Després de les àrides i desèrtiques vastituds dels Monegres, és el torn del paisatge de vinyes i cigonyes de la Rioja i Navarra. El recorregut del manresà Jaume Bonvehí (1955) pel Camí Ignasià va motivar l'any passat la publicació del poemari de haikus Paraules callades; avui es presenta a la capital bagenca el segon volum de l'aventura - Paraules alades-, que ofereix al lector els pensaments i les vivències de l'excursionista i poeta per un territori molt diferent del que va mostrar en el primer número de la tetralogia. La sèrie vol ajudar a difondre la Manresa ignasiana i, per això, té el suport de l'Ajuntament i la Cova.

«He volgut equiparar la lleugeresa del haiku amb la lleugeresa de l'equipatge del pelegrí», explica Bonvehí, que va completar tot el traçat del Camí Ignasià en dues tandes la primavera del 2018 i la següent. La marxa tranquil·la i la contemplació li van anar suggerint versos que va anotar en quatre Moleskines, una per a cadascun dels grans trams de la ruta.

Després de publicar el primer poemari el novembre passat amb els haikus sorgits de la travessa pels Monegres, ara treu el segon dedicat a Navarra i la Rioja, del qual també formen part els dibuixos de la il·lustradora Laura Estrada. El juliol vinent, s'editarà el tercer amb el pòsit literari extret del pas pel País Basc, i l'estiu del 2022, l'any en què Manresa commemorarà el cinquè centenari de l'estada d'Ignasi de Loiola a la ciutat, sortirà el quart volum, sobre Catalunya i la capital bagenca. «Volem potenciar el Camí Ignasià i Manresa», explica Bonvehí, «i jo, com a ciutadà, hi col·laboro amb els meus versos».

«En la llibreta de viatge en el temps mateix del viatge», apunta Bonvehí sobre la rutina de l'escriptura: «el ritme de la caminada afavoreix captar l'estímul extern (els nius de cigonyes, els pàmpols dels ceps), la imatge o la paraula convertida en imatge serà regurgitada al llarg de la jornada en el pensament i, en acabat, transcrita». El manresà s'expressa a través de la mètrica concisa del haiku, un gènere del qual explica que «no és paraula revelada -expressió que potser ens faria pensar en la providència- sinó la revelació del món, del sagrat que s'allotja en la natura, per mitjà de la paraula».

Mirar endins i enfora

El primer haiku del poemari és tota una declaració d'intencions: «Amb un primer pas / comença sempre un viatge. / Depèn de tu el trajecte», escriu Bonvehí. Uns versos que obren el primer dels tres apartats en què s'estructura el poemari, titulat Ésser. «Aquí hi ha els pensaments del poeta, el significat del fet d'escriure», anota l'autor. «Els següents són Vinyes i cigonyes: «damunt de les vinyes de la Rioja no hi ha cap cigonya, són més de 200 km en què els ocells suposo que se'n guarden prou de malmetre la collita; però quan camines entre Saragossa i Logronyo, en pots veure moltes».

La particular tríada vital de Jaume Bonvehí es forma amb la lectura, l'escriptura i la natura. En el poemari Paraules callades, l'autor manresà va relacionar l'extensió del desert aragonès amb la cursa de la marató que ell va completar en la seva etapa com a atleta. Contemplant el vol elegant de les cigonyes, rememorava una altra de les seves passions: «tot el que té a veure amb l'altitud, el vol, sempre m'ha fascinat», explica.

Amant de la muntanya, recorda que el millor viatge de la seva vida va ser un trasllat en avió pel Pakistan en què la simpatia del pilot li va permetre entrar a la cabina i fer fotos del K-2 «a menys d'un quilòmetre de distància». El vehicle es desviar de la seva ruta per donar a Bonvehí, fotògraf federat i membre de Foto Art Manresa, l'oportunitat de captar amb la càmera la imponent estampa del segon pic més alt del món.

«Tot això es porta a dins, i en un moment donat traspua», comenta Bonvehí: «en el meu subconscient, hi ha les ales, el fet de volar, les altures, la muntanya...». L'escriptor afegeix que «Tagore deia que un paó és un ocell d'ales daurades que vola poc, una metàfora de l'home egoista, altiu, superb, incapaç d'elevar-se», afegeix.

La visió del ceps -«que s'aguanten sobre un sol peu i donen un vi boníssim»- porta Bonvehí a reflexionar sobre el fet que «com a ésser, soc part d'un tot, de la natura. Formigues, flors, pedres, persones... tot és efímer i formem part de l'univers». El poeta va més enllà i explica que «ceps, flors i arbres estan quiets sempre; nosaltres podem moure'ns i, malgrat tot, encara no estem contents».

«Podem associar unes certes dosis d'espiritualitat al haiku», indica Bonvehí: «però el gènere, sobretot, obliga l'home o la dona a parlar des la seva condició de natura, i apel·la fonamentalment als òrgans dels sentits, a allò que ens comunica de manera immediata amb el món que ens envolta». De haikus, caminades i reflexions en parlarà l'autor avui a Manresa.