari i injust amb ell i el va humiliar? Però de tot això fa 120, 140 anys, Verdaguer es movia entre la submissió i l'arrogància.
Un home de fe, malgrat tot.
El seu era un catolicisme molt ortodox, carca, malgrat els exorcismes dels quals va ser acusat. Avui volem justícia, no caritat.
Quina novel·la va imaginar?
La càrrega dramàtica a la vida de Verdaguer està continguda en els seus últims anys, quan es veu enfrontat a la societat de la seva època. Faig esment dels moments clau, aquells que expliquen el que va fer després, com les anades a Cuba i els Pirineus, l'estada al Palau Comillas, la transformació espiritual del viatge a Jerusalem, el vincle amb la família Duran, l'animadversió amb Comillas, Morgades... No he fet una biografia, ni un panegíric ni un estudi literari.
Ha combinat ficció i realitat?
Tres quartes parts de la novel·la són diàlegs incrustats, me'ls he inventat, fent que s'assemblin al que crec que podrien haver estat, buscant la implicació del lector en la lectura. Per exemple, faig parlar Verdaguer i el papa Lleó XIII, però no sabem si van arribar a fer-ho mai, és una invenció literària.
Ha tingut present el lector expert en l'obra de Verdaguer?
Sí, és clar. Però és una novel·la, no és un treball de recerca. Quan travesses la línia fina que hi ha entre l'autor i el lector, la novel·la pren sentit perquè el lector fa la seva interpretació, i aquesta és la riquesa del text.
Si Verdaguer és el protagonista, un dels secundaris amb més pes és el canonge Jaume Collell?
El presento 30 anys després de la mort de Verdaguer, en una argúcia literària que em permet elaborar un joc entre protagonista i antagonista, com Mozart i Salieri. Collell era una persona culta, sense la talla literària de Verdaguer, i a través seu puc mirar Verdaguer des d'unes dècades de distància.
Amb quina finalitat?
Trenta anys després de la seva mort, puc intentar veure com recorda Collell Verdaguer, que va ser un gran amic seu, i amb qui es va enemistar. Crec que amb el pas de les dècades, comença a veure l'aspecte humà del poeta.
Quin és el valor de l'obra de Verdaguer?
Va ser el creador del català literari modern, i Collell, trenta anys després, ho té clar. I li molesta que el seu amic caigués en els paranys de la desobediència i els exorcismes i que s'enemistés amb Comillas, el bisbe. Però, amb el temps, l'humanitza i li treu dramatisme.
L'obra del poeta es llegeix?
Hi ha verdagueristes fanàtics, però poca gent que llegeixi la seva obra. També entenc que llegir poesia avui és un fet prou excepcional, i si és del segle XIX encara més. La poesia èpica de Verdaguer està fora del seu temps, la feien tres segles abans Tasso, Milton, Ariosto... i els seus coetanis són Verlaine, la poesia maleïda de Rimbaud, Baudelaire, als Estats Units Emily Dickinson... Avui, a un lector li poses a les mans L'Atlàntida i dirà «carai, Verdaguer no falla mai», però també entenc que et pot caure de les mans. En canvi, la poesia mística, amorosa, és plenament vigent.
La vostra novel·la sembla feta mil·limètricament.
Faig novel·les des de fa 40 anys i intento evitar escriure tal com raja. He reescrit molt, i em diuen que lingüísticament és una obra molt treballada, com Hollister 5320. No sóc lingüista ni un avesat coneixedor del català, jo vaig fer el batxillerat en castellà. Però puc dir que intento escriure amb el català de quan era un nen a Oló, el que vaig aprendre al carrer a mitjan segle passat.
