D'entrada, comencem amb l'advertiment que fa el pallasso Marcel Gros (Manresa, 1957) davant de l'exposició «Micadepoc», que s'inaugura avui i es podrà visitar fins al 13 de setembre a la sala Plana de l'Om de Manresa: «Té més d'una lectura. Aquí pot venir una família i cadascú hi veurà una cosa diferent i, si un adult no entén alguna cosa, que ho demani a un nen, perquè ells encara no tenen la imaginació adulterada».

Què és «Micadepoc»? «És el meu món, en una expressió artística diferent de la de l'escenari, però no en deixa de ser la continuació. I, com diu el subtítol, és un món petit, diferent, divers i divertit». I què vol dir «Micadepoc»? «Quan era petit i volia pujar als cavallets em deien que 'només una mica' i jo demanava 'una mica de molt' i, al final, quan no volia baixar ho rebaixava a 'una mica de poc'. És la unitat mínima d'imaginació».

En l'exposició de la Plana de l'Om, Gros, que l'any que ve celebrarà els 40 anys en el món de l'espectacle i els 30 anys de trajectòria en solitari, comença capgirant un globus terraqüi: «M'ho agafo com un joc, perquè els pallassos no deixem de ser nens que no tenim vergonya, nens curiosos, entramaliats... i que veiem el món a la nostra manera, més simple, més elemental, més imaginativa».

I així són els seus collages « divertimentos que creen una altra realitat ajuntant coses que abans no ho estaven», i que va començar a fer per a una exposició a Fira Tàrrega del 2016. Va ensenyar un quadre amb un fons de paper de seda i una composició de siluetes retallades. «I em van dir: 'genial'. Però no tenia res més fet... En vaig acabar fent 120», exposa Gros. Aquesta primera versió de l'exposició, que després ha passat per la Mostra d'Igualada i pel teatre l'Escorxador de Lleida, té poc a veure amb la de Manresa: «Va evolucionant. En cada lloc miro el que encara serveix i creo de nou depenent de l'espai», destaca.

Amb Maite Orriols a la part tècnica, el pallasso manresà concep cada cop una nova escenografia, i en aquesta ocasió lamenta que els visitants no podran interactuar amb la seva proposta. Altres vegades ha proposat, amb una pissarra magnètica, que cadascú creï la seva obra artística. «Crec que n'hi hauria d'haver a totes les cases, per poder deixar anar la imaginació».

A les composicions de Gros hi ha homenatges a mestres com Joan Brossa, Marcel Duchamp (recomanació: alceu els ulls enlaire), Charlie Rivel... però deixa la seva obra a interpretació lliure: «Quan diuen 'això també ho faria jo' els convido que ho facin, que agafin tisores, cartró, paper, fotos i s'expressin amb les mans, que no es limitin a fer un retalla i enganxa digital. Res ens pot dur tan lluny com un llapis i un paper. Als pallassos no ens cal un portaavions per fer la volta al món, només una mica de papiroflèxia».

Ell, tot retallant, arriba a imaginar que d'una aixeta en poden rajar papallones o a desitjar que ningú passi les tisores per les idees. L'entremaliada silueta del pallasso (és ell mateix retallat i s'hi reconeix) també dona pas a «la poesia quotidiana» que posa nassos vermells a una campana engabiada o a una botzina cridanera com un pallasso i a les falles construïdes a partir de dibuixos infantils.

L'obra del pallasso manresà pot ser simple (basteix la sèrie Guardar les formes amb triangles, quadrats i rodones), però no està exempta de crítica: exposa quadres en què a l'artista, mentre espera, li cauen retallades. I també està ben connectada amb l'actualitat: en una vitrina mostra com està el món ara amb una ouera que aplega «una qüestió de nassos» i màscares de la peste de Venècia i... sanitàries. «L'art no ens fa oblidar els problemes, però ens ajuda a afrontar-los de forma diferent. Només amb sentit comú, humor i imaginació ens en sortirem», sentencia. A Gros, muntar l'exposició produïda per Imagina't, li ha servit de teràpia.