Àngels Freixanet és una treballadora incansable. Una artista amb una energia desbordant que busca l'expressió de la matèria. Del ferro que troba, recicla, tracta amb altres materials com fusta reaprofitada i que converteix en fulles, mandales, fòssils, llibres... i ànimes. Durant els mesos de confinament, l'escultora manresana va començar una sèrie de miniatures de llibres confegides amb paper de gravat amb detalls de fer-ro i color i amb paraules que li suggerien els dies de tancament, com inquietud. Però no en va tenir prou. «Jo veia una cara que patia», explica. I d'aquesta visió va néixer Ànimes perdudes, una sèrie de 18 escultures amb les quals l'artista ha traslladat a l'art els sentiments provocats per la pandèmia i el confinament. Uns rostres en forma de màscares de vegades cruels, a voltes torturades, altres esperançades.
A partir d'avui, una desena d'aquestes ànimes compartiran espai amb altres sèries ja clàssiques de l'artista, com les Fulles, Mandales, Fòssils i Llibres i Llibreries, en la mostra Amb un llarg sospir, que inclourà una trentena de peces i que s'inaugurarà al Museu Etnogràfic de Ripoll. Una exposició que Freixanet ja tenia prevista per a aquest juliol però que s'allargarà un mes més del previst, fins al 12 d'octubre.
«Van ser uns dies durs. Per edat, el Manuel [Quinto, el seu home] i jo som persones de risc i no ens vam moure de casa. Però nosaltres no ens podem queixar, tenim espai i sortida!», explica l'escultora. «Necessitava treure les emocions, la ràbia, la incertesa, la por... Vam viure i estem vivint uns dies que no ens esperàvem. La sensació d'un perill que no veiem però que hi és, un malestar vital», explica l'artista mentre camina pel pati de casa seva, un taller-museu a l'aire lliure on les escultures, de mitjà i gran format, acumulen el pas del temps (els dies i les inclemències metereològiques en forma de pluja, vent i sol ) per imbuir-les d'un pòsit que perdura.
Al pati hi han conviscut aquests dies estranys 18 ànimes de ferro reciclat, amb tocs de pintura que barreja amb vernís i on predomina el vermell, un color que «m'agrada moltíssim» i que, al costat dels blaus i els verds, defineix la paleta de l'artista. Per a la col·lecció d'ànimes, Freixanet ha creat un un suport per a cadascuna d'elles que aguanten els rostres d'un nen borni, d'un somni captiu, del corpus, de la melangiosa.... No descarta crear-ne més: «No he acabat de treure-ho tot. Però treballo per a mi, i si tinc la necessitat de continuar la sèrie, benvinguda sigui». Com a la majoria de professionals del món de la cultura de tots els àmbits, les feines previstes «s'han anul·lat. Algunes s'han ajornat, d'altres no sabem si es recuperaran», remaca. El setembre, per exemple, hi ha la previsió de portar a Vic la mostra Mestissatges, que l'escultora manresana i el naturalista vallesà Martí Boada van estrenar ara fa un any al Forn de la Calç, de Calders, amb peces que hibriden fusta i ferro.
Avui, a Ripoll, les ànimes repartiran el seu joc amb cinc fulles de gran volum -quatre creades aquest any i la cinquena, Ori- gen-; sis llibres i llibreries -elaborades majoritàriament amb ferro reciclat i, algunes, amb elements de fusta, peces antigues del 200o i fins aquest 2020-; cinc fòssils de diferents mides, alguns amb llambregades de vermell i verd, creats del 2004 al 2019, i quatre mandales -de ferro reciclat i ferro i bronze, del 2004 al 2014.
Per a l'artista manresana, que dimecres va muntar la mostra, tornar a exposar, des d'avui a Ripoll, és «una manera de tornar a celebrar la vida i la cultura».
