Vivia en un dels búnquers, nius de metralladores de la guerra del 14, disseminats al llarg de la costa adriàtica que voreja Rímini. Ningú sabia el seu nom vertader. Li deien la Saraghina, perquè els pescadors li solien pagar els seus serveis sexuals amb un grapat de sardinetes d'aquelles que es llencen als gats dels molls. Algun dispendiós com el Pescecane li portava piadine farcides de formatge squacquerone, que la Gattusa venia a la seva parada, platja amunt, però el Pescecane era un babau, capaç d'encaterinar-se d'una bagassa de cent quilos, morena brutota, ulls de salvatgina, mamelles de vaca i cul de búfala.
La Saraghina feia por quan s'enfurismava. Un dia va escalabrar a cops de roc un parell de pinxos que se'n fotien un gra massa. Els pinxos es van venjar agafant-li el gosset perdut que li feia companyia i li van tornar escorxat i rostit. La Saraghina va plorar llagrimots gruixuts, que es van anar a confondre amb l'aigua del mar. Uns quants pescadors van anar a buscar els pinxos a la taverna de l'Almirall Cucú, els van adobar l'esquena i fer fora de la ciutat a coces, després d'haver-los pispat els calés. Per cert que la Saraghina no va veure ni una lira de compensació. Els pescadors es van repartir els guanys com bons germans, i muixoni.
Hi havia llegendes sobre l'origen de la Saraghina. Alguns deien que havia sortit del mar, que era un fiasco de nereida, foragitada del regne de Neptú per lletja i fastigosa. Altres afirmaven que, per amors amb un escamot d'austríacs, havia hagut de fugir cames ajudeu-me d'una població del nord. Fos com fos, havia aparegut un bon dia a la platja de llevant, i allí restava varada, per joia de tots els miserables que feinejaven a les barques d'altri i no tenien amb qui eixorivir el pardal de tant en tant.
El nen Federico Fellini, el seu gran amic Luigi Benzi Tita i un tercer marrec que es deia Nicola i ranquejava d'un peu sortien del Cinema Fulgor, la sala majestuosa del Corso d'Augusto, quan, a la caiguda de la tarda, van gosar fer una visita que anaven rumiant feia dies sense decidir-se. Anirien a veure la Saraghina i li demanarien que ballés per a ells. Es van entretenir uns minuts a la porta del cinema, mirant els cartells que anunciaven la dantesca Maciste all'Inferno, amb el forçut Bartolomeo Pagano lluitant contra la legió de dimonis de Plutó. Uns moments de pausa per donar-se ànims. «I què li darem a la Saraghina, si no tenim ni una lira?», va preguntar Tita. «No tenim moneda -va decidir en Fellini-, però tenim els botons daurats dels nostres uniformes de l'escola».
Anaren a la platja i van cridar «Saraghina, la rumba, la rumba!». I li van apropar les rengleres de botons lluents. La monstruosa va moure les anques al compàs d'una musiqueta que ella mateixa entonava. I els noiets la contemplaven meravellats.
Molts anys després, Fellini va anar a l'òpera de Milà i va veure la voluminosa cantant americana Eddra Gale. Li va demanar si volia fer de Saraghina a 8 1/2, i molt gustosa es va incorporar a la mitologia felliniana, al costat de Maria Antonietta Beluzzi, la tetona estanquera d' Amarcord.
