Després de molta incertesa, la data de la seva estrena es va ajornar fins a tres vegades, finalment Tenet ha arribat als cinemes. I no és estrany que hi hagués certa impaciència entre la comunitat cinèfila per veure aquest film.

Primer, perquè el seu director, Christopher Nolan, és dels pocs que aconsegueixen que cada obra seva contagiï una sensació d'esdeveniment sense precedents: cada pel·lícula acaba aportant nombroses innovacions respecte a la narrativa o la visualització cinematogràfiques, i encara més quan s'endinsa en el fantàstic. Segon, perquè malgrat les contraindicacions pròpies de la pandèmia s'ha aconseguit mantenir un cert secretisme al voltant de la seva història, que en els seus enigmàtics tràilers evocava Origen i apuntava algunes idees inèdites sobre el vell tema dels viatges en el temps.

I, tercer, pel seu extraordinari repartiment, que inclou grans noms com John David Washington (el fill de Denzel estava realment memorable a Infiltrado en el KKKlan), Robert Pattinson, Elizabeth Debicki, Aaron Taylor-Johnson, Clémence Poésy, Michael Caine, Fiona Dourif, Martin Donovan, Himesh Patel, Dimple Kapadia i Kenneth Branagh, que repeteix amb el director després de Dunkirk.

Una de les grans novetats del nou treball de Nolan és que ha canviat de compositor de la banda sonora. Hans Zimmer cedeix el lloc al gran Ludwig Göransson, guanyador d'un merescut Oscar per Black Panther i responsable també de The Mandalorian.

De què va Tenet, doncs? És, a grans trets, la història d'un agent de la CIA conegut com a El Protagonista, reclutat per a una sofisticada i perillosíssima missió que passa per acceptar que aquest món no és com ens pensem i per aprendre a controlar el que es coneix com a inversió temporal, un mecanisme per prevenir mals majors. El problema és que pel camí toparà amb amenaces imprevistes i, sobretot, la sensació permanent que aquesta inversió del pas del temps també pot ser utilitzada en contra seva.