Un escenari pràcticament despullat, dues actrius que saben què es fan i, com a base, un món, el de les colònies tèxtils, que molts dels espectadors més grans que ahir van assistir a l'estrena al teatre Kursaal de Manresa d' El silenci dels telers és probable que encara tinguin viu a la memòria. Els que en sabien poques coses hi van fer una immersió en un viatge al llarg d'un segle, des del 1893 fins al 1999, quan els telers van callar del tot. Entremig, van aprendre que les dones s'havien fet un llenguatge a mida per entendre's entre elles -consistent a gesticular i vocalitzar molt- malgrat el brogit dels telers; que la borra no desapareixia mai del terra per molt que l'escobressin i que les mans petites eren molt valorades per fer segons quines feines als telers.

L'obra escrita per Anna Maria Ricart, que adapta la novel·la d'Assumpta Montellà; que produeix la berguedana Maria Casellas -i la protagonitza amb Andrea Portella- i la dirigeix Ferran Utzet, presenta les colònies tèxtils com un món dins del món, amb la torre de l'amo, l'encarregat -que no en surt gaire ben parat- el mossèn, les turbines, el riu, les dutxes per a homes i per a dones. En parla amb humor, amb tendresa, amb crítica i amb una clara vocació feminista. Hi passa la història de Catalunya. Macià, la guerra, les bombes, la fam, la tornada als telers, el conservadorisme de la postguerra. El NO-DO, el cinema, la televisió...

«Volguéssim o no, el món va entrar» en un món que durant anys va viure tancat en ell mateix, diu una de les protagonistes. La democràcia, les primeres eleccions i, el 1999, el silenci dels telers. El muntatge, que és molt entretingut i que segur que va aconseguir fer oblidar al públic la incomoditat de la mascareta, acaba com comença, amb les dues actrius, que van rebre una llarga i merescuda ovació, parlant de la colònia.