En els concerts del 91, va recordar dissabte a la nit Gerard Quintana, «començàvem amb aquesta cançó...» i es van sentir els primers acords de Tot queda igual. Internet era una paraula estranya, els telèfons mòbils una voluminosa excentricitat, després de les actuacions podies apropar-te al camerino a saludar i suaves colze a colze amb els amics des del minut zero. Com més junts millor. Ara..., ara cantem amb mascareta i en cadires separades. Ens volen lluny els uns dels altres i fem veure que ens rentem les mans a tothora. Pot ser que ja siguem tots el boig de la ciutat?

Els Sopa de Cabra són immortals. Dissabte a la nit, quan encara mandrejava una espurna de claror a l'horitzó, va sonar Fràgil -metàfora de tot plegat- per donar pas no tan sols a la presentació dels temes de La gran onada -el disc que la banda gironina havia de començar a promocionar quan Pedro Sánchez va decretar l'estat d'alarma-, sinó al darrer concert d'un Vibra Festival que ha demostrat que Manresa no mereix el desert cultural al qual se la sotmet durant l'estiu. L'any és estrany, però no ho hauria de ser la música a la ciutat durant el juliol i l'agost.

48

Concert de Sopa de Cabra al Vibra Festival

Durant gairebé dues hores -22 cançons- es van poder escoltar els nous temes i uns quants himnes com la meravellosa Podré tornar enrere, l'imprescindible L'Empordà, la bonica Si et quedes amb mi i la irresistible El far del sud. I Camins per posar el punt final a una nit que Quintana va amenaçar de broma d'allargar fins les 6 del matí. Més d'un ho hauria firmat.

Amor i llibertat

Acompayat a l'escenari per Josep Thió, Jaume Soler, Cuco Lisic, Josep Bosch, Valen Nieto i Ricard Sohn, Quintana xerra tant com canta. Després de fer una proclama a favor de la cultura en viu, una activitat molt més segura del que algunes de les contradictòries exigències governamentals volen fer creure, va agrair la feina dels tècnics perquè «han estat des de les 3 de la tarda treballant, amb la calor que feia», va lloar els voluntaris de l'ONG Open Arms -a qui dediquen la cançó Farem que surti el sol-, va blasmar l'extrema dreta i la monarquia espanyola, va recordar la visita a Lledoners i la frase que un pres comú li va dir sobre Jordi Cuixart -«no hay nadie más libre que el en la prisión». I va fer un encès elogi de l'amor: «Què hi ha que sigui més potent?», es va preguntar abans de cantar Si et quedes amb mi, el primer moment en que el rigor va començar a saltar pels aires i molts dels presents es van posar dempeus. Per imperatiu vital.

En un grup de tres cadires, un jove admetia que «no els he vist mai en directe, però els escolto i m'agraden molt». Com Els Pets, la formació de Quintana ha superat el pas del temps, les anades i vingudes, i els canvis de gustos i costums, i continua instal·lada en el podi dels artistes intocables. «No els veia des de...», apuntava un altre espectador, prop de la quarantena, «...des del retorn, em sembla». Se'l mirava, amb mig somriure, de reüll un amic que va anar a Razzmatazz fa vint anys creient que era l'últim, sí, l'últim concert de la història de Sopa de Cabra.

Però encara hi són. Exhibint repertori i regalant nous temes, noves motivacions per agafar el micro. «Són temps estranys, però no ens podem quedar aturats», va proclamar Quintana des de l'escenari. I es va posar a cantar la bella Seguirem somniant. Un bon consell que ens fa molta falta.