Treu el cap la comtessa Ermessenda per un dels arcs del segon pis que s'alça sobre el claustre romànic i sorprèn l'abat Oliba i Ponç Bonfill, jurista i futur redactor dels Usatges, comentant la rellevància de l'acte que han celebrat fa una estona. Dotant de nou l'església de Santa Maria, coneguda com la Seu pels manresans del segle XXI, el trio protagonista de l'escena ha redefinit els límits de la ciutat vint anys després de la devastació causada pels sarraïns. És el 15 de juliol del 1020, comença una nova etapa. I mil anys i 50 dies després, Anna Mateo, Lluís Barrera i Jordi Gener recreen el diàleg, imaginat i dirigit per Sílvia Sanfeliu, en la primera de les quatre peces ( Ermessenda) del Festival de Microteatre Cop d'Ull, que té lloc al temple des de dijous i s'acaba avui.

«A nivell creatiu, celebrar el certamen a la Seu ens ha donat molt joc», va explicar Sanfeliu, que coordina el festival juntament amb Albert Ruiz. Els vint espectadors de la primera de les quinze funcions previstes -cinc al dia, de les 7 a les 9 del vespre amb intervals de mitja hora entre cada sortida, i a 20 euros el tiquet- es van asseure dijous als bancs de la Capella del Favets per escoltar el monòleg introductori de l'actriu Teti Canal, escrit per Carles Algué, que interpreta una manresana del segle XI farta de misèria i violència i esperançada que la mort del comte Ramon Borrell -certificada el 1017- obri un període d'esperança.

A partir d'aquí, el públic inicia un recorregut per diferents espais de la basílica en què es representen quatre obres de teatre d'entre 10 i 15 minuts. Una hora i tres quarts després -amb aturades intermèdies a càrrec de Laia Piqué i Arnau Gomis i un epíleg de música i dansa a la nau central-, surten per la porta principal havent viatjat per la història de la ciutat i amb la sensació que el microteatre llueix de manera especial en un indret tan insospitat com una església de les dimensions de la Seu.

Després de passar pel Kursaal i el teatre Conservatori en les tres primeres edicions, el Cop d'Ull ha unit enguany el seu destí a la Seu, que celebra el mil·lenari de la redotació protagonitzada per Ermessenda i Oliba. Una arquitectura de factura gòtica per hostatjar un format escènic també diferent del d'altres anys: la visió de les obres s'encadena en un itinerari circular que evita que els grups es creuin per culpa d'anades i vingudes des del punt de trobada inicial. Imposicions del coronavirus en un any estrany i insòlit.

El passat ressona en el present

Després de les dues obres inicials, un salt de tres segles cap a la pesta del XIV amb la peça El ganivet o La plaga, de Marc Antoine Picard. Amb un punt de llum il·luminant l'escena, en una Sala Gòtica ombrívola i escenogràficament inquietant, Alba Aloy i Dani Ledesma representen davant dels espectadors un retall de la vida quotidiana d'un temps de pandèmia en què un bacteri matava indiscriminadament una població que no entenia res. En totes les propostes, qui vulgui hi podrà trobar l'eco que el passat fa ressonar en el present: referències a reis que fugen, crisis socials que castiguen els pobres, dones que creuen amb els ulls tancats en un Ignasi que desapareix... Múltiples lectures en uns textos plens de pistes.

«Em van explicar el tema de les ínyigues, les dones que van tractar Ignasi de Loiola quan va estar a Manresa els anys 1522 i 1523, però vaig decidir agafar un altre camí», va indicar Ada Andrés, autora de la microobra La carta, interpretada per Anna Selga, Laia Oliveras i Marialba Esquius. «Si algú hi veu referències a les ínyigues, perfecte, però no hi ha res que hi faci pensar», va afegir. De fet, representada a la sagristia on es reuneixen els canonges i es guarda el vestuari litúrgic, l'ambientació és en ple segle XXI.

La quarta i última proposta teatral té lloc al baptisteri de la Seu que l'arquitecte Alexandre Soler i March va reconstruir el 1921 (la dècada dels 20, sempre present en aquests episodis manresans). Creada per Mar Casas, Bapthistèric canvia de registre i penetra en el territori de la comèdia amb una hilarant picabaralla entre una parella de lesbianes i una de gais que defensen el dret a batejar el seu fill.

«No he tingut cap impediment per fer tot el que vaig imaginar», va apuntar l'autora d'una peça que interpreten Alícia Puertas, Iris Arisa, Judit Colilles i Guillem Cirera, a més de Mar Casas en el paper d'un personatge amb aspecte de rodamon que anhela un glop d'aigua beneïda. «Sovint jutgem les persones pel seu aspecte i no pel que són», va afegir l'actriu manresana. La rúbrica a la ruta escènica la posen davant l'altar Sílvia Blavia cantant Llum i pedra, on la Seu reivindica la seva ànima, i Nàdia Pessarrodona, Ariadna Guitart i Arnau Gomis dansant.