Em dic Roberto Rossellini i soc al cel. Hi soc per obra i gràcia de sant Francesc i de sant Agustí, als quals vaig dedicar unes biografies, i per influència del Fill de l'Amo, a qui li va agradar el meu Messies, encara que em va confessar que preferia l' Evangeli d'en Pasolini. Aquí tenim molt de temps per als records, i a mi m'abelleix en aquest moment recordar la bellíssima Ingrid Bergman, la meva tercera esposa, mare dels meus tres fills: Roberto i les bessones Isotta i Isabella.

L'estiu del 48 vaig rebre la carta següent procedent de Los Angeles de Califòrnia: «Benvolgut senyor Rossellini: He vist els seus films Roma, ciutat oberta i Paisà i m'han agradat molt. Si necessita una actriu sueca que parla bé l'anglès, no ha oblidat l'alemany, es fa entendre en francès i que en italià tan sols sap dir ti amo, estic disposada a venir a Itàlia a treballar amb vostè. Ingrid Bergman». Qui era aquesta Bergman? L'advocat Paroli, que m'ajudava amb els meus litigis contra la productora Minerva, em va dir que era una gran actriu de Hollywood, la més taquillera, i amb un Oscar a les mans per Llum de gas. Llavors vaig recordar que l'havia vista precisament en una pel·lícula sueca que es deia Intermezzo, una història embafadora d'amor adúlter entre un violinista i una pianista. La seva imatge era la d'una pagesa jove i saludable, però no m'hi vaig entretenir gaire, perquè era el 1944 i jo estava en una petita ciutat del nord -no sé quina, qualsevol Testadicazzo- i, com que tenia por de les bombes que queien per tot arreu, em vaig anar a arrecerar a una sala de cine i, canguelis meis, vaig repetir el film tres cops, sense pensar que l'estructura de fusta de l'edifici s'hauria ensorrat a la primera explosió que hi hagués hagut a prop.

Li vaig oferir rodar Stromboli, dins el més estricte neorealisme, i ella em va proporcionar diners de part del multimilionari Howard Hughes. La seva carta d'acceptació la vaig rebre a l'hotel Luna Convento d'Amalfi, quan estava dinant amb la meva amant Anna Magnani. L'afer em va costar rebre un plat d'espaguetis a la bolonyesa en tota la cara de part de la temperamental romana.

Cap de les pel·lícules que vaig fer amb l'Ingrid va ser un èxit comercial, encara que els nois francesos de Cahiers van dir que Viaggio in Italia els havia marcat les traces per a la nouvelle vague. L'Ingrid i jo vam discutir, perquè jo no volia que fes Te i simpatia al teatre de París, però en realitat el que jo no volia és que triomfés amb altres directors, mal m'està dir-ho. Ella va tornar a Hollywood a recollir el segon Oscar per un pastís anomenat Anastasia. Jo vaig viatjar a l'Índia i allí vaig conèixer Somali Das Gupta, la meva quarta i última esposa.

Tots som morts. L'Anna se'n va anar la primera, després que Fellini li fes un homenatge a Roma. Quatre anys més tard em vaig morir jo d'un atac de cor a casa. L'Ingrid ho va fer el 1982 a Londres, havent lluitat contra un càncer de pit. Veig l'Anna a tothora, perquè està enter-rada al meu costat. A l'Ingrid no la puc veure gaire, perquè reposa al cementiri del Nord de Solna, veïna de Victor Sjöström i August Strindberg.