L'èxit pot esdevenir a vegades un regal enverinat. Això li va succeir a Peter Cattaneo, que va debutar fa vint-i-tres anys amb la celebèrrima (i sobrevalorada) Full Monty, un vertader fenomen sociològic que va inspirar un bon grapat de produccions similars. La seva trajectòria posterior ha estat , però, certament discreta i sense assolir, ni de lluny, l'impacte popular generat per la seva emblemàtica opera prima.
El director anglès ha trencat un llarg silenci cinematogràfic de dotze anys (l'oblidable Un rockero de pelotas fou el seu darrer treball) amb ¡Que suene la música!, que recorda inevitablement el seu primer llargmetratge: una comèdia social britànica desproveïda de qualsevol connotació crítica. Les seves protagonistes són les dones dels militars nord-americans que han estat enviats a la guerra de l'Afganistan. La muller d'un coronel impulsa la creació d'un cor musical, una activitat destinada a trencar l'avorriment d'un col·lectiu totalment supeditat al destí de les seves parelles.
Cattaneo ha tornat als seus orígens i ha recuperat la fórmula de Full Monty: un grup de perdedores que recuperen la seva autoestima mitjançant la música. Som novament davant d'una altra declarada (i desacomplexada) mostra del cinema del bon rotllo (les anomenades feel good movies).
No espereu, doncs, cap posicionament (en un sentit o en un altre) sobre la realitat bèl·lica, perquè el conflicte d'Afganistan apareix només com el teló de fons (neutre) de l'enèsim relat coral de superacions personals. La posada en escena és hàbil, però repeteix tots els clixés del subgènere sense proporcionar-nos cap element mínimament enginyós.
¡Que suene la música! s'alça com un entreteniment simple i previsible, que es deixa veure sense problemes pel seu excel·lent repartiment, encapçalat per la meravellosa Kristin Scott Thomas.
