El gust pel treball amb les mans i el repte de traslladar al paper les emocions viscudes en el confinament impregnen l'obra que el jove arquitecte igualadí Guillem Elvira (1992) presenta a partir d'avui a la casa Lluvià, la seu a Manresa del Col·legi d'Arquitectes de Catalu-nya. Divuit quadres treballats amb la tècnica del guaix que beuen de l'abstracció geomètrica formen una exposició que obre portes aquesta tarda sense la protocol·lària inauguració: l'artista, però, farà visites guiades als assistents, a partir de les 19 h i en grups d'un màxim de 10 persones.

«Mires el quadre i en fas la teva pròpia lectura, aleshores jo t'explico què hi expresso i te'n vas amb els dos punts de vista», explica Elvira. El diàleg amb l'espectador, el plaer de compartir i l'anhel de joc i experimentació són aspectes de la posada en escena d'un arquitecte que el passat 12 de març, com la resta de conciutadans de la Conca d'Òdena, van quedar confinats a casa abans que ho fes la resta de la població.

«M'ho vaig agafar com un fet molt personal», apunta Elvira: «En aquestes obres hi ha molt de mi mateix, parlo d'emocions i em comunico». Però el pintor no volia ser explícit i prefereix suggerir, fer que els volums i els colors penetrin a la ment del públic per iniciar una conversa a distància amb l'artista. «Quan faig una línia, tinc una intenció, vaig cap a una direcció», explica: «el poc que hi ha, està pensat».

Com a exemple, Elvira explica que «durant el temps de reclusió, molts dies estava mirant sèries de televisió fins tard a la nit, i veia un retall del cel, sentia un silenci brutal, escoltava ocells als quals mai havia parat atenció». Damunt del paper, els sentiments que aquestes situacions van propiciar prenen formes geomètriques: «Així és com em transporto a la sensació de sortir al balcó a quarts de tres de la nit», afegeix.

«Distanciaments» és un conjunt «eclèctic», com el mateix protagonista reconeix, on hi ha un paisatge de la Conca d'Òdena amb una particular gamma de colors -«no hi volia posar el verd poma», explica Elvira-, dos volums blaus, que «per als anglesos és el color de la introspecció», que simbolitzen dos cossos que es troben. No hi ha gaires figures humanes, però la seva presència «dona escala al paisatge i trenca l'abstracció». Ni línies rectes, una transposició creativa al quadre d'un món en què tot trontolla.

I aquest eclecticisme s'expressa també en el fet que hi ha poques obres més figuratives i evocatives que la resta. És el cas d'un espai blanc sobre el qual es despleguen grups de cadires, talment com la platea d'un concert abans no hi entri el públic. O una catifa vermella sobre la qual uns barrots ens fan reflexionar: ha estat el confinament la forma més propera d'empresonament que la immensa majoria de la ciutadania ha experimentat mai?

«Sempre hi ha un significat que t'acompanya», admet Elvira referint-se a una producció artística que va emergir des del mes de març fins al moment de penjar els quadres a la sala del col·legi.