Som al mig dels vuitanta del segle passat. La càmera efectua un tràveling d'aproximació, des del Central Park fins a la finestra d'un apartament d'un edifici de la Fifth Avenue de New York. Asseguda en un silló, una dona de seixanta-cinc anys, amb molt poques restes de la seva antiga bellesa, mira a l'exterior amb ulls inexpressius, abaltida per l'Alzheimer. Es diu Margarita Cansino, però tothom la recordarà com la Rita Hayworth, la Gilda que va ballar Put the Blame on Mame, per treure's un guant amb calculada lentitud i rebre un sonora bufetada d'un Glenn Ford que sempre la va guardar dins del cor i que va esclatar en llàgrimes quan la va veure a la pantalla, molt temps després, a l'homenatge del Festival de Sant Sebastià.

Els records d'aquella dona suren confosos en un mar de tenebres. Són com esclats de llampecs que la sobresalten enmig de la nit. Veu una noieta vestida de ballarina espanyola, a qui el seu pare maltracta entre bastidors i n'abusa sexualment en el camerino d'un casino de Tijuana. Veu una jove de bracet amb un pinxo que ha conegut quan l'han acomiadada de la Twenty Century Fox. Ell l'ha trobada plorant en un racó d'un dels platós dels estudis, i ara l'exhibeix pel Trocadero o el Ciro's, fins que els capitostos de la Columbia s'hi fixen i la contracten per set anys. El fastigós Harry Cohn, tycoon de la productora de Culver City, baveja per ella i deixa oberta la porta del lavabo quan orina, mentre ella resta dempeus al despatx.

La desitjada pèl-roja es veu casada amb un geni cepat, que ha marcat una fita en la Història del Cinema als 25 anys, amb una pel·lícula de la RKO que ha enfurismat el magnat de la premsa William Randolph Hearst. L'Orson, que no pot partir-la en dos en l'espectacle de màgia del Mercury Wonder Show, li talla els cabells i la tenyeix de rossa platí per fer-la morir a trets en una sala de miralls.

Al cap d'una estona, el temps se li converteix en un acordió que grinyola. L'Alí Khan, el príncep dels ismaïlites, li posa un anell amb un diamant rosa al dit, a la fabulosa residència de Château de l'Horizon de la Riviera francesa, amb milers de flors per tot arreu i centenars de litres de perfum Guerlain a la piscina. El rostre del príncep s'esvaneix i al seu lloc apareix el d'un cantant argentí de tupé engominat que canta Let the rest of de World go by, acompanyant-se ell mateix al piano.

El temps se li acaba entre núvols d'alcohol, violentes enrabiades i una lluita inclement contra la decadència. Coneix un productor que l'estima, però no recorda els textos i tartamudeja davant Gary Cooper i Burt Lancaster. Enveja la frescor de la Claudia Cardinale a un Liceo de Barcelona disfressat de pista de circ.

Ara, la seva filla Yasmin en té cura. Amb prou feines la coneix, però sap que és una presència amiga i el cor se li escalfa a la caiguda de la tarda. En un moment de lucidesa, li diu a cau d'orella: «No ploris. He gaudit de la vida, i al teu costat no em fa por res».