Sembla que les dues millors pel·lícules rodades del cantó republicà durant la Guerra Civil Espanyola foren Sierra de Teruel, del francès André Malraux, i Tierra española, de l'holandès Joris Ivens. El film d'Ivens és un documental de 54 minuts que narra la resistència del poble de Madrid als bombardejos franquistes i la victòria del Jarama per obrir la carretera que portava cap a València, això en paral·lel als esforços de la comunitat agrícola de Fuentedueñas per dur l'aigua als sembrats.

Spanish Earth (Tierra española) va ser produïda el 1937 per Contemporary Historians, una empresa finançada per gent com Lillian Hellman, Archibald McLeish, Dortothy Parker, John Dos Passos i Ernest Hemingway, amb el propòsit de recaptar diners per comprar ambulàncies i desvetllar simpatia per als components de la Brigada Lincoln, voluntaris americans que combatien a Espanya. Si podeu veure la cinta, a més del seu caràcter marcadament propagandístic, us n'adonareu que Ivens va aprofitar bé tant les lliçons d'Einsenstein per als primers plans, com les de King Vidor per als plans generals.

Som als estudis de Battery a Nova York, on Ivens grava el comentari en off del film. L'encarregat de posar-hi la veu és un jove Orson Welles, que als seus 22 anys és un gran actor i director de teatre i ràdio, malgrat que encara no s'ha fet popular per l'emissió de La guerra dels mons. En un moment determinat, Orson deixa la locució i assenyala a Ivens: «Em sembla que no calen tantes paraules per acompanyar unes imatges tan clares. Aques text és redundant».

Assegut en la foscor de la darrera fila es troba un Hemingway de 38 anys, l'autor del text en qüestió. Hemingway s'aixeca de la cadira i s'adreça a en Welles amb posat provocatiu: «Vosaltres, els mariconets del teatre, què en sabeu, de la guerra? Has estat tu en una guerra de veritat?», li etziba. Orson no s'acovardeix. Li planta cara fotent-se'n. «Ai, senyor Hemingway, sí que és mascle vostè amb tant de pèl al pit!». Hemingway agafa una cadira i en Welles una altra, i tots dos comencen a mirar d'estavellar-se-les pel cap. És una lluita de dos homenassos de més d'un metre vuitanta davant d'una pantalla on se segueixen projectant les imatges d'explosions, vols de Stukas i milicians responent al foc de nius de metralladores.

Dos Passos s'esvera: «Tatie, si us plau, deixa-ho córrer!». Joris Ivens té cura que no facin caure la càmera i els micròfons. I a la peixera de gravació, amunt i al fons, la se-nyoreta Deborah Murphy sent una estranya cuissor per tot el cos, perquè assisteix a un moment de tensió que recordarà tota una vida tranquil·la, com el riu mandrós.

La baralla dura poc. De sobte, Orson i Ernest es miren i esclaten en una gran riallada. Per què estomacar-se, si un és membre viril del Mercury Theatre i l'altre és el tinent Henry d' Adeu a les armes. Algú treu una ampolla de whisky i, com si fossin en una pel·lícula de John Ford, els dos contricants acaben per fer-se amics de valent.