Lúcid o enigmàtic, potser ambdues coses alhora, el primer vers de Valentí Parcerisa (Manresa, 1961) que el lector troba en el seu cinquè poemari és «La major part de la poesia que s'esdevé / ningú no l'escriu». Una declaració de principis de Tot es vol fer vers, un llibre sobre la necessitat de cercar la poesia en el camí diari per la vida. L'autor bagenc confia poder fer presentacions properament un cop la promoció va quedar estroncada per la pandèmia. El tercer llibre que el manresà escriu aquest segle reflexiona sobre la connexió íntima entre la poesia, la natura i les persones. Per a l'autor, la poesia té dos moments: quan el poeta la crea i quan el lector la llegeix; per tant, tan creativa és la funció de l'un com la dels altres, segons el seu parer.
El llibre és deutor de l'exposició conjunta que va protagonitzar amb l'artista plàstica Marina Berdalet, l'any passat a l'Espai 7 del Casino de Manresa, titulada «De l'apunt del natural al paisatge interior». Ja tenia previst publicar el poemari?
No, però l'exposició el va provocar. Em vaig adonar que la gent fotografiava els meus versos, i que aquests viatjaven sense que hi hagués el meu nom al costat, perquè no estaven firmats, el contrari del que passava amb els quadres de la Marina.
El seu nom no sortia enlloc?
A l'inici de l'exposició, sí, és clar. Però no al costat de cada poema. Em feia por que la gent mirés la pintura però no la poesia, se la saltés, però em vaig adonar que no era així, sinó que feien fotos.
La millor manera, doncs, de deixar clara la seva autoria era el poemari?
Sí, perquè, a més, em permetia recollir tot el que havia escrit sobre el mateix tema, ja fos el que tenia al calaix, el que vaig fer servir i crear per a la mostra i alguns poemes posteriors.
A quin tema es refereix?
A la natura i la manera com connecta amb nosaltres i ens parla amb silencis, sons, paisatges..., i de com sents un ressò que et fa créixer com a persona. La poesia és el llenguatge amb el qual puc expressar tot això.
La natura ha estat present a la seva obra sempre?
En el meu primer poemari, Homenatge, que vaig treure el 1976, ja hi era molt present. El lema era una frase de Mort a Venècia, de Thomas Mann, que diu «La natura s'estremeix de goig quan l'esperit s'inclina en senyal d'homenatge davant la bellesa».
El títol, «Tot es vol fer vers», incideix en aquesta idea de la unió de l'home amb la natura i de la poesia que transcendeix la paraula?
El títol és part de l'últim poema que el visitant podia llegir a l'exposició, i era la idea que havíem convingut amb la Marina que volíem que la gent s'emportés: «En silenci, poeta, / també n'ets en l'escoltar. / Tot es vol fer vers. / El que ara és atenció, / si arrela en tu, / demà serà paraula». El que venim a dir és que cal estar atent, ja que l'atenció és la porta d'entrada. Cal treure el màxim profit de la vi- da des d'una espiritualitat laica, basada en l'observació, el silenci, l'estimació: hem d'estar atents.
Què l'atreia de l'obra de Marina Berdalet?
Els seus dibuixos diuen molt amb molt poc. A mi m'agrada dir les coses en el mínim nombre de paraules. La Marina, no fa una línia que no tingui sentit. La meva poesia és poc treballada, deixo que la inspiració faci la seva feina. I això no vol dir que molts cops no faci neteja del que dicta la inspiració. Però si treballo el vers lliure és perquè no em vull ajustar a cap estructura. Els millors versos que tinc són els que han quedat tal com em van sortir.
Creu en les muses?
Treballant amb la Marina també vaig descobrir que ella treballa molt, cada dia; jo porto sempre la llibreta i el bolígraf a sobre, sempre estic a punt. Diuen que la inspiració t'ha d'agafar treballant, però trobo que no és del tot així, la inspiració t'ha d'agafar disponible, és molt senyora i vol que estiguis per ella. I a vegades t'enga-nya, el que creus que és inspiració resulta que no ho és: la poesia cal deixar-la reposar, demana estar al calaix un temps.
Té l'hàbit d'escriure cada dia?
No, jo puc escriure cada dia o estar dos mesos sense fer-ho. En canvi, en les visites que li vaig fer a la Marina al seu estudi de l'Estany, vaig observar com és el treball d'una artista, l'exercici de fer ditets... Jo no puc escriure per escriure, per això poden passar dies sense que compongui res.
La inspiració tampoc ens visita cada dia, de fet.
En una de les cites que faig al llibre, Carles Hac Mor diu que «Allò més poètic consisteix a sospitar que tot és llavor». La idea és que la poesia no és el final de res, sinó una provocació, una invitació. L'Antoni Pascual deia que viure poèticament és fer la vida interessant, tenir clar que cal viure-la. Hem de captar la poesia que hi ha pel món, hem de convidar el lector a embolicar-s'hi.
Deia que practica el vers lliure perquè no vol cenyir-se a cap rigor mètric?
No sabria pas fer-ho d'una altra manera. Si em diguessin que fes un sonet, ja el faria, però seria dolent. Seguir una mètrica és qüestió de paciència, i en el meu cas seria com qui no té talent per al dibuix però acaba fent un bon dibuix a còpia de paciència, d'anar-hi instint molt.
El llibre, de fet, no té ni números de pàgines, ni índex ni capítols. I hi ha un concepte que es repeteix sovint: el silenci. Quin sentit li dona?
Tinc un poema que fa així: «La riera fa dies / que va plena / i regala / el seu so als voltants. / Llavors, els caminants / endevinen un silenci / que amb la riera seca / no sabien trobar». Aquí expresso el fet que, a la natura, el so t'obre un espai de silenci: sense el seu so, no el percebries.
La seva mirada a la natura és una mirada vitalista?
Més que vital, una paraula que podem associar més a l'eufòria, l'excitació, jo parlaria de mirar la natura com un espai de creixement. La poesia convida a no tancar-se en un mateix i que cadascú tregui el màxim partit de la seva atenció i la seva consciència. La poesia és una invitació a una manera de mirar.
Una mirada que avui en dia, en aquest món mercantilitzat en el qual vivim, estem perdent?
Sí, tot i que sempre hi ha hagut dues maneres de mirar: la pràctica i la d'estar atent a què et diu el teu interior. Hi ha poetes com Sagarra, Vinyoli, Ferrater... que no només escrivien, tenien altres feines. Del que es tracta és de tenir l'antena posada per captar missatges i la finestra oberta per airejar, no conrear només la mirada pràctica de la vida. Hi havia un pensador hindú que deia que voler captar la vida només amb la raó és com voler agafar l'aigua d'un riu amb una galleda.
Creu que el poemari és fill del seu bagatge vital? És a dir, fa 30 o 40 anys no l'hauria pogut escriure?
Crec que a Homenatge aquestes idees ja hi eren, però la poesia va creixent a mesura que també ho fa el poeta. Un jove pot ser molt intel·ligent, però no un savi perquè encara no té el bagatge vital.
