Dajalín Pérez Quintana (l'Havana, 1974) ha saldat un deute emocional i de gratitud cap a la seva besàvia María i la família que la va cuidar de petita en forma de llibre: La abuela María y el único soltero. Un relat biogràfic i coral que comença quan la seva mare, embarassada d'ella, acudeix a la casa de l'àvia per cercar recer i protecció abans de parir. Llegeix Borges, Cortázar, Mann, els clàssics grecs i llatins, els grans escriptors russos, Brontë, Dickens, Samarago, també Pere Calders i molts altres, i va debutar com a escriptora amb una extensa fantasia èpica en forma de novel·la, «Última historia de Nuoje», que tindrà continuïtat. Veïna de Manresa des de fa quinze anys i psicòloga de professió, Dajalín Pérez publica amb Llibres Parcir un cant a les vivències de la infantesa i la joventut viscudes a Cuba, d'on va marxar quan ja tenia 30 anys.

Ha explicat tot el que volia explicar o s'ha censurat?

No m'hi he posat, en política. Hi ha gent que em pregunta per què no parlo de Fidel i tot això, però la veritat és que no volia fer-ho. El tema de Castro influeix, ha influït en tots els cubans, per bé i per mal, però jo no he volgut que tingués influència en el llibre. Només toco el tema quan explico coses que afectaven la nostra vida diària, com l'ús de la cartilla de racionament, per exemple.

De fet, la pregunta tenia a veure amb l'autocensura que pot implicar escriure sobre la seva família, però vostè ha interpretat que li preguntava per qüestions polítiques. Significatiu.

Ha, ha, ha... és que molta gent m'ha dit que per què no parlava de Castro i la realitat cubana. Però no, no m'he censurat.

Per què va sentir la necessitat d'escriure aquest llibre?

Sempre que hi havia una trobada familiar, s'acabaven explicant les mateixes històries, anècdotes de la besàvia María... i sempre rèiem. Quan encara era a Cuba, vaig decidir que això s'havia de posar per escrit, per recordar-ho, i vaig anar prenent notes, però no acabava mai d'escriure res. He trigat vint anys a treure el llibre!

Amb la voluntat de deixar testimoni de la biografia familiar?

El passat és important, i ara que visc lluny de tot allò ho noto encara més. La gent senzilla també té dret a tenir a seva història, i la meva comença quan la meva mare, als 16 anys, i embarassada, va anar a casa de la seva àvia.

Creia que podia tenir interès més enllà del seu entorn?

És un repte aconseguir que el lector es pugui enganxar a la història d'unes persones que no són uns grans personatges.

Creu que, estant a Cuba, hauria fet el llibre?

La distància influeix, és cert, però l'hauria fet igualment. El que fa la distància és posar-hi més nostàlgia i emoció.

En va tenir prou amb la seva memòria i els apunts?

Quan vaig marxar de Cuba, em vaig deixar tots els apunts allà. La partida és complicada emocionalment, i no saps què t'has d'endur i què no. Ara, la meva família viu als Estats Units, jo fa deu anys que no visito Cuba, i no els he recuperat mai, aquells papers. Però he parlat molt amb la meva bestia Cuca, que també és als Estats Units, tot i que sovint em costa entendre el seu spanglish. Amb la part de la família que viu a l'illa, no hi tinc contacte, i parlar amb Cuba no sempre és fàcil.

Li interessava, doncs, la memòria emocional de la família?

Sí, però també volia reflectir de quina manera vivien. El llibre és un homenatge als besavis i a tota aquella gent. Volia explicar la seva vida a través dels altres. I també amb fotografies: és curiós, però li vaig demanar a la tia Cuca que escanegés les fotos que tenia i me les enviés, però va dir que no, que les fotos s'han de tenir i me les va trametre per correu. Però no arribaven, les donàvem per perdudes, i el dia que vaig tenir el llibre a les mans, van arribar les fotos!

Sovint, és a través de les històries particulars que s'explica un lloc i una època. Una de les més singulars ens presenta la seva besàvia estirant-li el nas de petita per què no fos camús, com el dels negres.

Sí, em fa molta gràcia, tot i que el rerefons no ho és, de graciós. Els seus amics eren negres! Però més que racisme, és el fet de veure que els negres pateixen i no voler que la teva besneta s'assembli als que pateixen.

Què n'ha dit la seva família?

La meva mare, que viu a Tampa (Florida), es va posar a plorar tot just en el pròleg. El fet que ella, als 16 anys, embarassada, anés a casa dels seus avis, diu molt a favor de com eren. La meva mare està contenta, però també trista, perquè el 24 de març es va morir el seu tiet, el Felo. Com ella diu, la pèrdua del Felo ens ha deixat orfes de l'últim record d'una infància massa llu-nyana. D'altra banda, em va fer molta il·lusió que la meva germana, que té 16 anys menys i que no llegeix res, se l'acabés en un dia. Em pensava que no li interessaria gens. També viu a Tampa i té fills que algun dia podran llegir la història de la seva família.

Al llibre hi ha un arbre genealògic molt extens. Escriurà més històries de la família?

M'agradaria parlar dels tiets, els cosins, de quan era jove i vivíem a l'Havana. Una època divertida, rèiem molt. Però en aquest cas hauria de demanar-los permís perquè aleshores sí que hauria de tractar la situació sociopolítica i cultura de Cuba, que va influir molt en les nostres vides.