25 de juliol de 2020
25.07.2020
Regió7

La vall de llàgrimes

24.07.2020 | 22:51
La vall de llàgrimes

En els meus temps de Vilanova i la Geltrú, jo tenia un gran amic que es deia Mauri. Com que era pescador, de família protestant i s'havia guanyat fama de buscabregues i tabolaire, la gent de bé del poble, els que vivien a la Rambla Gran i més amunt, el consideraven persona poc escaient per relacionar-s'hi. Per això, quan es va enamorar com un babau de la Magda, filla d'un director de sucursal bancària, el pare d'ella, un pet bufat, i la mare, una ratolineta de sagristia, es van esgarrifar i el van vetar fermament com a possible gendre.

Què com ho van fer, la Magda i el Mauri, per superar les dificultats per festejar? Doncs mitjançant la meva inestimable ajuda. Jo era estudiant universitari, ben vestit i feia olor d'Old Spice. O sigui que no hi havia inconvenient que fos jo qui rondés la mossa. I ho vaig fer amb un festeig per poders. Anava a buscar-la al seu pis de darrere l'església de Sant Antoni, xerrava educadament amb els pares i me l'enduia per passar la tarda a baix a mar. La veritat era que la deixava en les afectuoses manasses d'en Mauri, i ells dos ja procuraven amagar-se dels ulls de tothom o, si més no, anar amb una bona colla al voltant, tot dissimulant la ben entesa.

Una xafogosa tarda d'agost, el Mauri em va dir: «Tu, borinot, agafa la Magda i la portes al Diana, que fan una pel·li del Chon Baine. Jo vindré una mica tard, que he d'anar a la subhasta de peix». La pel·lícula era El valle de la violencia, un western de la guerra civil, i no hi sortia en John Wayne, sinó en James Stewart, igual de llargarut, però molt menys cepat. La Magda i jo, amb tres o quatre compares, ens van asseure a la primera fila del balconet del primer pis, a les butaques encoixinades dels espectadors selectes, vaja. A mitja projecció, quan es casaven el ros Doug McClure i l'esmerlida Ka-tharine Ross, va començar la plorera. La Magda s'emocionava, les llàgrimes li corrien galtes avall com si fossin gotes en la pluja, que diria el replicant Roy Batty. A partir d'aquell moment, veiéssim morts, vius, alegrois o afliccions, la Magda plorava de seqüència a seqüència, sense aturador. Va arribar un moment en el qual va recolzar la cara sobre la meva espatlla i em va deixar el polo Lacoste ben xop. Jo provava de consolar-la en veu baixa, però ella no va parar fins que es van encendre els llums i el públic va començar a desfilar.

Què passava amb en Mauri que no acudia al rescat, a seure al costat de la seva xicota, tal com havíem quedat? No va venir, no. Vam sortir del cine, la Magda i jo, preocupats i molls. Al meu amic en aquells moments li estaven enguixant la cama dreta a l'Hospital de Sant Antoni Abat. Carretejant un caixot de molls, s'havia entrebancat esglaons avall i li havien petat tíbia i peroné. El vam anar a veure al llit del primer dolor. Llavors, la Magda no va plorar ni gota. Es va mantenir ferma, molt continguda. Fins i tot va renyar en Mauri, tot dient-li: «Sempre fas l'animal: Algun dia et mataràs!».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.