Pilar Parcerisas (Manresa, 1957) es pregunta «Què val allò que no hem fet?» en un dels versos d'un nou poemari que presenta avui a la seva ciutat natal. La crítica d'art i comissària d'exposicions mostra en aquest recull el seu vessant literari, una vocació cultivada durant trenta anys i amb la qual evoca paisatges i records i reflexiona sobre qüestions com l'esmentada frase sobre el pas dels temps. «Deia Paul Klee que l'art fa visible allò invisible», explica Parcerisas, «jo crec que la poesia és a tot arreu, només cal fer-la visible».

Falç i estrelles, que publica el jove segell Edicions del Reremús, està dedicat al pare de Pilar Parcerisas, Salvador, que va morir el 1975 a Manresa als 53 anys d'edat. Ja des del títol, el recull és un joc de referències: del Fals natal del progenitor a la Falç que «és un signe de revolució però també és una eina per segar el blat. I quan escrius, segues les paraules i les transformes en una altra cosa, en estrelles, en la poesia».

Parcerisas va començar a escriure poesia a final dels anys 80 i principi dels 90 i, durant tres dècades, ha acumulat tot un material que va posar en mans de l'editor Robert Fàbregas perquè en fes una tria per publicar. «Jo, després, vaig ordenar i polir la seva selecció», indica l'autora.

Ordenats de forma temàtica, els poemes donen testimoni dels interessos i les inquietuds que ha manifestat Parcerisas al llarg dels anys. El paisatge de Fals, la infantesa, la vida de pagès, els jocs de paraules, l'amor i el temps són algunes de les qüestions que tracta en el llibre. I, com a especialista en art que és, allò visual hi pren un paper rellevant. «M'interessen les paraules que donen una imatge», assegura, i constata que al llarg de l'obra hi apareixen en diverses ocasions mots com «ull» i «visió».

Cada capítol de Falç i estrelles conté un dibuix de traç esquemàtic de la il·lustradora Carme Sanglàs. Una aportació visual per a una obra en què Parcerisas realitza un exercici al qual està poc acostumada: parlar d'ella mateixa. «Les paraules i les imatges són instruments que em permeten arribar a una expressió més íntima i més despullada que en els llibres que faig sobre l'obra d'altres», reconeix la manresana.

Tot i que la trajectòria de Pilar Parcerisas s'ha bastit al voltant de la crítica d'art i el comissariat d'exposicions, al llarg de la seva vida ha pogut gaudir de la companyia de grans poetes «que ja no hi són». I cita una tríada de luxe: Joan Brossa, «amb qui vam fer molts dinars i viatges per Catalunya»; Joan Perucho, de qui recorda les «llargues tardes fent el cafè a casa seva»; i Josep Palau i Fabre, amb qui va travar una bona amistat i a qui va escriure la conferència del seu norantè aniversari. «També recordo el Carles Hac Mor, que sempre m'animava i em deia que havia de publicar», rememora.

«L'any 91 o 92, vaig presentar el recull als Premis Octubre, de València, i va quedar finalista», comenta Parcerisas, «després, el vaig deixar al calaix». La poetessa va publicar anys després Equipatge de mà, un recull amb records de Manresa, la ciutat on va viure fins que, als 22 anys, se'n va anar a fer carrera a Barcelona.

«La poesia com a ritual pot tornar, metafòricament, la capacitat de la vida», apunta Parcerisas. A Falç i estrelles manifesta el gust per la vida i pel camí recorregut. I no hi falten referències a artistes que han marcat la seva trajectòria, com Marcel Duchamp, a qui homenatja en un seguit de diàlegs ready-made que constitueixen un dels àmbits més juganers i estètics del poemari.

La trobada d'avui tindrà lloc a la terrassa del Casino, amb la presència de l'artista Roser Oduber i de Gonçal Mazcuñán.