Roger Pera (Barcelona, 1973) tenia «una bona història amb final feliç» i «moltes ganes d'escriure»: era qüestió de temps que sortís un llibre on, sense ambigüitats, amb pèls i senyals, confessés amb el cor a la mà perquè va acabar enganxada a la cocaïna una persona que, en aparença, ho tenia tot. El reconegut actor, fill de Joan Pera, s'expressa amb tota franquesa a Èxit, que publica Angle i del qual en va parlar amb aquest diari fa uns dies abans de presentar-lo a El Sielu de la capital bagenca.
Per què algú com Roger Pera, que treballa en el món de l'espectacle des de petit, té èxit i és famós, acaba essent un addicte a les drogues?
Tots els addictes tenim tres trets en comú: una baixa autoestima, la poca tolerància a la frustració i la necessitat de satisfacció immediata. Jo sortia de les funcions al teatre i estava a dalt de tot, l'adrenalina que té un actor no la viu un banquer. Trigava a arribar a casa perquè, quan ho feia, em sentia sol i trist. El meu pare també treballa molt, però no li passava, és una qüestió de personalitat.
No és or tot el que llueix a l'entorn de la fama?
Sortia molt, després de les funcions, i a mesura que et tornes addicte cada cop necessites menys la gent. I quan consumeixes sols, aleshores tens un problema. Passes de l'ús a l'abús i, d'aquí, a l'addicció. I acabes tancat a casa. El problema no és la primera ratlla, és que no pots parar de consumir. Saps com volia titular el llibre?
Com?
«Una nit amb el tio més tonto del món», la frase que em deia cada dia en llevar-me.
Consumia per anar a la feina?
No consumia per treballar ni ho feia cada dia. Però em preguntava com podia ser tan ximple; ho tenia tot, família, parella, amics, una professió que m'agradava...
I què es responia?
No ho pots respondre mai això.
El llibre és un acte valent, però també implica despullar-se i exhibir la seva intimitat.
El llibre és una hòstia a la meva malaltia. Encara que diguis «no tornarà a passar», si passa, passa, i no podria dir «una ratlla i prou» perquè no seria així. Però he de dir que gràcies a la malaltia que he tingut he trobat el meu lloc al món. De tant en tant, tots hauríem de parar i valorar què és allò que ens funciona.
«Èxit» és la seva teràpia?
No, no he escrit el llibre com una teràpia. Jo, ara, no necessito les drogues, ni anar a buscar un camell. Soc feliç escrivint, cuidant les meves plantes, passejant el gos... Sovint es diu que la gent del món de la interpretació som egocèntrics, narcisistes, gent que va de festa contínuament..., però s'obliden de dir que som molt generosos. I hipersensibles.
S'ha plantejat canviar de feina, després d'aquest sotrac?
El meu pare sempre diu que jo no deixaré mai de fer això, seria com si em traguessin la vida. Els terapeutes em van dir alguna vegada perquè no em dedicava a una altra cosa, i els vaig dir que no.
Ha escrit el llibre per avisar altres persones?
Sobretot els joves. Si a mi, amb quinze anys, m'haguessin dit tot el que em passaria en cas de consumir cocaïna, segur que no ho hauria fet. Només el 20% dels addictes fa tractament, i el 80% se'n surt.
Vostè, però, no se'n va sortir el primer cop.
Perquè pots recuperar coses, però no a tu mateix. Les drogues són la part de dalt de l'iceberg, el que es veu per sobre del mar, però a sota hi ha el gruix del bloc de gel, tots els teus problemes. Jo no vaig gestionar bé la meva professió, des de nen ja feia coses que no feien altres nens. No jugava a futbol ni anava a judo, però feia doblatges, coneixia gent famosa... Saps què? He après a avorrir-me. Fins i tot he demanat als nebots que m'ensenyin a jugar a la Play.
El 2011 va sortir de la llarga cura a la qual es va sotmetre, però va recaure fins que, el 25 de gener del 2014, no es va presentar a la funció de «Germans de sang» al Teatre del Raval i la gent se'n va haver de tornar.
Entre el 2011 i el 2015 la situació era la mateixa de sempre, treballar molt i recaure.
Però alguna cosa va aprendre durant la primera teràpia, en què es va estar molts mesos en un centre, que en aquest nou mal tràngol li deuria aportar prou lucidesa per analitzar la situació.
Vaig aprendre moltes coses. Per superar això calia fer molta feina i ben feta, tocar de peus a terra, treballar l'autoestima... El problema no és la droga, sinó per què et drogues. El meu problema, de petit, és que jo no m'estimava, tenia complexos, em considerava poca cosa. Jo era el nen que treballava, després un adolescent que s'alimentava de l'èxit, un lligon, però treballador. I de gran tenia els teatres plens...
Treballava molt, pel que explica al llibre.
Durant una època, començava a gravar una sèrie, Hospital Central, a Boadilla del Monte, a les 6 del matí, i després un xofer em duia a Gijón, o Albacete, o Mérida a fer la funció d' Amadeus, que estava de gira per Espanya. Dormia i menjava al cotxe. I els caps de setmana, a Barcelona a fer doblatge. No sabia parar. Ara tinc els caps de setmana per a mi, mai treballo a la tarda i a la nit, la vida que tinc ara és la que m'agrada.
Parlar de les drogues és un tema difícil?
Sempre he cregut que és un tema molt tabú, però tothom el té a tocar. I per això se n'ha de parlar, és una malaltia que no té res a veure amb si ets un viciós. Jo he escrit Èxit per als joves, i m'estic trobant amb nanos que se l'estan llegint i m'escriuen... Hem de parlar obertament de les addicions, no només als porros o a l'alcohol, sinó també al sexe, a les pantalles... Una de les coses que em fa més il·lusió és anar a les escoles a parlar d'aquests temes. I et diré una cosa: estem preparant una versió teatral d' Èxit, que es farà a la tardor a l'Aquitània de Barcelona. Un piano, jo i un recorregut pels meus espectacles.
